Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

Tot i que només vaig viure la
dictadura franquista dels 0 als 7 anys, he de reconèixer que cada vegada que hi
ha eleccions em sento important dipositant el meu vot (o algun cop fins i tot
no fent-ho). Ja sé que un vot sol compta molt poc, però crec en la societat com
a organisme, és a dir, com un cos que es mou harmònicament gràcies a la suma
d’esforços individuals.

Ara bé, una altra cosa és la
decisió del vot. I el cert és que en unes eleccions parlamentàries com les
nostres exercir el vot (o no) pot anar en diverses direccions. Des d’estar
completament d’acord amb el programa d’un partit i votar-lo per a què governi,
passant per votar un partit per una part del programa (posem-hi per les polítiques
de recerca), ja sigui perquè ho apliqui al govern o perquè des de l’oposició
pressioni al govern resultant, passant també per votar un partit que significa
una veu important al parlament en determinades polítiques (per exemple
pacifistes o ecologistes) tot i sabent que difícilment governarà, i fins no votar
a ningú o votar a partits que probablement no obtenen representació
parlamentària però que alguns integrants, intel·ligents i eficients, et
convencen quan te n’expliquen les idees; és una forma d’esperonar-los a seguir
endavant, renovant-los o no la confiança el proper cop.

Amb tot, malgrat la possibilitat
polièdrica del vot, hi ha qui classifica a les persones com “dels meus” o “dels
altres” quan en realitat un, talment com el vot, també és polièdric; coincideix
amb aquesta proposta del partit X, que, per cert, també té el partit Y i, en
canvi, no li agrada gens una altra proposta del partit X que sí li agrada del
partit Z. Per tant, votaré XYZ, és a dir, en 3 dimensions ;-).

Publicat al Diari de Girona el 25/11/2010

Tweet

El
teu armari és un actiu o un passiu? Per la teva aparença sembla que t’hagin
d’ascendir? La gent se n’adona de la teva presència fins i tot quan no ets
el/la líder de l’equip? Ara és el moment de portar el teu armari a un nou
nivell! Els estudis mostren que en períodes econòmics difícils, els empleats es
vesteixen bé.

Amb
frases com aquestes em convidaven fa uns dies a un webinar, és a dir, un
seminari a través d’Internet, titulat El teu armari està afectant el teu
salari? Tot i que no hi vaig poder “assistir” (l’hora, americana, no era
adequada per conservar la meva feina), el tema em va encuriosir tant que no
vaig poder evitar fer-ne una cerca.

Es
veu que el color vermell pot augmentar la freqüència cardíaca. Si tens
planificat un debat, tracta de no vestir-te de vermell. Mitjançant la
incorporació del carbassa al teu armari, pots contagiar l’energia al teu equip.
És un color molt bo quan vols mantenir una actitud positiva. El negre és ideal
quan vols semblar més esvelt. Vestir-te de color negre et farà sentir important
i poderós; tanmateix, l’excés de negre pot ser aclaparador. El lila és
estimulant. Si estàs encallat en una qüestió profunda, amb una peça lila series
capaç de prendre una decisió. Utilitza el blau per impulsar la creativitat i generar
idees. Ara bé, no l’has de fer servir si estàs trist, només et faria sentir més
enfonsat. El groc representa la intel·ligència. Si tens un examen, o qualsevol
cosa on et calgui molt el cap, el groc estimula la teva activitat mental. Els
diferents tons de verd tenen un efecte calmant i, per tant, el verd ajuda a
mantenir la serenitat davant d’algun esdeveniment estressant (potser per això
els cirurgians van de color verd?).

Publicat
al Diari de Girona el 28/10/2010

Tweet

Per Nadal només faltaran 7 dies perquè s’apliqui
la nova llei del tabac. Ahir la comissió de Sanitat del Congrés de Diputats la
va aprovar per consens i a partir del 2 de gener de 2011 es prohibirà fumar a
tots els establiments de restauració i oci sense excepcions. Tampoc no es podrà
fumar als parcs infantils ni a l’exterior dels hospitals. Llàstima, de tota
manera, que es podrà seguir fent als espais exteriors dels centres
universitaris. Francament, si impedir fumar a l’espai extern que envolta un
hospital s’ha fet “per pedagogia sanitària” –segons llegeixo als diaris-,
entenc que la universitat, centre pedagògic per excel·lència, també caldria fer
educació per a la salut, no?

Tanmateix, permeteu-me que rebaixi la
transcendència d’aquestes línies i faci esment d’un parell d’anècdotes
relacionades amb el tabac. Es tracta de dues inscripcions que tot i que
simpàtiques, també són una mica grotesques.

Una la vaig sentir a Catalunya Ràdio; algú
explicava que viatjant per la Patagònia argentina havia vist en uns vidres d’un
autocar la frase: No fume aquí, suícidese
en otra parte.

L’altra la vaig veure (i fotografiar)
personalment l’any 1992 a
Galway, Irlanda, on hi vaig estudiar com a Erasmus. El cartell era en un pub i
hi deia (traducció lliure de l’anglès): “El fum de la cigarreta és el residu
del teu plaer. Impregna l’aire i empastifa els cabells i la roba, per no parlar
dels meus pulmons. Això té lloc sense el meu consentiment. Jo també tinc un
plaer, m’agrada beure’m una cervesa de tant en tant. El residu del meu plaer és
l’orina. Et molestaria si pugés dalt d’una cadira i —– sobre el teu cap?” (a
la versió original també hi havia les línies censurant el verb que falta).

Publicat al Diari de Girona el 21/10/2010

Tweet

El terme web 2.0 es va “inventar”
el 2004 per a referir-se a un concepte d’Internet on la direcció de la
informació deixava de ser unidireccional per passar a ser multidireccional. És
a dir, que en l’era 2.0 tothom aboca i comparteix informació sense ni tan sols
haver de tenir una plana web. Pots penjar els teus comentaris a Twitter, penjar
les fotos a Flickr o els vídeos a YouTube 
i, de fet, tot el que vulguis a gairebé on vulguis.

De llavors ençà tot ha crescut
tant que ja es parla d’especialitzacions en web 2.0, com per exemple el que
s’ha anomenat “medicina 2.0”
o “salut 2.0”;
i és que s’ha arribat tan lluny que ja hi ha qui porta a terme estudis
científics i els publica en revistes biomèdiques. El darrer que he conegut es
va publicar el mes d’abril d’enguany a la revista American
Journal of Infection Control per part d’uns investigadors de
la Universitat de Columbia (Nova York). Els autors van decidir estudiar tots
els missatges de Twitter entre el març i el juliol de 2009 relacionats amb els
antibiòtics. Van analitzar milers de missatges i els van classificar en 11
grups diferents com ara ‘assessorament’, ‘efectes adversos’, ‘diagnòstic’ o ‘informació
errònia i mal ús’. M’interessa destacar aquests darrers perquè van trobar fins
a 345 missatges relacionant grip i antibiòtics amb 172.571 seguidors, i 302
relacionant refredat i antibiòtics amb 850.375 seguidors!

La conclusió de l’estudi és que
si bé a través de Twitter (o per extensió altres webs 2.0) es pot difondre
informació mèdica de manera més ràpida, abundant i directa, el cert és que
també es transmet, igual que amb el “boca-orella”, informació errònia, com ara
recomanar antibiòtics per un refredat o una grip.

Publicat a Diari de Girona el 14/10/2010

Tweet

Enguany ha estat la periodista Rosa Cullell
qui ha pronunciat la conferència inaugural de la UdG. Escric aquestes
línies mentre l’escolto. Comença dient que la seva primera compra universitària
no va ser una màquina d’escriure sinó unes “catiusques” perquè –puntualitza-
ella és de la generació Ho Chi
Min, la de les primeres promocions de la UAB i que, per tant, havien de caminar
camps a través per arribar a la facultat.

Després, combinant altres
simpàtiques referències personals amb reflexions sobre els mitjans de
comunicació i el canvi que Internet ha aportat a la comunicació, explica que el
quart poder ha minvat la influència perquè ha perdut el monopoli de la
intermediació entre la realitat i la notícia que arriba al ciutadà. Ara –diu-
qualsevol des de casa pot crear opinió i també qualsevol és el primer d’arribar
a gravar una imatge que passa prop de casa seva.

Ella acaba i arrenquen els
aplaudiments. Paro d’escriure per aplaudir.

El parlament de cloenda el fa la rectora Anna Mª
Geli. Fa referència, també com els altres ponents, a l’època de restricció
econòmica que vivim, però deixa entreveure que  comporta oportunitats i és llavors que parla
de l’aliança estratègica que lidera la UdG, el Pol de Recerca i Educació
Superior (PRES) Pirineus Mediterrània, juntament amb la Universitats de
Perpinyà, Lleida, Illes Balears i París VI. No és només una qüestió de diners,
insisteix; fa falta creure’s de debò que la Universitat és un sector estratègic
per sortir de la crisi i que poques veus, que no siguin universitàries, s’alcen
reclamant-ho.

Justa la fusta, penso. I quan
encara no han acabat els aplaudiments el Cor de la UdG canta divinament el
Gaudeamus Igitur.

Publicat al Diari de Girona el 7/ 10/2010

Tweet

Aquest és un dels lemes dels
escoltes. Jordi Pujol
el recordava dimarts en la presentació del llibre “L’escoltisme mundial: la
discreta remor d’un bosc que creix” d’Eduard Vallory, que és l’adaptació de la
seva tesi doctoral, primer estudi acadèmic sobre l’escoltisme mundial en
conjunt. En l’acte en va fer una síntesi brillant.

Pujol explicava com el lema
representa el valor de la disponibilitat associat a l’esperit de servei i
celebrava que fos així en un moviment que és d’abast mundial (30 milions
d’infants i joves de més de 160 països). Va repetir-lo un parell de cops i en
un d’ells, Ernest Benach, un altre dels presidents presentant el llibre, va
reblar: “sempre a punt… tant com puc”, per si de cas quedaven dubtes de la
virtut que la frase promou. El tercer president present a l’acte, Pasqual
Maragall, va haver de marxar abans però tot i així, la moderadora, la rectora
de la UOC Imma
Tubella, va poder explicar una anècdota que ell relata a “Oda
inacabada” sobre el seu agrupament escolta i el de Jordi Pujol. Prèviament
Pujol n’havia explicat una altra. Era l’època en què Pujol tenia uns 25 anys i
Maragall 12 o 13.

Amb tot, Pujol va definir-se com
un escolta “marginal”. Va explicar que no havia estat mai directament en un
agrupament, tot i que havia participat en activitats d’un d’ells. Benach, en
canvi, en ser interpel·lat per la rectora dient “President, atès que vostè sí
que va ser escolta…”, ell va corregir: “no vaig ser; SÓC escolta”. I ser
escolta vol dir, com assenyala Vallory, exercir els valors de l’esforç,
l’honestedat, la responsabilitat, la solidaritat i el respecte a la natura,
entre d’altres. Magnífica feina, penso, la de l’escoltisme en una societat.

Publicat al Diari de Girona el 30/09/2010

Tweet

Un inversor privat és una persona
que finança una empresa que comença i que no ha creat ell. Per descomptat
espera obtenir-ne al cap d’uns anys un retorn, però el que sovint passa és que
moltes de les empreses en les que inverteixen no acaben donant els resultats
esperats. A aquests inversors se’ls anomena Business
Angels que literalment vol dir “àngels dels negocis” però, com que és una
mala traducció, s’usa el nom en anglès.

Dimarts vaig tenir l’oportunitat
de sentir a tres d’aquests “àngels”: Ignasi Fonts, Miquel Costa (gironí) i
Dídac Giribets. Exposaven els seus pensaments i responien a les preguntes dels
assistents en el marc dels “Esmorzars ACC1Ó”. Vaig aprendre moltíssim i vaig
saber també què opinaven sobre invertir en incubadores d’idees (massa risc, van
venir a dir).

Vaig sentir a parlar d’aquest
concepte fa uns anys, però aquest estiu vaig llegir un article del New York
Times on es deia que avui dia moltes de les oficines de transferència de
tecnologia intenten vendre idees sense saber-ne l’atractiu comercial i que així
era com s’actuava en enginyeria fa 50 anys (es dissenyava el producte i després
es contractava el màrqueting per vendre-ho). Ara ningú faria això, seguia
l’article, sense primer explorar les necessitats dels clients. Del que es
tractaria, doncs, és de pensar primer una llista de descobriments científics
prometedors (incubadora d’idees) i cercar qui està fent recerca sobre això per
començar a desenvolupar-ho. En el camp de la medicina, per exemple, és
perfectament factible pensar en quins descobriments serien necessaris (la
pràctica clínica en revela sovint d’idees) i, de fet, els exemples reals i
milionaris que citava l’article eren d’aquesta àrea.

Publicat al Diari de Girona el 23/09/2010

Tweet