La pregunta que no vaig fer

Publicat el 26 maig 2011 per Marta Aymerich

La volia fer a Ángel Gabilondo, ministre d’Educació, en la conferència de Tribuna Girona el dilluns. Volia saber què opinava del sistema de finançament de l’educació superior. Aquí els
estudiants (o els seus pares en molts casos) paguen les taxes universitàries anuals, que representen aproximadament un 10-15% del cost, i la resta repercuteix en els pressupostos públics; en canvi, a d’altres contextos, com a Anglaterra, aquesta repercussió no és directament dels impostos generals sinó que és a l’universitari que un cop ha acabat els estudis i ha trobat feina se li reté del seu sou.

Alguns economistes diuen que el sistema anglès és més just a mitjà termini perquè no hi ha un traspàs de fons des dels que tenen menor educació (i, per tant, segons Gabilondo i totes les dades, menys oportunitats de feina), que són la majoria, als que en tenen més que són una minoria. Tanmateix, també diuen alguns economistes que és qüestió del període en el qual es compta el retorn social de la inversió que es fa als universitaris. És a dir, a llarg termini, com que els que tenen titulacions superiors tenen feines més ben remunerades, les retencions impositives també són més altes i, per tant, considerant un període suficientment llarg en el temps, s’equilibraria el traspàs inicial.

La seva opinió a aquesta qüestió hagués estat molt interessant, com ho va ser tota la conferència, i per posar-ho de manifest en transcric aquí uns tastets: “Si algú diu ‘jo ja estic
educat’ ja en podem saber una cosa: que no ho està”. “La millor manera de saber si algú està educat és veure si és capaç de comprendre, de comprendre a l’altre”. “Equitat sense qualitat és discriminació; i qualitat sense equitat és elitisme”.

Publicat al Diari de Girona el 3/03/2011

Publicat dins de Educació superior | Deixa un comentari

T’agrada conduir?

Publicat el 26 maig 2011 per Marta Aymerich

Ja sé que la majoria haureu pensat en una marca de cotxes. I jo també. Però no ho he escrit per això sinó perquè és el “títol” del mes de gener del calendari 2011 que ha editat la coordinadora d’ONG solidàries. El lema del calendari és “Consum responsable” i hi figura una entradeta amb la següent cita de Joan Surroca: “Els humans ens trobem en una cruïlla desconeguda. Un dels camins mena a continuar amb el creixement productiu i cercar solucions en la tècnica. El segon camí és el d’oferir la pau a la natura, la reconciliació definitiva amb la Terra que ens acull i ens dóna vida”.

El calendari presenta un focus de reflexió per a cada mes i ho fa a través de lemes coneguts de la publicitat comercial o política. El del títol és el del mes de gener i, amb una foto colpidora d’un camió carregat de tot i de persones en algun lloc de l’Àfrica, ens convida a reflexionar així: “Digui’m a quina velocitat es mou i li diré qui és. Digui’m si sap on va i li diré on viu. Al nord, la destinació ha deixat de ser rellevant i més que conduir ens agraden els vehicles. Però no perquè permeten que ens traslladem a la velocitat de la nostra impaciència, ni perquè en el viatge descobrim el sentit de la vida. Ens han excitat la glàndula del desig i hem d’omplir el buit creat. Al nord, només hi viu el 20% de la població mundial però s’hi genera el 80% de les emissions de CO2, entre altres coses perquè aquí el transport de persones i mercaderies és pura insensatesa. Vivim esclavitzats a uns ginys que ens donen la potència d’un déu irascible i estúpid que ignora que, quan pitja l’accelerador, l’Àfrica es desertitza i Bangla Desh s’inunda”. Llegint-ho, el debat sobre els 80 Km/h no us sembla estèril?

Publicat al Diari de Girona el 24/02/2011

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari

Viure sense viure

Publicat el 10 febrer 2011 per Marta Aymerich

El documental, d’11 minuts intensos, es titula “Morir sense morir” i està dirigit per Antoni Verdaguer i produït per Montserrat Bou. Una bona síntesi de les conseqüències de determinades lesions cerebrals. He tingut l’oportunitat de veure’l a la sala d’actes de les Facultats d’Infermeria i Medicina de la UdG perquè ha servit de presentació del llibre “Entre la vida i la mort” de Miquel Verdaguer i M Farners Riera, editat per l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull. L’Estat Vegetatiu Permanent és la base tant de l’un com de l’altre.

La presentació gaudia d’un ‘elenc’ de luxe: a part dels autors, es comptava amb Núria Terribas, directora de l’Institut Borja de Bioètica, Ramon Brugada, degà de la Facultat de Medicina de la UdG, David Ballester, director de l’Escola d’Infermeria de la UdG, Mònica Terribas, directora de TV3, i Marina Geli, diputada al Parlament i exconsellera de salut. Ha estat ella qui ha esmentat com a sinònim de “morir sense morir” el “viure sense viure”. I és
que els qui pateixen l’Estat Vegetatiu Permanent han sofert una lesió cerebral que els manté sense consciència malgrat que vius (o morts?). No poden respondre a cap estímul i poden mantenir-se en aquest estat durant mesos o anys.

En una part del llibre s’estudien els pacients existents amb aquest diagnòstic a Girona durant el període 2008-2009. Es tracta de 16 pacients, dels quals 7 portaven 4 anys o menys en estat vegetatiu i els altres 9 n’hi portaven 10 o més. Un cop repassades les causes es transcriuen experiències dels familiars i surten diversos aspectes qualitatius punyents com ara la mort digna o els límits de la terapèutica. I també dolor, i resignació, i esperit de superació.

Publicat al Diari de Girona el 10/2/2011

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Més productivitat

Publicat el 3 febrer 2011 per Marta Aymerich

Gràcies a un dels contactes de LinkedIN, he anat a raure a un bloc la mar de simpàtic. Es diu Lifehacker. És una paraula que no existeix ni en el seu idioma original, l’anglès. El bloc ve a ser una mena de recull de consells, trucs i remeis per aconseguir tenir la feina feta. Hi vaig entrar per un “post” que es titulava “Deixa les tasques sense acabar per assolir una major productivitat”.  I com que ho vaig trobar curiós, no me’n ser estar de compartir-ho.

El que es defensa és que, tot i que pot semblar contradictori, aturar-se enmig d’una tasca pot ser beneficiós per a mantenir la motivació i compensar els bloquejos mentals que ocorren amb freqüència quan, per exemple, es comença un full en blanc (i qui diu això, diu un projecte nou, una tasca nova, etc). La idea és deixar de fer una feina (canviant-la o fent un descans), quan precisament tot estar anant molt bé, per tornar-hi en un altre moment. Així, sempre es tornarà a una feina inacabada que s’ha deixat aturada i respecte la qual se’n tenen ganes de continuar.

El “post” treu la inspiració del bloc d’una llibreria, Lemuria Books, on es transcriu l’entrevista que hi ha al final d’un llibre amb el seu autor. El llibre és una paròdia en vers de sis contes populars tradicionals i amb finals diferents als de “feliços i anissos”. L’autor és el novel·lista gal·lès Roald Dahl (1916-1990) i en aquesta entrevista parla de deixar inacabada la redacció per després tornar-hi amb més ganes. Fent el paral·lelisme, el consell de Lifehacker seria aplicar-ho a totes les tasques possibles i així, mantenint la motivació, tornar a un projecte amb el qual et sents còmode fent que et resulti més fàcil seguir fent progressos. Ho provaré.

Publicat al Diari de Girona el 3/2/2011

Deixa un comentari

El millor dia de l’any

Publicat el 27 gener 2011 per Marta Aymerich

Aquesta setmana ha estat notícia que un investigador de la Universitat de Cardiff, Cliff Arnalls, mitjançant una fórmula matemàtica, va assegurar que el pitjor dia del 2011 per a l’estat d’ànim va ser el dilluns 24 de gener. I jo hi afegeixo, basant-me en tot un reguitzell d’articles científics que han posat de manifest com les emocions negatives danyen el cos, que dilluns també devia ser el dia amb menys salut.

Però, tal com diu Laura Kubzansky, investigadora de la Facultat de Salut Pública de Harvard a la revista Harvard Public Health Review, “les emocions negatives són només la meitat de l’equació» i, de fet, “hi ha un benefici de la salut mental positiva que va més enllà del fet de no patir depressió”. Això, com apunta l’article, fa que hom es plantegi preguntes com ara: una visió optimista de la vida pot significar menys refredats i menys malalties cardíaques? L’esperança i les ganes d’aprendre poden protegir contra la hipertensió, la diabetis i les infeccions de les vies respiratòries? Si la gent és més feliç, viu més? I, si és així, per què? 

Kubzansky està a l’avantguarda d’aquest tipus de recerca. En un estudi de 2007, amb més de 6000 homes i dones de 25 a 74 anys seguits durant 20 anys, va trobar que la vitalitat emocional, és a dir, l’entusiasme, l’esperança, el compromís i la capacitat de fer front a les tensions de la vida amb equilibri emocional, redueix el risc de malalties cardíaques. Aquest efecte protector va ser definit i quantificable, fins i tot tenint en compte els hàbits saludables com no fumar i fer exercici regularment.

És per això que, basant-me en aquesta fórmula no matemàtica, he decidit que avui és el millor dia de l’any. I demà. I demà passat i…

Publicat al Diari de Girona el 27/1/2011

Publicat dins de R+D i innovació | Deixa un comentari

Bones notícies

Publicat el 23 gener 2011 per Marta Aymerich

La Societat de Salut Pública de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears ens ha fet arribar un document que ens informa sobre la nova llei del tabac dient-nos que aquesta normativa és congruent amb l’europea (directrius de compliment obligat el 2012) i amb el conveni marc de l’OMS (en especial l’article 8). Primera bona notícia.

També expliquen que no hi ha cap prova que indiqui que aquest tipus de normatives tenen repercussió econòmica negativa. Citen que al Regne Unit l’obertura de nous bars i locals d’oci va experimentar increments del 6 i del 14%, respectivament, després de l’aprovació de la llei; de manera semblant a Nova York les vendes als restaurants i bars van créixer un 8,7% i es van generar 10.600 nous llocs de treball. Segona bona notícia.

A part, faciliten dades de l’estudi ENRICA a Catalunya on es fa palès que la proporció de fumadors disminueix, incloent-hi la població femenina i els joves (tot i que avui encara 1 de cada 4 persones de més de 15 anys fuma diàriament). Segons dades d’aquest estudi, a Catalunya el 2008-2009 el consum de tabac és del 28% (el resultat d’un estudi de 2006 era d’un 29,4%) i el percentatge de població exfumadora s’ha incrementat (ha passat del 19,7% al 24,7%). Tercera bona notícia.

El nombre total de morts atribuïbles al tabaquisme actiu a Catalunya el 2006 va ser de 8.673 (6.984 en homes i 1.689 en dones), cosa que correspon a un 15,5% del total de morts en persones de 35 anys o més. A aquestes morts, cal afegir-n’hi entre 700 i 800 més causades per l’exposició a l’aire contaminat pel fum de tabac (tabaquisme passiu). A veure si amb la nova llei podem tornar aquesta dada en la quarta bona notícia d’aquesta sèrie.

Publicat al Diari de Girona el 20/01/2011

Etiquetat com a | 1 comentari

Estimats Reis

Publicat el 10 gener 2011 per Marta Aymerich

Sé que les cartes s’escriuen abans que passeu a deixar-nos els regals, però enguany he decidit escriure-us un cop ja heu passat.

Primer de tot us he de dir que estic molt contenta per tot el que m’heu portat, però el que més m’ha agradat és la nina “superheroïna” amb la senyera amb pal; és molt bonic l’emblema del pit amb el 10-J marcat! Moltes gràcies. Ara tinc moltes ganes de jugar-hi. Vull que sigui tan forta com perquè pugui influir a tots els governs del món mundial perquè un dia Catalunya sigui tan país com tots els altres. Estic convençuda que quan arribi aquest dia encara no s’haurà fet malbé i la podré guardar a la capsa amb les altres nines i ninots que ja no fan cap servei, com ara els soldats de guerra.

També us vull agrair de tot cor la disfressa de reina medieval. Ja sé, estimats Reis, que aquestes disfresses només poden ser com les vostres o de l’Edat Mitjana o d’uns segles més tard perquè al segle XXI ja sóc gran per saber que no n’existeixen de reines i reis. Com podrien existir si els qui governen canvien en funció dels resultats de les votacions? Seria molt estrany que existís algun governant que ho fos només perquè ha nascut en una família determinada i que tinguessin la vida pagada pels seus súbdits. Això no podria pas passar avui dia i si algú m’ho explica ara, que ja he crescut, sé que en realitat només ho fa per fer-me riure (no ho digueu als pares, però he de dir-vos que a mi més aviat em fa empipar). És com vosaltres, estimats Reis, ja sé que no sou d’aquest segle, però tothom ens ho explica perquè aquesta nit que hem passat és màgica (això sí que m’agrada).

I, per acabar, només us vull desitjar un merescut descans. Heu tingut molta feina. Un petó.

Publicat al Diari de Girona el 6/01/2011

Publicat dins de Tradicions, catalanes i d'arreu | Deixa un comentari

Retorn social del doctorat

Publicat el 30 desembre 2010 per Marta Aymerich

Llegeixo part dels resultats de
la darrera enquesta sobre recursos humans en ciència i tecnologia de l’Instituto Nacional de Estadística (INE),
els relacionats amb les persones que han obtingut el títol de doctor per part
d’una universitat espanyola entre 1990 i 2009. Un 44,5% són dones i 55,5% són
homes. L’edat mitjana en acabar els estudis de doctorat és de 35 anys pels
homes i de 33 per les dones, i es tarda uns 6 anys des que s’inicien aquests
estudis fins que es llegeix la tesi.

Les dades de l’INE també palesen
que el 34,8% va rebre una beca pública per finançar els seus estudis de
doctorat, el 23% treballava com a professor universitari i només el 17% va
haver de finançar els seus estudis de doctorat treballant en una altra
ocupació. També val a dir que un 15% va finançar els estudis amb estalvis
personals o ajuts familiars. El mateix estudi de l’INE diu que el 96% dels
doctors tenen feina i que la troben en menys de 6 mesos.

Aquestes dades em fan pensar que
els doctors estem en deute amb la societat. El 60% dels estudis de doctorat són
finançats públicament i, a més, si es té en compte que els estudis previs al
doctorat (llicenciatura, enginyeria o equivalent) han estat en una universitat
pública on els estudiants només hem pagat aproximadament un 10% del que
realment costa un estudiant universitari, certament hem de tornar molt a tots
els ciutadans que amb els seus impostos han fet possible la nostra formació. És
evident que el finançament només és una part i que l’esforç individual és determinant,
però això no ha d’emmascarar la necessitat de retornar, en la forma que sigui
(avenços en el coneixement, aplicacions o innovacions) allò que s’ha invertit
en nosaltres.

Publicat al Diari de Girona el 30/12/2010

I, si voleu, enlloc de llegir podeu mirar (gràcies Mònica!):

Deixa un comentari

Honorable doctor

Publicat el 27 desembre 2010 per Marta Aymerich

Dimarts, com estupendament glossava Daniel
Bonaventura al Diari de Girona, la UdG va investir Doctor Honoris Causa a Joan Roca i Fontané, el cuiner
d’El Celler de Can Roca. El reconeixement feia notar que “els
germans Roca practiquen una gastronomia moderna i d’avantguarda, basada en la
investigació constant, sense defugir l’ús intel·ligent de la ciència i la
tecnologia per tal de tractar els productes amb respecte, amb l’objectiu de
conservar l’essència dels seus sabors i olors”. Raons anàlogues a aquestes són
les que van fer que la Universitat de Harvard proposés un conveni a Ferran
Adrià (present, juntament amb altres cervells de la cuina catalana, a l’acte de
la UdG). Tot i que aquella universitat en signa molts de convenis, aquest en concret
va ser destacat a tota plana a la seva revista mensual, la qual cosa em va fer reproduir-ho
aquí mateix ara fa gairebé un any.

Vaig dir llavors que havíem de prendre nota d’esdeveniments
com aquest pel que significava d’explorar noves fronteres en el món acadèmic i
ara em satisfà veure que en Joan
Roca formarà part del claustre de la UdG. Ell, que va estar
també a Harvard amb Adrià fa unes setmanes, segurament està transmetent a casa
seva o a l’Escola d’Hostaleria molt del coneixement que va transmetre en
aquella universitat. Roca, tanmateix, va demostrar en l’acte d’investidura a la
UdG, i en d’altres com ara la conferència inaugural de la Facultat de Medicina,
que és un perfecte formador de competències transversals (tan o més importants
que les estrictes de coneixement), és a dir, les relacionades amb treball
eficient en equip, respecte, comunicació efectiva, rigor, professionalisme i un
llarg i gran etcètera. Gràcies doctor.

Publicat al Diari de Girona el 16/12/2010

Deixa un comentari

Responsable socialment i (no o) excel·lent

Publicat el 2 desembre 2010 per Marta Aymerich

Katmandú, novembre de 2010.
M’assec davant del professor Bob Woollard de la Universitat de British Columbia
(Canadà). En som una colla asseguts davant seu i d’arreu del món. Parla de la
responsabilitat social de les facultats de medicina. En presenta la definició (OMS,
1995): “l’obligació [de les facultats de medicina] de dirigir llurs educació,
recerca i serveis cap a la solució dels problemes de salut prioritaris de la
comunitat, regió o nació a la qual tenen el mandat de servir”.

M’expliquen que l’educació mèdica
ha millorat progressivament a través de mesures com ara la planificació dels
programes per objectius, l’aprenentatge basat en problemes, la formació
multidisciplinària, la immersió primerenca en la comunitat i en l’atenció
primària, els enfocaments centrats en qui aprèn i la recerca educativa. Amb
tot, no s’ha aconseguit, encara, millorar la crisi global que afecta els recursos
humans del sector sanitari i que es manifesta, entre d’altres, mitjançant la
manca de personal, els desequilibris entre especialistes i necessitats
prioritàries de la població, el dèficit en la prevenció de malalties i en la
promoció de la salut, i l’escàs compromís del ciutadà amb la pròpia salut.

Girona, desembre de 2010. Llegeixo
un article recent de la
revista Annals of Internal Medicine on uns investigadors fan
un rànquing de facultats de medicina en funció de llur responsabilitat social. Una
troballa interessant de l’estudi és que la puntuació de les facultats en
aquesta missió és inversament proporcional al finançament públic rebut per
recerca, criteri d’altra banda sempre associat a excel·lència. Francament, aquesta
relació inversa és una malaltia per a la qual caldria un remei.

Publicat al Diari de Girona el 2/12/2010

Gràcies a la Mònica, l’article també es pot mirar:

Deixa un comentari