David, sempre David

Em trobo feliçment assistint a un curs sobre projectes de recerca. Va començar ahir i segueix avui, en ple Sant Narcís. No em sap greu perquè a part d’aprendre molt, m’ho estic passant la mar de bé. I és que no només aprenc allò útil per a la meva feina sinó molta altra cultura. He après, per exemple, que a Grècia (el professor és grec) ensenyar la mà estesa és un signe tan lleig com a aquí mostrar el dit del mig. I sobretot he après que el David de Miquel Àngel impressiona perquè va qüestionar l’estatus quo.

És cert que quan ets davant del David et sents de manera tremendament insultant molt petit. I no ho dic per la mida. Fins ara em pensava que era a causa de la sensació de perfecció que inspira (almenys a mi). Doncs ahir vaig descobrir que la meva petitesa és precisament a causa d’aquesta capacitat de qüestionar l’establert i anar molt més enllà. És a dir, fins llavors sempre es presentava el David vencedor després de la lluita contra Goliat i Miquel Àngel va decidir canviar-ho esculpint-lo abans de la lluita. En actitud serena; sembla ser que just després d’haver pres la decisió d’atacar, mostrant-se amb una actitud assertiva, com sabent que guanyarà.

Aquesta manera de representar-lo ja és, de per sí, una transgressió als cànons artístics de l’època, però és que a més n’hi ha una altra: David era jueu i no està circumcidat i està a la vista de tothom que és així. A més, es tracta d’una figura nua (nua!) que seria emplaçada a la Catedral de Florència (la seva ubicació original). Ja es necessiten uns bons d’això que envolten allò altre que no està circumcidat per fer-ho.

Vaja, que cal transgredir per transcendir. David, sempre David.

Publicat al Diari de Girona, el 29 d’octubre de 2015



Publicat dins de General | Envia un comentari

Escola i folres

Arriba setembre i és el moment de fer malabarismes per com organitzar-se la vida mentre els adults treballen i els nens encara no tenen escola. No he parlat mai amb cap pare o mare que trobi adequat que el curs comenci el 15 de setembre enlloc de fer-ho l’1 de setembre. I em pregunto perquè no hi ha un clam social reclamant unes vacances escolars més curtes. I potser em direu que això no és un problema de l’escola sinó de l’organització social que hem decidit tenir; que tot estava pensat per quan només un dels progenitors treballava per una empresa externa i l’altre treballava a casa (entenent com a feina també la cura dels fills). Tanmateix, si no és un problema de l’escola, ¿perquè molts mestres quan acaba el curs et donen els deures per l’estiu de la mainada justificant-ho amb el fet que dos mesos i mig sense fer activitat lectiva és massa? Si és massa temps perquè no es fan unes vacances més curtes? I posats a fer preguntes, transcric aquí la que feia a Twitter Eduard Voltas, director del Time Out Barcelona (periodista i grandíssim tuitaire): “És de dretes pensar que no té cap sentit que el curs escolar no comenci l’1 de setembre?”

Arriba setembre i és el moment de comprar llibres i folrar-los. I continuo preguntant: ¿si les editorials se les han empescat per fer que no es pugui reutilitzar pràcticament cap llibre –perquè tots contenen exercicis que els nens han d’omplir i els mestres corregir- com és que no s’inventen unes tapes de llibre que no s’hagin de folrar? La indústria del plàstic podria associar-se amb les editorials i trobar la manera de fer llibres folrats susceptibles de poder ser utilitzats per la mainada durant tot l’any.

Publicat al Diari de Girona el 4 de setembre de 2014



Publicat dins de Sociopolítica | 1 comentari

Regeneració

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans regenerar és “generar, produir, de nou” i regeneració és la “renovació o reparació d’un teixit o de parts desaparegudes”. Fa referència sobretot a teixits orgànics com ara la pell humana o, si voleu, la cua de les sargantanes. En aquest camp, darrerament la paraula ha tingut molt de protagonisme amb la irrupció de les cèl·lules mare, capaces de regenerar diferents teixits i obrir noves perspectives en tractaments de malalties. Tot i que encara cal molta recerca, les cèl·lules mare podrien arribar a regenerar òrgans sencers.

Tanmateix, al Diccionari hi ha una altra accepció de regenerar i és la que la defineix com “renovar moralment, fer fer (a algú o a alguna cosa) un canvi radical en bé”. Trobo que aquesta altra definició deu ser la que ara, després de conèixer la confessió de Jordi Pujol, s’aplica al procés independentista. Abans de la confessió, tot i que alguns creien que la independència era regeneracionista o no tenia sentit (“independència per fer què?” –deien alguns), molts opinaven que la independència tenia sentit per se (Catalunya vol ser per ella mateixa, amb els seus avantatges i inconvenients).

En canvi, ara sembla que majoritàriament la independència ha de ser regeneracionista, ha de produir un “canvi radical en bé”, trencar amb el passat, amb els protagonistes del sistema polític de la transició –diuen alguns. Si és així, doncs, per aconseguir la independència ens caldran molts individus “mare” (per analogia a les cèl·lules capaces de produir regeneració de manera eficient). Vist així, benvinguda sigui la regeneració i ben trobats tots els individus “mare” que hi pugui haver al país.

Publicat al Diari de Girona el 31 de juliol de 2014



Publicat dins de Sociopolítica | Envia un comentari

Divorci i margarina

Per casualitat he vist un gràfic que mostra que hi ha una correlació gairebé perfecta entre l’índex de divorcis a l’estat de Maine, a la costa est dels EUA, i el consum de margarina a aquest país entre els anys 1999 i 2010. És a dir, que quanta més margarina consumeixen els americans, més es divorcien els habitants de Maine. O potser al revés, a més divorcis a Maine, més margarina es menja als EUA. Com que només és una correlació entre dades no es pot saber en quina de les direccions es produeix.

Com haureu imaginat és una correlació espúria, és a dir, absolutament casual o, si voleu, que no té ni cap ni peus. Ara, divertida sí que ho és. Com totes les altres que algú (Tyler Vigent) s’ha dedicat a recollir en un web. N’hi ha a cabassos d’aquestes correlacions en aquest web. I fins i tot es poden elaborar a gust del consumidor. Cada una amb gràfic. Us en desvetllo unes quantes.

Hi ha correlació (espúria, òbviament) entre els casaments per cada mil habitants a l’estat d’Alabama i el nombre de persones que es moren electrocutades per línies elèctriques a tot el país. També n’hi ha entre el nombre de persones que s’ofeguen en una piscina i l’energia generada per les plantes nuclears als EUA. A part, el consum per càpita de pollastre als EUA es correlaciona amb les importacions totals de cru del mateix país. I molt més…

Hilarant. Ara, el més interessant és que es pugui accedir a totes aquestes dades de manera fàcil. A en Tyler li ha vingut bé per divertir-se amb l’estadística, però qui vulgui fer estudis també ho té a l’abast. Dades de tota una dècada de 2 entitats públiques: el US Census Bureau i del Centers for Disease Control and Prevention dels EUA. Molt bé.

Publicat al Diari de Girona el 24 de juliol de 2014

Publicat dins de Sociopolítica | Envia un comentari

Amor a un mot

Fa uns anys, el 2008, em vaig enamorar d’un adjectiu: translacional. No existeix als diccionaris de cap idioma (ep! a la Wikipedia en anglès sí). I en segueixo enamorada. El mot ve de la recerca en salut. Es refereix a aquella recerca que va des del laboratori a la capçalera del malalt, a que allò que s’investiga en un tub d’assaig tingui la seva continuïtat a la pràctica clínica i en la salut poblacional. És la que permet aconseguir que els resultats de la recerca en salut s’apliquin a aquells per als quals es van dissenyar els projectes, és a dir, els pacients o, si es vol, els ciutadans.

El concepte s’ha anat treballant tant que fins i tot s’han descrit tipus de recerca translacional i han sortit capçaleres de revistes científiques. Tanmateix, el més interessant ha estat trobar-ho aplicat a la recerca en educació. He trobat articles científics que en parlen.

No és el meu camp científic, però m’encantaria que triomfés la recerca translacional en educació. Vibraria si la recerca que fan molts pedagogs, mestres i professors busqués la seva continuïtat i aplicació a les aules, primer en proves pilot, en condicions controlades, i després quan es comprovés que funciona s’estengués.  Avui gairebé tot el que es fa en educació es basa en teories, sense comprovar-les a les aules. En medicina, en canvi, pràcticament res pot aplicar-se si no s’ha comprovat abans mitjançant assajos clínics en pacients. I els efectes secundaris de l’educació són tan importants com en salut!

No seria fantàstic anar a una reunió a l’escola i que t’expliquessin que els resultats de la recerca han demostrat que s’aprèn millor amb una tècnica determinada i que per això s’aplica?

Publicat al Diari de Girona el 17 de juliol de 2014

Publicat dins de Educació superior, R+D i innovació | Envia un comentari

Dones de ciència

Digueu-me que no, que no és veritat que hi hagi sexisme a favor dels homes en ciència.

Gràcies. Ja m’he imaginat el vostre clam negant el sexisme. Ja estic tranquil·la. Ara per acabar-ho d’estar del tot, us agrairé d’allò més que em faciliteu les explicacions de perquè només el 30% dels investigadors del món són dones i perquè en totes les zones del món sempre hi ha molts més homes dedicats a la recerca que no pas dones. Això ho podeu comprovar directament i de manera ràpida en el web elaborat per l’UNESCO Institute for Statistics anomenat Women in Science. Podreu visualitzar de manera fàcil, ràpida i intuïtiva les diferències de gènere al llarg de la carrera científica, des de l’obtenció d’un títol universitari de grau fins al de doctorat. Fins i tot podreu comprovar, per països, les diferències per sector (públic, universitari o empresa) o per camp científic (ciències naturals, agrícoles, mèdiques, socials, enginyeries i tecnològiques o humanitats).

Em direu que les diferències potser són degudes al dèficit històric de formació de les dones, però resulta que a la zona del món més desenvolupada, Amèrica del Nord i Europa occidental, hi ha un 32% de dones investigadores quan ja fa molts anys que hi ha tants homes com dones formats. De fet, en la majoria de països hi ha més dones que homes amb formació universitària, tant de grau com de doctorat.

Com que la recerca comporta a part de molta formació, molta dedicació, em direu que per a les dones és difícil compaginar ambició professional amb la cura de la família. I permeteu-me que al·lucini amb aquesta raó: és que la família només és responsabilitat del component femení? Caram, quin món més estrany.

Publicat al Diari de Girona el 10 de juliol de 2014

Publicat dins de En femení­, singular o plural, R+D i innovació | Envia un comentari

Xips de grill

Pel títol semblaria que vull trobar un ritme a l’estil del “tots som pops” de les sardanes. O que vull parlar de xips informàtics implantats a un insecte per conèixer el ritme del seu cant. Doncs no va de música sinó de gastronomia: d’unes xips fetes de farina d’insecte. Es diuen “chirps” en anglès i les traduiré com “xrips”. A més de farina de grill, contenen fesols, arròs i un raig d’oli. No es fregeixen, es couen al forn. En fan propaganda comparant-les amb les xips de patata dient que contenen 3 cops més de proteïnes i la meitat de greixos. I llavors comparen l’aliment que es pot obtenir dels grills amb el que es pot obtenir dels vedells i, per una mateixa quantitat obtinguda d’uns o els altres, la diferència del que cal per alimentar una vaca i el que cal per un grill o les emissions de gas generades en un cas o l’altre. La diferència és abismal.

Les han creat tres dones mitjançant la seva pròpia empresa anomenada “Six Foods” dedicada a produir menjar a partir d’insectes i sorgida de la incubadora d’empreses Harvard Innovation Lab. Al web hi diuen que produeixen aliments sans, deliciosos i sostenibles a partir dels insectes i que creuen que “sis potes són millor que quatre”. Té molta gràcia això de jugar amb el fet que “food” (menjar) sona igual que “foot” (peu) alhora que fan una defensa de la font d’aliment dels insectes per sobre d’altres animals de quatre potes (vedells, xais). A més, elles són tres i, per tant, sis “potes”. També és graciós com es presenten: després d’esmentar la seva formació, descriuen quins insectes han menjat o quan va ser el primer cop que els van tastar. Curiositat: cap d’elles ha tastat els cargols. Les haurem de convidar!

Publicat al Diari de Girona el 3 de juliol de 2014

Publicat dins de R+D i innovació | Envia un comentari

Ser o no ser professor (digital)

He rebut per correu electrònic una infografia (són aquestes composicions com si fossin cartells publicitaris que expliquen conceptes utilitzant poca lletra i molts dibuixos i esquemes). M’arriba a través del blog “Daily Genius”. És sobre com ser un professor competent digitalment. I el primer que hi diu és que no és tan senzill com hom pot pensar.

Tot i així, s’aventuren a pronosticar les set característiques d’un professor digital: 1) pot integrar les competències digitals en la vida quotidiana: les habilitats digitals són transferibles (si es pot comprar per Internet també es pot ensenyar per Internet). 2) Té una actitud equilibrada: el coneixement que té va més enllà de la competència digital; és un mestre, no un fanàtic de la tecnologia (“a teacher, not a techie”). 3) Està obert a provar i utilitzar coses noves, a trobar eines digitals i explorar com funcionen. 4) És un comunicador digital: utilitza el correu electrònic i les xarxes socials amb facilitat (sap la diferència entre un tuit i un DM). 5) Sap com fer una avaluació digital: sap jutjar la qualitat de la informació, de les eines i de les apps. 6) Entén i respecta la privacitat: tracta les dades de caràcter personal amb el respecte que mereixen. I 7) és un ciutadà digital: sap com comportar-se adequadament a Internet, tan legalment com essent socialment responsable; i sap com transmetre-ho als estudiants.

No sé si aquestes set són característiques suficients o si es tracta només de les necessàries, però sí que observant els estudiants, els actuals i sobretot els potencials, intueixo que si volem continuar essent mestres i professors haurem de tenir competències digitals o, altrament, deixar de ser-ho.

Publicat al Diari de Girona el 26 de juny de 2014

Publicat dins de Educació superior | Envia un comentari

Cafeïnòmana

Ara i aquí em confesso drogoaddicta. Prenc cafè. Com a mínim 2 cops al dia. El màxim de tasses sol ser 5, però tot depèn de les hores que estigui desperta el dia abans i el dia després d’una nit curta. I la correlació entre hores dormides i cafè ingerit és indirectament proporcional. Si en dormo 2 en prenc 6 i si en dormo 6 en prenc 2. Ara, per tots aquells que em mireu malament per la meva addicció, compartiré amb vosaltres només 3 (n’hi molts més) estudis, només d’una mateixa universitat i només recents.

1) Beure diverses tasses de cafè al dia pot reduir el risc de suïcidi en homes i dones en un 50%, segons un estudi realitzat per la Facultat de Salut Pública de Harvard i publicat al World Journal of Biological Psychiatry.

2) Un altre estudi de la mateixa Facultat  i publicat a Diabetologia va mostrar que augmentar la quantitat de cafè al dia en més d’una tassa disminueix un 11% el risc de diabetis respecte dels que fan sempre el mateix consum de cafè.  I que disminuir-lo diàriament en més d’una tassa augmenta el risc de diabetis un 17%.

3) La cafeïna ajuda als nadons prematurs a respirar millor segons un estudi de la Facultat de Medicina de Harvard publicat a JAMA Pediatrics. La cafeïna és un estimulant respiratori que millora els nivells d’oxigen a la sang ajudant al cervell i pulmons immadurs dels prematurs a reduir els episodis d’hipòxia (caigudes en els nivells d’oxigen sanguini).

En aquest mateix espai havia parlat d’altres beneficis saludables de la cafeïna, com ara menys pèrdua de memòria, però com sempre amb tots els aliments, i especialment si són drogues, la moderació n’és la clau. Era evident que acabaria així.

Publicat al Diari de Girona el 19 de juny de 2014

Publicat dins de R+D i innovació, Salut | Envia un comentari

Consum de pantalles

A través d’un tuit he conegut un simpàtic estudi de la consultora Millward Brown sobre l’ús de les pantalles de TV, telèfon, tauleta i ordinador. Es tracta d’enquestes a persones d’entre 16 i 45 anys de 30 països i que utilitzen més d’una pantalla (no he sabut esbrinar el nombre total de participants ni la seva representativitat i, per tant, els resultats em són només això, simpàtics).

Resulta que un usuari típic consumeix de mitjana 7 hores de pantalla per dia durant un període de 5 hores (sí, ho heu llegit bé; com que és usuari “multipantalla” surten aquests nombres). En la majoria de països els telèfons són la pantalla més usada, ocupant 2,5 hores al dia. Tanmateix, al Regne Unit, França i Espanya “guanya” la TV, i a Hongria, Polònia, Rússia i Eslovàquia “guanya” l’ordinador. En general, els telèfons i ordinadors dominen l’ús de pantalla durant el dia, mentre que la TV i la tauleta ho fan a les nits.

El 36% del consum de pantalla és simultani entre TV i un dispositiu digital, que es divideix en un 14% de contingut relacionat (per exemple, tuitejar sobre la sèrie o el partit de futbol o buscar a la Viquipèdia la biografia del protagonista) i un 22% de no relacionat. En aquest darrer cas les raons són perquè algú altre ha triat el programa de la TV, omplir el temps d’anuncis, el que hi fan no és prou interessant per focalitzar-hi tota l’atenció, només es vol la TV com a soroll de fons o perquè es vol mantenir mentrestant el contacte amb els amics a través de les xarxes socials.

Vés per on serà veritat que tot el món passa per una pantalla. Ara que ja hem aconseguit simular les tres dimensions en una pantalla, aviat no ens caldran ni les reals.

Publicat al Diari de Girona el 12 de juny de 2014

Publicat dins de R+D i innovació | Envia un comentari