Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

La veu candidata

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:27:42 +0000

Fa uns dies, en el debat a TV3 dels caps de llista per Barcelona dels partits amb representació parlamentària, vam tenir una sensació de dejà vu auditiva. La veu de Jordi Fernández Díaz ens recordava la d’Aleix Vidal Quadras. Era la disfonia (que no afonia, que significaria no tenir gens de veu, com molt bé ens recordava el programa “Òpera en texans” conduït tan originalment per Ramon Gener) causada probablement per un excés de feina de les cordes vocals. O, com segurament dirien els cantants i logopedes, per una mala utilització de l’aparell fonador.

M’imagino que aquesta és també la causa de la disfonia que pateix des de fa un parell de dies Josep Antoni Duran i Lleida. Això és el que m’ha fet pensar en el ritme que porten els candidats durant aquests quinze dies de campanya electoral. El llindar d’incombustibilitat de molts d’ells deu ser molt alt. Sort, per la seva salut, que és un període que té inici i fi ben marcats. Diverses vegades me’ls he imaginat extenuats el dia de reflexió.

Durant la campanya, l’estrès els manté amb un nivell hormonal suficient per aguantar molta excitació i poques hores de son. Un cop acabada, estic convençuda que el seu cos, des de les neurones fins als fibroblasts més indiferenciats, deu agrair la baixada de ritme. És així com, talment fos una d’aquestes cèl·lules, em pregunto si val la pena tanta estripada de gas a fons. De fet, en aquesta campanya més que en qualsevol altra, s’està plantejant que les formes dels debats, mítings i demés actes estan ancorats en d’altres èpoques i que potser no estan mobilitzant vots que és, justament, la raó principal de la campanya electoral i, malauradament, també la causa de la disfonia dels candidats.

Publicat al Diari de Girona el 17/11/2011

Hi havia una vegada

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:26:34 +0000

un aeroport de qualsevol lloc del món des d’on hi sortien avions que connectaven punts de la geografia mundial, però fos quin fos el vol, fossin quins fossin els punts que acostessin, s’havien de seguir unes normes.

I heus aquí com s’havia d’anar en fila índia, ensenyar el tiquet a un senyor i arribar a uns llocs plens de safates on s’hi havia d’abocar qualsevol cosa de líquid que es portés a sobre (inclòs el minitub de pastadents del raspall plegable) i qualsevol cosa que pogués tallar. Doncs bé, vet aquí que una vegada una noia hi va anar i, un cop allà, va haver d’abocar-hi la mostra de colònia i les microtisoretes plegables –que se les van quedar- i, com que duia jaqueta, li van fer treure. Llavors van veure que a sota portava una bonica torera i li van fer posar a la safata. El cinturó i el mocador de coll també va haver de dipositar-los-hi. Van veure que duia sabates de taló i va haver d’omplir més la safata amb aquests elements tan importants per desplaçar-se. Després, com que a la bossa hi duia un ordinador, li van fer treure i posar-lo en una safata diferent. I, finalment, descalça, amb samarreta, i la bossa de mà i 3 safates a coll, es va dirigir a unes màquines amb cintes transportadores on havia de posar-hi el que duia i passant llavors ella sota un arc magnètic. Tot i que li havien explicat que tot plegat era per evitar que l’arc xiulés, resulta que en passar-hi, l’arc va xiular! Això va comportar que una senyora uniformada la magregés fins que va notar les anelles dels sostenidors. Vet aquí el que ha fet xiular! “Ja pot passar, senyora”. I ella va avançar, es va vestir i va anar a la porta des d’on havia de sortir el seu avió. I conte explicat, conte acabat.

Publicat al Diari de Girona el 10/11/2011

Retrat en moviment

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:24:45 +0000

“Catalunya no pot deixar escapar l’oportunitat de bastir un gran sector ‘biotec’ referent al sud d’Europa”. Ho va dir la Montserrat Vendrell, directora general de Biocat, l’organisme que impulsa la BioRegió de Catalunya. Ho deia, avui fa exactament 8 dies, asseguda al costat del conseller Mas-Colell en la presentació del “Informe Biocat 2011: Retrat d’un sector en moviment”. I és que, segons l’informe, el sector l’integren més de 480 empreses —biotecnològiques, farmacèutiques, de tecnologies mèdiques i de serveis—, 435 grups de recerca, uns 80 centres de recerca, 57 infraestructures tecnològiques i serveis científics, 28 entitats de suport, 19 parcs científics, 15 hospitals, 9 grans infraestructures i 6 centres tecnològics. En conjunt, el sector ocupa unes 30.000 persones, de les quals 18.000 (investigadors i personal tècnic) es dediquen a tasques d’R+D i, en els darrers 10 anys, s’han generat 19.531 patents. D’altra banda, el conjunt d’empreses té una facturació estimada en 15.600 milions d’euros a l’any, que suposen un 29,4% del volum econòmic estatal del sector.

Aquesta segona edició de l’Informe Biocat (el primer va ser el 2009) amb, per cert, una suggerent aportació de Pere Condom, director del Parc Científic de la UdG, va ser presentat de manera clara i concisa per Marta Príncep, directora d’innovació, davant d’un auditori amb 150 persones del món de la recerca, privada o pública, de l’empresa i de les institucions; la majoria “decision-makers” dels àmbits respectius.

Reptes molts i els més significatius exposats allà mateix per Vendrell (consultables al web de biocat), però ara deixeu-me gaudir encara de la ressaca de tants números estimuladorament en moviment.

Publicat al Diari de Girona el 03/11/2011

Sense Facebook ni Twitter

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:22:20 +0000

Com la resta dels 438.000 espectadors de TV3 del dimarts a la nit, estava absorta davant de “14 d’abril: Macià contra Companys”. Una pel·lícula que emula un documental sobre l’efímera República Catalana. Genial la idea. Si hagués estat de consum oral o nasal enlloc d’audiovisual hagués dit que portava una substància per crear addicció perquè em va mantenir inexcusablement les orelles i els ulls enganxats a la pantalla, fins i tot quan la bufeta urinària estava al seu màxim de repleció. Per primer cop en molt de temps vaig desitjar el tall publicitari (sort que la pel·lícula era a TV3 i no a TVE, que no hi ha anuncis).

La publicitat també em va permetre fer un volt pel Twitter. S’hi deien coses la mar d’ocurrents, com per exemple, ara que parlava d’addiccions, algú (Jaume Guarch) es preguntava quants cartrons de tabac es devien necessitar per la filmació. És que fins i tot casa meva feia pudor de fum! D’altres (Joan Conesa) deien que “el problema dels presidents de la Generalitat és que descobreixen la independència quan es jubilen (si no els afusellen abans)”. Molt “retuitejat” ahir. I també ahir, algú altre (Abel Andreu) combinava “#maciacompanys” amb els resultats de l’enquesta del CEO respecte que el 45,4% dels catalans votaria la independència: “si el president Macià hagués tingut les enquestes actuals, ja hauria proclamat l’Estat Català”.

I mentrestant, dins del televisor, el 14-A la gent s’anava apilonant a la Plaça Sant Jaume de manera espontània, com impel·lits per una eufòria social telepàtica. Es va produir un canvi de règim sense violència –destaquen els historiadors- i, a més, la República Catalana es va proclamar davant d’una multitud sense el Facebook ni Twitter ni SMS.

Publicat al Diari de Girona el 27/10/2011

L’ofici de viure

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:20:08 +0000

Com molts deveu saber, aquest és el nom del programa de Catalunya Ràdio que dirigeix Gaspar Hernàndez. Va començar essent diari, als vespres, i ara s’emet els caps de setmana al migdia. És un programa que es fa escoltar, però el que sempre he trobat genial ha estat el títol. Felicito de debò als inventors. No sé com va anar, però sempre m’he imaginat l’equip del llavors futur programa assegut al voltant d’una taula i fent pluja d’idees, fins que a algú li surt el nom tot combinant expressions que han sortit i la majoria exclama “sí!”.

El programa, molt premiat, va tenir també la seva versió llibre (“L’ofici de viure bé”), que vaig llegir, a trossets, fa un temps. I és que el llibre permet llegir-se així, com el programa de ràdio, que també el pots escoltar a trossets, sobretot gràcies als “podcasts” del web de Catalunya Ràdio. Ja ho sé, no és la millor manera de fer-ho, però en aquest ofici de viure, una s’ho arregla com pot i el dia a vegades s’estira fins on s’estira.

I per si no fos poc, també se’n va fer una versió televisiva. Se’n deia “Bricolatge emocional”. En vaig veure algun capítol només.

Sigui com sigui, escoltar, llegir, o veure i escoltar alhora, opinions i experiències que potencien la visió positiva de la vida o que, com anuncia el programa de ràdio, versen sobre el creixement personal i la psicologia positiva, és sempre la mar d’engrescador. És per això que avui al vespre no em perdré la conferència que Gaspar Hernàndez farà a l’Espai Caixa (Plaça Poeta Marquina de Girona) en motiu de la inauguració del curs de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Girona. I, vés a saber, potser podré satisfer la meva curiositat sobre com va sorgir “l’ofici de viure”.

Publicat al Diari de Girona el 20/10/2011

Pagar impostos

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:17:52 +0000

Tot anant en cotxe amb la meva companya de feina ens fixem en la propaganda que porta un camió primer i en una altra d’una tanca publicitària després. Per atraure compradors les empreses ofereixen productes (ben diferents, des de mobles fins a aparells electrònics) dient que els venen a preus sense IVA o que et pots estalviar l’IVA en comprar-los.

És evident que si comprem productes en aquests comerços els preus portaran l’IVA; el que passa és que s’hi aplica un rebaix. Si les botigues enlloc d’anunciar les seves ofertes amb un 18% (o el percentatge que apliqui en cada cas) de descompte, prefereixen anunciar-les dient-nos que ens podem estalviar l’impost en qüestió, segur que ho fan perquè així serem més atrets com a clients. Indubtablement les empreses trien la manera més eficaç de captar compradors. És curiosa -comentem totes dues al cotxe- aquesta nostra cultura “taxofòbica” (ens hem inventat la paraula per descriure l’aversió a pagar impostos).

Ens atrevim a hipotetitzar que en alguns països, probablement nòrdics, els ciutadans ho trobarien com a mínim estrany, potser fins i tot ho rebutjarien per incitació a la il·legalitat.

Mentre xerrem sentim a la ràdio que una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha posat de manifest que els catalans preferim majoritàriament les retallades de despesa pública que no pas pagar més impostos. La conversa avança sobre les raons d’aquesta “taxofòbia” de la nostra cultura. N’esgrimim diverses, però acabem concloent que aquesta actitud respon a una societat que no confia en ella mateixa com a col·lectiu. Ens preguntem si aquesta actitud seria la mateixa si Catalunya fos independent. I preferim somniar que la resposta seria que no.

Publicat al Diari de Girona el 13/10/2011

Ben malalts

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:16:20 +0000

Fa exactament 35 anys que a Perpinyà, en el 10è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana es va aprovar que “salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. Era una idea més avançada de la definició de l’OMS el 1946: “salut és l’estat de benestar físic, mental i social complets, i no només l’absència de malaltia”.

Tot i l’antiguitat d’aquestes definicions, encara avui ens costa aplicar-les. I més ara perquè segurament, en els temps que passem, un percentatge elevadíssim de persones hauria d’estar en tractament -si existís- pel seu “malestar social”. Però és pitjor encara, no és que no tinguem remei -i ni diagnòstic tan sols- per això darrer, sinó que majoritàriament tampoc no el tenim per l’absència de benestar mental. D’eines diagnòstiques en tenim més, però encara són insuficients com bé deixen entreveure molts estudis. Els trastorns mentals augmenten tan dramàticament que la sospita és que es tracta d’un “infradiagnòstic”. Recentment s’ha quantificat en un 13% la prevalença d’aquests trastorns a nivell mundial i a Europa en un 38%.

Ara bé, parlar de la divisió entre salut física i salut mental és com si encara vivíssim en l’època de Descartes, on el cap estava separat del cos. Que no és física la salut del cervell? És que, de fet, en la darrera dècada s’ha posat de manifest que els trastorns del cervell
contribueixen a una major càrrega de malaltia (física) de la que es pensava. I si seguim estudiant potser veurem que també de malaltia social. I, finalment, quan hagin passat dos lustres de la definició de salut de l’OMS, la podrem modificar i potser fins i tot serem capaços d’avançar en la definició del Congrés de Metges i Biòlegs del 1976.

Publicat al Diari de Girona el 06/10/2011

L’apassionant món…

Marta Aymerich — Sat, 19 Nov 2011 02:14:26 +0000

…de la publicitat de detergents. És així com hem acabat la conversa amb un col•lega de Califòrnia. Comentàvem junts un escrit i com aquell qui diu “és més vell que l’anar a peu”, m’ha etzibat “és tan antic com el lema d’un anunci de detergent”. L’he mirat amb cara d’interrogant i llavors ell mateix m’ha recitat el lema: “aquest detergent realment fa el blancs més blancs i els colors més brillants”. I ha continuat explicant-me que un conegut seu un dia va decidir comparar els anuncis de detergent antics i actuals. Gràcies a que molts estan penjats a Internet ho va poder fer. Em deia fins i tot les marques, una dels anys 50, una altra dels 60, dels 70, dels 90 i una actual. O sigui que els detergents als EUA porten 60 anys dient exactament el mateix!

No seré pas jo qui perdi el temps mirant si passa el mateix amb els anuncis de detergents d’aquí, però sí que és cert que existeix com una mena d’opinió general respecte als anuncis de detergent: tret d’algunes excepcions són tots ridículament semblants. L’escenari és gairebé sempre el mateix: una dona davant d’una palangana o una rentadora on s’hi posa una peça de roba amb una taca que després desapareix. Sovint això té un comparador, amb un altre detergent que, vés per on, no és capaç d’eliminar-la del tot.

Suposo que la resposta a la pregunta de perquè no canvien els anuncis és que som nosaltres qui no ho fem. No m’imagino a un responsable de màrqueting encarregant un anunci que no enganxi al públic diana, és a dir, que no faci vendre.

Amb tot, darrerament he observat un petit canvi: darrerament la peça de roba és de color groc. Deu ser això un pas endavant de la química? Deixar blanc el blanc és massa fàcil?

Publicat al Diari de Girona el 22/09/2011

Bonisme

Marta Aymerich — Wed, 21 Sep 2011 18:28:50 +0000

Sí que ho he buscat al diccionari. Al de l’Institut d’Estudis Catalans i al de l’Enciclopèdia Catalana. I no, no hi és. Tampoc a la Viquipèdia. En espanyol tampoc no surt al de la Real Academia Española. En altres idiomes malauradament ni tan sols sé com es diria perquè en els diccionaris bilingües tampoc no hi apareix. Per sort, a la Wikipedia en espanyol sí que algú s’ha dignat a escriure’n la definició. Hi diu que “és un terme encunyat en els últims anys per alguns sectors, per definir certs esquemes d’actuació social i política que tenen per eix essencial la posada en pràctica de criteris de diàleg permanent entre grups diversos, solidaritat amb els desfavorits i tolerància cap als diferents”. Però, és clar, això és tan o més fiable que l’opinió d’algú, per més erudit que sigui, com per exemple, la que un internauta expressa al fòrum del WordReference: “És partir de la base equivocada que la bondat solucionarà tots els problemes perquè en el fons tots els éssers humans som bons i aquesta bondat, com a punt de partida, equivaldria al consens i al diàleg”.

A mi, que m’agrada més el bonisme que –posats a inventar paraules- el malisme, no hi ha dubte que prefereixo la primera a la segona definició. I, no sé perquè, tinc la sensació que el que preval a la societat catalana és més la versió pessimista i desagradable del terme. Una ullada a la xarxa em posa de manifest que alguns s’han d’excusar dels que els “tatxen” (sí, com en negatiu) de “bonistes”. Com a màxim a un bonista el fan passar per ingenu, per no dir ximplet o ignorant.

Potser quan els diccionaris recullin el mot guanyarà la versió negativa, però no puc negar cert desconcert perquè vaig aprendre que ser bo era bo.

Publicat al Diari de Girona el 15/09/2011

Productius en ciència

Marta Aymerich — Fri, 09 Sep 2011 00:16:32 +0000

La productivitat en recerca es mesura de diverses maneres però la més reconeguda és la publicació d’articles científics. Tan és així que la pressió per publicar és tan alta que darrerament alguns han manifestat els problemes que això representa. Sense anar més lluny, dilluns es publicava al diari The Guardian l’article: “Publicar o morir: la revisió per consemblants i la corrupció de la ciència”. La revisió per consemblants (peer-review) és la que es porta a terme en les revistes científiques de qualitat quan s’hi envia un article. Si el director de la revista creu que és adequat l’envia a uns quants experts (consemblants) perquè decideixin si és bo. Aquests revisors han de fer comentaris a l’article i retornar-lo als autors amb preguntes i comentaris perquè en facin la correcció. Tot plegat implica molt de temps (uns 6 mesos) i una feina ingent tant pels revisors com, sobretot, pels investigadors.

Doncs bé, el diari, que feia esment de la quantitat d’articles que es publiquen (1,3 milions en gairebé 24.000 revistes l’any 2006), afirmava que no hi ha suficient gent competent per portar a terme la revisió per consemblants i això, juntament amb la pressió de les institucions científiques, fa que hi hagi errors en tot el procés i es publiquin articles amb biaixos importants.

Deixant, però, de banda aquest debat, ahir l’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans publicava una bona notícia: en el període 2000-2009, els investigadors catalans han publicat un total de 62.715 articles a les revistes indexades de qualitat, significant un augment del 120% (de 4.321 articles l’any 2000 a 9.494 el 2009, amb una acceleració a partir de 2006). Tota una lliçó de productivitat.

Publicat al Diari de Girona el 8/09/2011