Digueu-me que no, que no és veritat que hi hagi sexisme a favor dels homes en ciència.
Gràcies. Ja m’he imaginat el vostre clam negant el sexisme. Ja estic tranquil·la. Ara per acabar-ho d’estar del tot, us agrairé d’allò més que em faciliteu les explicacions de perquè només el 30% dels investigadors del món són dones i perquè en totes les zones del món sempre hi ha molts més homes dedicats a la recerca que no pas dones. Això ho podeu comprovar directament i de manera ràpida en el web elaborat per l’UNESCO Institute for Statistics anomenat Women in Science. Podreu visualitzar de manera fàcil, ràpida i intuïtiva les diferències de gènere al llarg de la carrera científica, des de l’obtenció d’un títol universitari de grau fins al de doctorat. Fins i tot podreu comprovar, per països, les diferències per sector (públic, universitari o empresa) o per camp científic (ciències naturals, agrícoles, mèdiques, socials, enginyeries i tecnològiques o humanitats).
Em direu que les diferències potser són degudes al dèficit històric de formació de les dones, però resulta que a la zona del món més desenvolupada, Amèrica del Nord i Europa occidental, hi ha un 32% de dones investigadores quan ja fa molts anys que hi ha tants homes com dones formats. De fet, en la majoria de països hi ha més dones que homes amb formació universitària, tant de grau com de doctorat.
Com que la recerca comporta a part de molta formació, molta dedicació, em direu que per a les dones és difícil compaginar ambició professional amb la cura de la família. I permeteu-me que al·lucini amb aquesta raó: és que la família només és responsabilitat del component femení? Caram, quin món més estrany.
Publicat al Diari de Girona el 10 de juliol de 2014
