Falsa ciència i danys reals

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

A la XXX Jornada de Cloenda de l’Agrupació de Ciències Mèdiques i de la Salut de Girona, a part de veure estudiants de 6è de medicina de la UdG amb un nivell que ja els agradaria a molts científics, Antoni Trilla (Hospital Clínic -UB) ens va encaterinar explicant-nos el cas de la falsa relació entre la vacuna triple vírica (contra el xarampió, les galteres i la rubèola) i l’autisme. Tot va començar amb un article d’Andrew Wakefield el 1998 a la prestigiosa revista The Lancet. Un estudi amb 12 nens on suposadament es demostrava aquesta associació.

La premsa anglesa se’n va fer força ressò (la conferència de premsa posterior a l’article era calculadament imprecisa) i va saltar als EUA on grups antivacunes hi van donar altaveu. Molts pares britànics van refusar la vacuna triple vírica i, com va mostrar Trilla, la incidència de xarampió i galteres al Regne Unit va pujar de forma espectacular.

Posteriorment s’han dut a terme molts estudis intentant replicar els resultats. Cap ho ha aconseguit. Anys més tard (2004), gràcies a Brian Deer del Sunday Times, es va descobrir que l’estudi l’havia finançat un bufet d’advocats i que molts nens eren fills dels clients del bufet. A més, no és que les conclusions fossin dubtoses, que ho eren, sinó que ara sabem que són falses. Interpretacions incorrectes de biòpsies, males dades d’inici de l’autisme i presa de mostres als nens de forma inadequada i no seguint els postulats ètics.

A Wakefield el van acomiadar de l’hospital i el 2010 (molt tard!) The Lancet va retirar l’article, la qual cosa és molt excepcional. Wakefield fins fa poc es guanyava la vida als EUA fent conferències als grups antivacunes. Lliçó apresa –espero.

Publicat al Diari de Girona el 5 de juny de 2014

Publicat dins de R+D i innovació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Professors i Viquipèdia

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Ahir es va presentar un estudi, finançat per RecerCaixa, de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC que ha entrevistat a 913 professors de dues universitats catalanes i que ha posat de manifest les filies i les fòbies d’aquests envers la Viquipèdia.

Contràriament al tòpic d’actitud negativa vers Viquipèdia entre els professors universitaris, els resultats mostren que el 60% la fa servir habitualment i que gairebé la meitat (46%) opinen que és útil per a l’aprenentatge. Ara bé, només el 9% realment l’està utilitzant en la pràctica docent. Entre aquests darrers s’ha vist que hi ha diferències entre tipus de disciplines: hi ha una actitud més positiva entre les anomenades “ciències dures” (ciències de la vida i enginyeries) que entre les “ciències toves” (dret, humanitats i ciències socials), la qual cosa ja havia estat detectada en estudis previs.

Com que hi ha una escletxa important entre l’opinió que es té de Viquipèdia i el seu ús com a recurs didàctic, els investigadors, ben valents, proposen una guia de bones pràctiques que permeti dissenyar activitats docents fent-ne ús. Per construir-la han revisat més de 50 experiències internacionals en aquest àmbit. Estan convençuts que pot potenciar algunes de les competències més importants en l’entorn acadèmic i professional, com ara la capacitat de síntesi, l’edició i revisió de textos, el treball cooperatiu, l’habilitat d’avaluar críticament la informació, la necessitat d’utilitzar referències i fer esment explícit de les fonts consultades, el tractament de diferents perspectives en temes controvertits i la familiaritat amb entorns virtuals, entre d’altres. Doncs ara a mi també m’han convençut!

Publicat al Diari de Girona el 29 de maig de 2014

Publicat dins de Educació superior | Deixa un comentari

Ella té molt poder!

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Una conversa amb tres col·legues de la universitat ens ha portat a afirmar que les dones (així, en genèric, sense entrar en individualitats ni en precisions) no som conscients del poder que tenim. Tan és així que en algunes parts del món, només per ser dones, les obliguen a anar tapades, en alguns llocs de cap a peus. És tal el poder que només de mostrar la pell, sense ni tan sols parlar, poden desfermar determinats comportaments que podrien fer canviar les relacions socials completament.

D’altra banda, aquests dies hem sentit que s’ha demanat al Papa Francesc que l’església deixi de considerar el celibat com una condició dels capellans. Trobo que és una altra mostra del poder de les dones. Tant de poder tenen que només pel sol fet de conviure-hi impedirien a un home desenvolupar la seva professió com cal.

Si no fos així, no entenc perquè haurien de tapar-se o tenir prohibit casar-se. Només caldria no fer-les cas o bé competir amb elles. Si no s’hi competeix potser és que és impossible fer-ho perquè estan tan avançades que no se les pot atènyer (si competissin, ells perdrien) o que no es pot passar d’elles perquè només mostrant la pell provoquen reaccions incontrolables. A vegades, el poder és fins i tot més gran: només amb la presència d’una dona n’hi ha prou per fer canviar de comportament a un grup d’homes; per què, si no, haurien de prohibir l’entrada de les dones a determinats clubs?

I tot només per ser dona, per ser XX i no XY. No importa què fas ni què penses. Que tant poder estigui associat al tros de codi genètic que diferencia el cromosoma X del cromosoma Y (fixeu-vos que només és una branqueta) em té meravellada!

Publicat al Diari de Girona el 22 de maig de 2014

Publicat dins de En femení­, singular o plural | Deixa un comentari

Causar impacte

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Avui dia les universitats solen estar posicionades en rànquings. I molts es basen en la quantitat d’articles científics publicats i en quines revistes es publiquen que, alhora, aquestes revistes estan classificades segons el factor d’impacte que a tenen, és a dir, segons el nombre de vegades que aquestes revistes són citades per altres investigadors.

Tanmateix, hi ha moltes crítiques a aquests rànquings i és per això que la Comissió Europea va finançar un projecte que construís un rànquing on a més de la recerca tingués en compte la docència, l’aprenentatge, la transferència de coneixement, la internacionalització i la implicació territorial. Aquesta setmana se n’han fet públics els resultats. S’anomena U-multirank.

Ara bé fins i tot només tenint en compte la recerca produïda per una universitat, seria convenient que a més del factor d’impacte de les revistes es valorés l’impacte social de la recerca. És a dir, si gràcies a la recerca s’ha augmentat la formació d’investigadors, s’ha aconseguit més finançament, s’han produït millores tecnològiques, clíniques o industrials, o si els resultats s’han difós més enllà de la comunitat científica. Això darrer ja ha estat anomenat altmetrics i ja hi ha aplicacions que mesuren quantes vegades s’ha vist o descarregat un article o les seves mencions en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials.

Com diu una col·lega, per responsabilitat, per la major transparència i rendició de comptes, i per tal de millorar l’eficiència del procés entre la gènesi del coneixement i la seva aplicació pràctica, o el que és el mateix, per tal de reduir l’escletxa entre el saber i el fer, cal conèixer l’impacte social de la recerca.

Publicat al Diari de Girona el 15 de maig de 2014

Publicat dins de Educació superior | Deixa un comentari

Recepteu plàtan

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Per a cada 100 grams, un plàtan en té 74,2 d’aigua, 23,4 d’hidrats de carboni, 0,5 de greix i 1 de proteïna. Conté fins a 8 minerals (potassi, fòsfor, ferro, sodi, magnesi, seleni, calci i zinc) amb quantitats òbviament petites, que van des dels 0,2 mg de zinc fins als 29 mg de magnesi i, en posició destacada, els 396 mg de potassi. I justament és el potassi (el potassi 40 que porta el plàtan) que el fa radioactiu. Uns 150 grams de plàtan contenen aproximadament 0,1 microsieverts. El sievert és la unitat per mesurar la radiació absorbida per un organisme viu i fins a 50 milisieverts, no microsieverts, sol ser el límit màxim anual permès als treballadors amb material radioactiu.

Tan és així, que fa un parell de dècades es va inventar el concepte “dosi equivalent de plàtan” (en anglès banana equivalent dose o BED) per fer més entenedora la mesura de la radiació. Per això es pot comparar una radiografia dental amb menjar-se 50 plàtans, o es pot dir que menjar-se’n 4000 seria equivalent a una mamografia. Una dosi pràcticament mortal de radiació seria com menjar-se 20 milions de plàtans d’un sol cop (no s’hi val a fer-ho espaiat en el temps perquè el potassi s’elimina per l’orina). És evident que això és impossible o que si ho féssim moriríem abans per una altra raó, però sí que seria bonic que entre tots ens haguéssim menjat 20 milions de plàtans des que en Dani Alves es va menjar el que li va llançar el racista del Vila-real.

Sovint qui defensa la ingesta de plàtan ho fa perquè pel potassi que conté ajuda a regular el sodi i l’equilibri de líquids del cos. Ara també ho podrà promoure per contrarestar el racisme. Per si de cas el cura, recepteu-lo tant com pugueu.

Publicat al Diari de Girona el 8 de maig de 2014

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Plaer intel·lectual

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

“Per què matar-se a néixer si no era per conèixer el plaer? Els adults tenen accés a mil classes de delits, però per a la canalleta només hi ha les llaminadures que els permetin d’obrir les portes de la delectació.” Això escrivia Amélie Nothomb a “Metafísica dels tubs”. I a “Biografia de la fam” hi deia que “Si Déu mengés, menjaria sucre. (…) [Amb tot,] Caldria filar prim. De llaminadures, n’hi ha de més i de menys metafísiques. Llargues recerques m’han fet arribar a una constatació: l’aliment teologal és la xocolata.”

Ara, la xocolata no només produeix plaer sinó que és terapèutica! No faré una revisió exhaustiva però sí esmentaré un estudi del 2007 on es demostrava que 6,3 grams de xocolata negra al dia redueixen la tensió arterial i, a més, aquest consum és tan efectiu com seguir una dieta estricta antihipertensiva.

La xocolata, que pot ser tractada literàriament com aliment diví i científicament com a teràpia antihipertensiva, em serveix d’excusa per proclamar que plaer i intel·lecte no estan renyits. Un i altre es complementen. I així ho broda Nothomb: “Fa molt de temps que existeix una immensa secta d’imbècils que oposen sensualitat i intel·ligència. És un cercle viciós: es priven dels plaers per enaltir les seves capacitats intel·lectuals, cosa que té com a resultat el seu empobriment. (…) Trobem gent a la societat que es vanagloria ben alt i ben fort d’haver-se privat de tal o tal altra delícia des de fa vint-i-cinc anys. Trobem també alguns magnífics idiotes que fan ostentació de no escoltar mai música, de no obrir mai cap llibre o de no anar mai al cinema. (…). Ja està bé que se’n sentin vanitosos: és l’única satisfacció que tindran a la vida.”

Publicat al Diari de Girona el 24 d’abril de 2014

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Brunyols

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Vaig llevar-me ben d’hora per pastar-los i deixar-los que llevessin tot el dia per què al vespre els pogués fregir i servir-vos-els avui.

Vaig començar pelant les llimones. En necessitava la pela. Àcida i amarga alhora, com la mare aquella –sentia mentrestant a la ràdio- que venia per a fins no mèdics l’hormona del creixement que li receptava el metge de la sanitat pública per a la seva filla.

Quan ja tenia la pela de llimona, la farina (sense gluten, perquè ja sé que alguns sou celíacs), el llevat, la llet, els ous, el sucre, la sal i la mantega, me’n vaig adonar que em faltava la matafaluga. Per mi sempre ha estat una paraula màgica. Tant com el que m’ensenyaven ahir al migdia a l’Institut Guttmann: una persona amb tetraplegia fent moure un braç robot amb el pensament. Enginyers i neuròlegs han estat capaços de fer funcionar un aparell que tradueix els impulsos elèctrics generats per les neurones en senyals que la màquina reconeix. Són anys de feina aquí i arreu, però em sembla màgia. Igual que la matafaluga.

Per sort la tieta en tenia i n’hi sobrava. Ja podia començar a pastar. Ho vaig fer mentre de reüll llegia un tuit de la Universitat de Harvard que citava un estudi que demostra que les hores de televisió estan relacionades amb una disminució d’hores de son en infants de 4 a 7 anys. Cada hora de TV redueix 7 minuts de son.

Al vespre els fregia. Amb son. I sí, es diuen brunyols (surt així fins i tot a la Viquipèdia). A altres llocs n’hi diuen bunyols. I de vent. Per diferenciar-los dels farcits. Aquí no els farcim; hi fem un forat. Artísticament irregular. Com tantes coses a la vida. Que us vagi de gust.

Publicat al Diari de Girona el 17 d’abril de 2014

Publicat dins de Coses de Girona | Deixa un comentari

Set fracassos

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

“Set fracassos que han canviat el món: del rentavaixelles a la telefonia mòbil” és el títol del llibre que ha publicat Llorenç Valverde, matemàtic i doctor en informàtica, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears i  fins 2013 vicerector de tecnologia a la UOC. El prologa l’Enric Banda, que el classifica com un “tractat de cultura tecnològica”. Però és que, parafrasejant  l’escriptor Tomeu Mestre, Balutxo, el llibre a més de lúcid, és lúdic!

La invenció d’Internet és un dels set fracassos. I m’encanta perquè desterra la llegenda urbana –com ho classifica Valverde- que va ser un invent militar per impedir un atac nuclear. De fet, tot el llibre desprèn, i amb frescor, l’afany de desfer mites i apriorismes. Tot s’aguanta sobre el pòsit que “la història dels invents –com l’altra història- també l’han escrita els guanyadors” i que “malgrat el que ens intenten fer empassar les històries oficials: rares vegades tot passa només per un sol heroi solitari”. I que tot i que potser les tecnologies van ser desenvolupades per les indústries de l’època, la forma en què les fem servir es deu a la visió d’alguns pioners que no estaven precisament al centre de decisions sinó perifèrics o, com diu l’autor “als marges de la societat”. I rebla: “no ens hauria de costar tant reconèixer-ho”.

Llegint-lo te n’adones que ens cal pensament lateral, o pensar “out of the box”, per avançar, atès que “la dependència de la trajectòria converteix la solució imperfecta en una de molt difícil substitució, tant que sembla l’única viable”. En Llorenç ho escriu parlant dels teclats, però jo ho aplico a gairebé tot. Rellegiu-ho, si no, en clau política respecte al que va passar dimarts al Congrés.

Publicat al Diari de Girona el 10 d’abril de 2014

Publicat dins de R+D i innovació | Deixa un comentari

Casar-se protegeix el cor?

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Divendres al web del Col·legi americà de cardiòlegs s’esmentava un estudi que es presentava a la seva 63a sessió científica anual i que concloïa que les dones i els homes casats tenen una proporció més baixa de diverses malalties cardiovasculars en comparació amb els solters. En concret són un 5% menys propensos a patir una de les 4 malalties estudiades (malaltia coronària, cerebrovascular, vascular perifèrica o aneurisma abdominal), essent aquests resultats més pronunciats per sota dels 50 anys. Tot i que es va observar la mateixa tendència respecte dels divorciats i vidus, com que les diferències no van ser estadísticament significatives, no es pot afirmar que realment els casats siguin menys propensos que aquests altres dos col·lectius.

Els investigadors van analitzar una base de dades dels EUA amb més de 3,5 milions de persones que havien portat a terme proves per al diagnòstic de malalties cardiovasculars. Després d’ajustar per edat, sexe, raça i factors de risc cardiovascular (hipertensió, diabetis, tabaquisme,  obesitat), van trobar que l’estat civil era el que s’associava a patir una malaltia cardiovascular.

M’hauria agradat trobar l’estudi publicat a una revista científica i poder analitzar-lo per saber si me’n puc refiar, però no ha estat així.  Llàstima. Ara, el que no té pèrdua són les declaracions de l’investigador principal, Carlos L. Alviar del Langone Medical Center de la Universitat de Nova York, dient que “aquests resultats no han de portar la gent a casar-se, però és important saber que les decisions que hom pren en relació amb qui està, perquè o perquè no, poden tenir implicacions importants per a la salut vascular». Es va quedar descansat.

Publicat al Diari de Girona el 3 d’abril de 2014

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Néixer o fer-se líder

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

M’havia quedat al cafè dijous passat. El d’un sopar amb tres bones amistats amb qui parlàvem d’educació. Havent begut de l’escoltisme i l’associacionisme era potser inevitable que acabéssim parlant de l’educació en competències transversals i, entre aquestes, la del lideratge.

D’aquell interessant cafè de matinada me’n vaig emportar dues idees sobre les quals friso per aprofundir-hi. La primera: es pot aprendre a liderar. Com en tot, l’esport, la música, la pintura, la literatura i les matemàtiques, hi poden haver característiques personals que predisposin a liderar, però també, com en tot, es pot formar en habilitats per al lideratge. Un dels quatre citava uns estudis que demostraven aquest principi. I un altre explicava una vivència: la filla d’una companya havia estat tipificada de “manaire” per l’escola. Del que es tracta –afegia- no és de tipificar-la sinó de modelar els seus trets personals per al bé de la comunitat i d’evitar que aquests trets la portin a ser dèspota o irrespectuosa.

La segona: el lideratge és una qüestió de procés, no de persones. Aquesta idea reforça la primera. No hem d’esperar persones que naturalment siguin líders sinó que ho siguin culturalment. Potser –diu un altre- també té a veure amb la idea de Minzberg de passar del “leadership” al “communityship”. Es pot adquirir la cultura de liderar perquè es poden identificar els elements del procés del lideratge. Elements que es poden estudiar, veure com millorar-los i, de fet, formar-s’hi. Avui encara sobretot a través de l’educació no formal, però tots convençuts que aviat també a través de l’educació formal, amb complexitat creixent segons cada nivell (primària, secundària i superior).

Publicat al Diari de Girona el 27 de març de 2014

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari