Tornem-hi

Publicat el 2 setembre 2011 per Marta Aymerich

Segur que avui per a molts és el primer dia de feina després de les vacances. Les xarxes socials virtuals van plenes de companys que ho anuncien i, en aquest sentit, m’han agradat especialment alguns missatges dient que no hi ha raó de queixar-se per la reincorporació perquè n’hi ha molts que ni ho poden fer. Tot un privilegi tornar a la feina, tenint en compte la situació econòmica -deia una col·lega.

Però també a través de la xarxa he rebut l’article “Les condicions psicosocials de la feina i la utilització de serveis sanitaris”, un treball de dos investigadors de Concordia University (Montreal) que posa de manifest que una tensió laboral alta o mitjana fa que s’utilitzin un 26% més els serveis sanitaris. L’estudi es va fer utilitzant dades de l’Enquesta Nacional de Salut del Canadà, que inclou una mostra representativa de la població, durant el període de 2000 a 2008. En total es van analitzar 29.110 individus, un cop exclosa la població de més de 65 anys i de menys de 18 anys.

Aquest estudi aporta un aspecte interessant perquè si bé hi ha prou treballs sobre com l’estrès laboral afecta la salut física i mental, pocs han examinat l’associació entre l’estrès relacionat amb la feina i la utilització de serveis sanitaris. I això és especialment important si es tenen en compte les conseqüències econòmiques d’aquest ús. D’altra banda, els autors suggereixen a la conclusió que la millora de les condicions psicosocials de treball i l’educació dels treballadors sobre els mecanismes per afrontar l’estrès podria ser beneficiós per a la seva salut física i mental i, en conseqüència -hi afegeixo-, disminuir la freqüentació de visites per causes que es podrien evitar.

Feliç tornada!

Publicat al Diari de Girona l’1/09/2011

Publicat dins de R+D i innovació, Salut | Envia un comentari

Veure TV fa emmalaltir

Publicat el 3 agost 2011 per Marta Aymerich

Ahir vaig llegir al Diari de Girona la notícia que el mes de juliol va batre el rècord de consum televisiu d’aquest 2011 amb 221 minuts per espectador a Catalunya, és a dir, 3,7 hores al dia. I inevitablement he recordat l’estudi publicat el mes de juny a la revista JAMA d’un grup de recerca de la Facultat de Salut Pública de la Universitat de Harvard que conclou que mirar la televisió està associat a un major risc de patir diabetis tipus 2, malaltia cardiovascular o mort prematura.

Els autors de l’estudi expliquen la relació per la influència negativa que té veure la televisió en l’obesitat, que alhora està associada amb baixos nivells d’activitat i mals hàbits alimentaris, que són, d’altra banda, els principals factors de risc per diabetis tipus 2 i malaltia cardiovascular.

Veure la televisió és l’activitat diària més comú, a part de treballar i dormir, en molts llocs del món. Segons sembla, els europeus gasten una mitjana d’un 40% del seu temps lliure al dia davant del televisor i els australians el 50%. Això correspon més o menys a tres o quatre hores de veure cada dia la televisió, com aquest mes de juliol passat a Catalunya; temps que als EUA encara és superior, unes cinc hores de mitjana.

Els investigadors van portar a terme una metaanàlisi incloent tots els estudis publicats des de 1970 fins 2011 avaluant com a factor de risc per a determinades malalties el temps que ens estem asseguts mirant la televisió. Els resultats van mostrar que per cada dues hores de veure televisió al dia, el risc de diabetis tipus 2, malaltia cardiovascular i mort prematura augmenta en un 20, 15 i 13 per cent, respectivament.

A l’agost, amb tant programa repetit, segur que disminuïm el risc.

Publicat al Diari de Girona el 4/08/2011

Publicat dins de R+D i innovació, Salut | Envia un comentari

Ara ho entenc!

Publicat el 3 agost 2011 per Marta Aymerich

Sovint m’he preguntat com és possible que moltes mares no descriguin com una etapa dura (o duríssima) de la vida els primers mesos del fill nounat. Ara ja en tinc la resposta: són incapaces de recordar-ho.

Se m’ha ocorregut després de llegir un estudi a la revista PNAS del grup de Lluís de Lecea de la Universitat de Stanford. En l’article s’explica que la consolidació de la memòria ha estat proposada com una funció del son i que, d’altra banda, el son és un fenomen complex que es caracteritza per, com a mínim, la durada, la intensitat i la continuïtat. Atès que aquesta darrera es veu alterada en malalties que cursen amb dèficit de memòria, els investigadors es van plantejar si era clau per l’exercici de recordar.

El problema, però, és que fins ara havia estat gairebé impossible de trencar la continuïtat del son sense afectar-ne la qualitat (intensitat o durada). Tanmateix, el grup de Stanford va trobar una manera: l’optogenètica, és a dir, utilitzar estímuls de llum directes al cervell per despertar, en aquest cas, ratolins dissenyats específicament per ser-hi sensibles. Així doncs, en l’estudi es va aconseguir fragmentar el son a un grup de ratolins però fent que dormissin amb la mateixa intensitat (mesurada mitjançant les ones cerebrals) i quantitat que l’altre grup de ratolins.

Els resultats van mostrar que la fragmentació del son va disminuir el rendiment dels ratolins en el reconeixement d’objectes nous (memòria). Deu ser per això, doncs, que com que un nadó ens fa trencar tan sovint el son, no es recorda la duresa d’aquesta etapa. A més, com que a part de fragmentar el son també se n’afecta la qualitat, l’amnèsia és quasi total. No us sembla una hipòtesi versemblant?

Publicat al Diari de Girona el 28/07/2011

Publicat dins de R+D i innovació, Salut | Envia un comentari

Mind the gap

Publicat el 20 juliol 2011 per Marta Aymerich

Aquesta és l’expressió que és com una mena d’avís que hi ha per tot arreu al metro de Londres. Està escrit a terra i en senyals a la paret semblants a les de trànsit (de fet, aquest senyal és una icona que s’imprimeix en moltes samarretes de record de Londres). Significa que vagis amb compte amb el forat que hi ha entre el vagó del tren i l’andana quan baixis o pugis en una estació. Imagineu-vos què poden arribar a dir només amb tres paraules els anglesos! L’expressió no només està escrita també es pot sentir, i en llocs diferents al metro: per exemple, la diuen contínuament en altres indrets com ara els aeroports quan s’acaben les cintes transportadores que t’ajuden a passar més ràpidament els llargs passadissos.

L’expressió m’ha vingut al cap mentre era dins d’un altre metro, el de Madrid, que ve per la dreta com el de Londres i no per l’esquerra com a la majoria de metros continentals europeus i també americans. Ens acostàvem a l’estació d’Atocha i una veu ens avisava que anéssim amb compte amb l’estació perquè era corba i que, si us plau, en baixar vigiléssim de no posar el peu al forat entre el vagó de metro i l’andana. No sé si era exactament aquesta la frase, però sí que era així de llarga. Per això el “mind the gap” m’ha vingut al cap de seguida. Llàstima que no sigui traduïble. Ni tan sols una expressió anàloga funcionaria: us imagineu un “Compte amb el forat”? Trobo que encara seria pitjor. Potser cercaríem un forat sense mirar on posem els peus. És per això que molts altres metros del món han adoptat la locució britànica i els que no són de parla anglesa, sigui l’expressió que sigui que utilitzen en l’idioma original, solen traduir-la per “mind the gap”.

Publicat al Diari de Girona el 21/07/2011

Envia un comentari

Contenta de fer feina

Publicat el 16 juliol 2011 per Marta Aymerich

És igual treballar que fer feina –deia aquell. I ho sostinc en termes superficials, no pas però, anant a fons tal com ho feia Raimon Panikkar el 2008 en el discurs d’investidura com a Honoris Causa de la Universitat de Girona on afirmava que treballar deriva etimològicament d’un instrument de tortura (tripalium) i fer feina té una connotació positiva de construcció i, tal vegada –hi afegeixo-, potser l’expressió és més pròpia de la llengua catalana. De fet, així és com sempre ho diuen els mallorquins.

Fet aquest aclariment, sóc de les que m’agrada treballar i fer-ho en projectes diferents als familiars o de casa. I és per això que estic contenta quan llegeixo estudis com els dels investigadors Marí-Klose (Pau i Marga), Elizabeth Vaquera i Solveig Argeseanu Cunningham sobre infància i futur. L’estudi, publicat enguany i finançat per la Fundació “La Caixa”, conclou entre d’altres, que precisament la manca d’ocupació de la mare augmenta el risc de pobresa infantil i de fracàs escolar, i també que, contràriament al corrent d’opinió, a les llars en què les mares treballen, elles mantenen els mateixos estàndards d’estímul i de vincle amb els fills que en les llars en què elles es dediquen exclusivament a les responsabilitats domèstiques.

I és que segons l’Enquesta de Població Activa del 2010, en tot just tres dècades la taxa d’ocupació de les dones d’entre 25 i 49 anys s’ha duplicat, i ha passat del 36% l’any 1990 al 63% l’any 2010. Ara bé, segons l’estudi esmentat més amunt, un 23% de mares espanyoles de nens menors de 5 anys han hagut de deixar la feina o una activitat formativa els últims 4 anys per atendre els fills i, en canvi, només un 4,8% d’homes declaren el mateix.

Publicat al Diari de Girona el 7/07/2011

Publicat dins de En femení­, singular o plural | Envia un comentari

El que volem

Publicat el 16 juliol 2011 per Marta Aymerich

Els adolescents amb malalties cròniques volen ser tractats com a adults i prefereixen professionals de la salut que siguin competents en la matèria, que tinguin una bona habilitat de comunicació i que, a més, siguin honestos i directes. En general, els adolescents estan satisfets amb l’atenció rebuda, però val a dir que també estan disposats a expressar els seus punts de vista sobre la qualitat dels serveis de salut que se’ls proporciona.

Aquesta és la conclusió principal d’un estudi portat a terme amb joves de 12 a 19 anys d’Holanda afectats per alguna malaltia crònica. L’estudi va fer servir tècniques d’anàlisi qualitativa i també quantitativa. En el primer cas per analitzar el contingut de les entrevistes que els mateixos adolescents feien a altres joves a l’hospital i, en el segon cas, per quantificar els resultats obtinguts de 990 qüestionaris omplerts mitjançant una plana web.

L’estudi es va publicar abans d’ahir a la revista Patient Preference and Adherence que a més de ser només electrònica és d’accés obert (és a dir, que qui en té la propietat intel·lectual és l’autor i no la revista com habitualment passa) i això permet distribuir l’article a tothom sense problemes de copyright. L’amable organització d’aquesta revista en concret fa que cada cop que es publica un article te l’enviï per correu electrònic. No sempre m’interessa llegir-los, però aquest cop el tema em va fer gràcia i, certament, l’article és molt atraient (per l’originalitat del tema i per la metodologia) però el què m’hi ha empès ha estat el títol: “El que volem” (“What we want”): les preferències dels adolescents amb malalties cròniques i les seves prioritats per millorar l’atenció sanitària.

Publicat al Diari de Girona el 23/06/2011

Publicat dins de R+D i innovació, Salut | Envia un comentari

UNIVEST

Publicat el 16 juliol 2011 per Marta Aymerich

Fa uns dies necessitava un acrònim per referir-me a un projecte el nom del qual era massa llarg. Hi vaig estar pensant una estona i no l’acabava de trobar. De cop vaig pensar que segur que “Sant Google” m’ajudaria. Vaig posar “acronym creator” i allà mateix em sortien diverses opcions que automàticament et creen tants acrònims com vulguis en funció del que t’interessi destacar. Genial. Vaig trobar l’acrònim desitjat que, malgrat no ser cap dels suggerits, l’artilugi em va inspirar i, a sobre, m’ho vaig passar pipa cercant-lo.

Dubto que els del congrés internacional UNIVEST, organitzat per la Universitat de Girona i la tercera edició del qual comença avui, fessin servir un enginy com el descrit, però el trobo un gran acrònim. És fàcil de pronunciar i de recordar i queda clar què evoca: el congrés va d’educació superior, és a dir, d’UNIVersitat, essent la manera com aprèn l’ESTudiant el centre del congrés.

Lluny de les fogueres de vanitats de molts congressos científics, aquest es desenvolupa d’una forma innovadora on hi participen professors, però també estudiants i personal d’administració. Es tracta, com diu la directora de l’Institut de Ciències de l’Educació Josep Pallach de la UdG, Meritxell Estebanell, de “crear espais on els agents implicats es puguin reunir, debatre, compartir experiències i plantejar solucions de futur” en la línia de “situar els aprenents i la creació de coneixement en l’eix principal de l’activitat universitària” enlloc de només “prioritzar els continguts i la docència” com fins ara, tot i que –afegeix- “aquest canvi de mentalitat no resulta fàcil de fer”. El lema d’enguany no podia ser més evocador d’aquesta idea “L’autogestió de l’aprenentatge”.

Publicat al Diari de Girona el 16/06/2011

Publicat dins de Educació superior | Envia un comentari

La solució del 80%

Publicat el 16 juliol 2011 per Marta Aymerich

Amb un títol que començava com el d’aquesta columna, Carol Rozwell, analista industrial que investiga sobre les xarxes socials, va fer una conferència a la UOC fa uns mesos. Rozwell afirma que l’èxit d’un projecte depèn en un 20% de la tecnologia i en un 80% de les persones. Siguin o no exactes aquests percentatges, em sembla una aproximació sobre la qual es fa difícil dissentir.

Per tant, per fer rutllar un projecte és ben clar on cal centrar els esforços. És per això que és important analitzar les relacions d’aquest “80%”. Per fer-ho, Carol Rozwell  proposa fer dues anàlisis: la de la xarxa organitzativa i la de la xarxa de valor. La primera, malgrat que pel nom pugui semblar l’organigrama de jerarquies d’una organització, en realitat significa explorar les connexions i els fluxos de comunicació i informació entre individus. Els resultats d’aquesta anàlisi es mostren en un “mapa” on s’hi visualitzen les relacions “tal com són” en una organització. D’altra banda, amb l’anàlisi de la xarxa de valor s’examinen les transaccions entre els rols que creen un valor econòmic, és a dir, els intercanvis existents de productes, tan tangibles com intangibles, amb la qual cosa es poden veure com funcionen els equips multifuncionals i transversals.

Està clar, doncs, que la col·laboració és fonamental per a l’èxit d’un projecte. Tanmateix, com diu aquesta analista, certament “hi ha persones que col·laboren per naturalesa i persones que mai no s’associaran amb altres; això sí, la majoria de persones necessiten una prova que la col·laboració els beneficiarà”. El pragmatisme o, si voleu, utilitarisme, d’aquesta darrera frase és el que més m’ha agradat. Ja m’he fet seguidora seva al Twitter.

Publicat al Diari de Girona el 9/06/2011

Publicat dins de Sociopolítica | Envia un comentari

Mòbils i càncer

Publicat el 16 juliol 2011 per Marta Aymerich

L’Agència Internacional de Recerca en Cancer de l’OMS va distribuir dimarts una nota de premsa on s’especificava que s’ha analitzat l’evidència científica, és a dir, tots els estudis científics publicats, sobre la relació entre les radiacions de mòbils i els càncers cerebrals. S’ha trobat associació amb el glioma (maligne) i el neurinoma del nervi acústic (benigne). Tanmateix, aquesta relació s’ha classificat com a “limitada” ja que no es poden descartar del tot que hi hagi biaixos o factors confusors. En definitiva, que podria ser que més endavant, amb més recerca, es trobés que són altres factors relacionats amb les persones que utilitzen els telèfons mòbils els causants dels tumors. D’altra banda, no s’ha trobat prou evidència científica que relacioni els telèfons mòbils amb altres càncers.

Aquesta Agència de l’OMS classifica els diferents elements estudiats en 5 nivells en funció del risc de càncer (1, 2A, 2B, 3, 4). Les radiacions dels mòbils es troben en la categoria 2B per als tumors esmentats més amunt, conjuntament amb d’altres 266 substàncies que són de risc per a altres càncers. És evident, doncs, que estem parlant d’un possible risc de càncer, com bé glossen alguns mitjans de comunicació d’aquí i de fora, i com de forma més imprecisa i alarmant altres mitjans fan aparèixer.

Cal, doncs, ser conscients dels riscos que assumim. Ara bé, una altra cosa és prendre decisions adequades segons el nivell dels riscos i les seves conseqüències (la necessitat, la dificultat d’estar-se’n, etc.). Per exemple, el risc de morir conduint és infinitament més alt que morir-se menjant cogombre, però segur que no hem deixat de conduir i, en canvi, potser hem deixat de menjar cogombre.

Publicat al Diari de Girona el 2/06/2011

Publicat dins de R+D i innovació, Salut | Envia un comentari

Paradoxa 10/90

Publicat el 26 maig 2011 per Marta Aymerich

Aquesta paradoxa deriva del fet que el 90% dels recursos de recerca es dediquen al 10% de la càrrega de malaltia del món (les que generen les malalties del primer món) i que només es dedica el 10% dels recursos al 90% de la càrrega de malaltia del món, la generada per les malalties del tercer món, com la malària per exemple (probablement és la malaltia que més mortalitat i anys potencials de vida perduts genera al món).

Doncs bé, fa uns dies, Thomas Pogge, professor de la Universitat de Yale (EUA) i membre del Consell Acadèmic Internacional d’UdG Medicina va oferir una conferència titulada Health Impact Fund -traduït vindria a ser “Fons per a un impacte en la salut”- on plantejava una proposta alternativa al sistema de patents farmacèutiques amb la intenció de reduir la paradoxa 10/90. Terricabras el va presentar.

Pogge, segons recull Rosa Canal a L’Espill (per cert, revista fundada per Joan Fuster i avui encara editada gràcies a la Universitat de València), proposa un nou tipus de patent que recompensa amb diners als descobridors de nous fàrmacs segons l’impacte que el seu producte té en la salut mundial (mesurada en anys de vida ajustats per la qualitat de salut amb la qual es viu). La recompensa seria possible gràcies a la creació d’un fons internacional finançat per governs i institucions públiques i privades. Com deia el mateix Pogge en l’entrevista que aquest Diari li feia dijous passat, només caldria que els governs contribuïssin al Health Impact Fund amb un 0,03% del seu producte interior brut.

Amb aquest sistema es podria assolir que qualsevol, encara que visqués en un país pobre, es pogués pagar els medicaments; això sí, els que realment curen.

Em trec el barret.

Publicat al Diari de Girona el 26/05/2011

Publicat dins de Salut, Sociopolítica | Envia un comentari