M’havia quedat al cafè dijous passat. El d’un sopar amb tres bones amistats amb qui parlàvem d’educació. Havent begut de l’escoltisme i l’associacionisme era potser inevitable que acabéssim parlant de l’educació en competències transversals i, entre aquestes, la del lideratge.
D’aquell interessant cafè de matinada me’n vaig emportar dues idees sobre les quals friso per aprofundir-hi. La primera: es pot aprendre a liderar. Com en tot, l’esport, la música, la pintura, la literatura i les matemàtiques, hi poden haver característiques personals que predisposin a liderar, però també, com en tot, es pot formar en habilitats per al lideratge. Un dels quatre citava uns estudis que demostraven aquest principi. I un altre explicava una vivència: la filla d’una companya havia estat tipificada de “manaire” per l’escola. Del que es tracta –afegia- no és de tipificar-la sinó de modelar els seus trets personals per al bé de la comunitat i d’evitar que aquests trets la portin a ser dèspota o irrespectuosa.
La segona: el lideratge és una qüestió de procés, no de persones. Aquesta idea reforça la primera. No hem d’esperar persones que naturalment siguin líders sinó que ho siguin culturalment. Potser –diu un altre- també té a veure amb la idea de Minzberg de passar del “leadership” al “communityship”. Es pot adquirir la cultura de liderar perquè es poden identificar els elements del procés del lideratge. Elements que es poden estudiar, veure com millorar-los i, de fet, formar-s’hi. Avui encara sobretot a través de l’educació no formal, però tots convençuts que aviat també a través de l’educació formal, amb complexitat creixent segons cada nivell (primària, secundària i superior).
Publicat al Diari de Girona el 27 de març de 2014
