Educar o entrenar?

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Un sopar amb tres bons amics. Un d’ells està vivint a Nova York i que sigui aquí és una bona excusa per trobar-nos tots quatre. Coincidim o hem coincidit professionalment però tenim formacions ben diferents que van des de la filosofia i ciència política, passant pel dret, la medicina i l’enginyeria industrial. Ens coneixem d’haver compartit visió i direcció, tot i que no en el mateix període, al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya; i això que érem de quatre associacions juvenils diferents.

Quan aterren les croquetes de pernil parlem dels sistemes educatius de diversos llocs del món. I de la influència de l’informe PISA sobre ells. De l’excessiu –opinem- biaix cap a les habilitats cognitives que l’educació esgrimeix, essent com són tan importants les habilitats no cognitives com ara maduresa emocional, comunicació no verbal, capacitat d’iniciativa o empatia. Parlem d’educació primària i secundària, i també d’educació superior. Quan arriben els segons plats (bacallà amb mongetes, pop a la brasa, hamburguesa i tataki de tonyina) un cita el llibre de Gaye Tuchmann on s’hi esmenta, després de posar uns quants exemples, que les universitats ja han renunciat a guiar els estudiants per comprendre la veritat, per estrafer les possibilitats intel·lectuals, per apreciar millor l’art, la música i altres formes de cultura, i per treballar per la política i el servei públic més il·lustrats. Sembla més aviat que les universitats preparin els estudiants per al mercat laboral; que enlloc d’educar, entrenin. Que poc s’educa en valors i actituds professionals, per exemple.

No volem postres, però sí cafè. Parlem d’educar per al lideratge. S’allarga. Dijous ho comparteixo.

Publicat al Diari de Girona el 20 de març de 2014

Publicat dins de Educació superior | Deixa un comentari

Economistes a l’alça

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Tot navegant he ensopegat amb un article científic publicat el mes passat per la London School of Economics (LSE). Llarg, molt llarg. I ple de fórmules, taules i gràfics. Els autors són Michael Boehm (Universitat de Bonn i LSE) and Martin Watzinger (Universitat de Munich). En l’article analitzen dades de la productivitat científica dels economistes de 30 universitats nordamericanes en el període que va de 1955 a 1994. El que troben és que durant els períodes de recessió les universitats atrauen més talent que no pas durant els períodes de bonança. I no només això, resulta que els economistes que obtenen el doctorat durant les recessions són més productius (publiquen més articles científics) a llarg terme que no pas els que l’obtenen en un període de vaques grasses.

Per al primer resultat, la seva recerca consisteix en demostrar que normalment els economistes prefereixen el sector privat perquè les expectatives d’augmentar el sou són importants. Ara bé, en un període de recessió, és més que probable que les expectatives no es compleixin al sector privat i llavors es prefereixen les posicions a les universitats perquè són més estables pel que fa a mantenir el lloc de treball. Per tant, les universitats són més atractives i les és més fàcil captar els economistes de més talent.

Boehm i Watzinger conclouen que l’augment de la producció de publicacions de les universitats (almenys de les facultats d’economia) es produeix a causa de l’alteració de la distribució de talent entre el món acadèmic i el món empresarial.

Per tant, empreses i universitats afanyeu-vos a contractar economistes abans que sortim de la recessió si us voleu assegurar uns bons resultats de producció.

Publicat al Diari de Girona el 13 de març de 2014

Publicat dins de Educació superior | Deixa un comentari

Encara un 8 de març

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Un any més, necessari. Enguany amb la publicació oportuna de l’estudi sobre la violència contra les dones a la Unió Europea, on s’han entrevistat a  1500 dones a cada un dels 28 països participants; 42000 dones de 18 a 74 anys. El resultat principal és que un terç (sí, 33%!) de les europees ha patit violència (física, sexual o psicològica) en el darrer any, però el que m’interessa destacar és la reacció que alguns han tingut a aquestes dades. En alguns casos expressades públicament (els he sentit a la ràdio) i, en d’altres, sense atrevir-se a verbalitzar-les. He sentit opinar que potser en alguns països que “et freguin la cama al metro” ja pot voler dir abús sexual. Això m’ha fet pensar que allò que es posa de manifest és l’absolut desconeixement de què significa una agressió per una dona. Què li és desagradable i què no. Com que sempre hi ha hagut domini masclista, algunes actituds agressives són percebudes com a normals. Per homes i per dones. Aquesta és la raó per la qual algunes dones maltractades tarden un temps a adonar-se’n que la situació és insostenible. A vegades han d’esperar a tenir una lesió física i, en casos greus, ni amb això.

Tot i que s’ha avançat molt en oferir una altra visió i sortir del masclisme imperant, encara ens queda un llarg recorregut. De fet, en aquest estudi, la diferència de resultats d’abús entre el nord i el sud (més al nord que al sud) potser s’explica perquè el llindar del què és tolerable és diferent i, per tant, potser moltes dones al sud toleren determinades actituds que al nord són inacceptables. Si el llindar només traduís maneres de veure-ho i no pas tolerància a l’agressió, cap problema. Si no, en tindríem un. I no pas petit.

Publicat al Diari de Girona el 6 de març de 2014

Publicat dins de En femení­, singular o plural | Deixa un comentari

Guerra!

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

A jutjar per la quantitat de llenguatge bèl·lic que utilitzem en la nostra vida diària diria que ens hem passat bona part de la nostra existència humana barallant-nos.

És possible que no us n’hàgiu adonat i, per si sou d’aquests, us en posaré uns quants exemples. Quan volem que algú parli li diem: “va, dispara”. Quan ens referim a un grup de persones parlem d’un “exèrcit de gent”. També que tal actuació va donar “munició” a l’associació X per acabar proclamant tal altra cosa. En periodisme polític, podem sentir que al Parlament es llança una “bateria” de preguntes o que s’inicia una “ofensiva” contra la llei de l’avortament o que el partit polític X “declara la guerra” al partit polític Y per la seva posició en les pensions. Hem parlat de la “guerra judicial” del cas Z i fins i tot de la “guerra de l’aigua”. I, mira, just estic escrivint això que em truca el moderador de la taula rodona que he de participar aviat i em diu que després de les ponències hi haurà tres quarts d’hora per al “foc creuat”. O l’expressió tan de moda recentment de “creuar la línia vermella”. Val a dir que en parlar de malalties, sovint utilitzem el verb lluitar; contra el càncer per exemple s’hi “lluita” gairebé sempre. I es traurà tota “l’artilleria” de medicaments que es tinguin per poder-hi “fer front”. I tot això per no esmentar el món de l’esport on tots els esportistes d’equip “ataquen”, “defensen” i “envaeixen el camp contrari”.

Si és que existeixen, m’agradaria conèixer els parlants d’una llengua que no faci servir llenguatge bèl·lic. És possible que es tracti de persones que saben resoldre conflictes de manera pacífica o, millor, que ni tan sols els generen. M’hi faria amiga de seguida.

Publicat al Diari de Girona el 27 de febrer de 2014

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari

Micromecenatge

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Als mons de la cultura i de la ciència saben bé què és. Amb micromecenatge s’han finançat pel·lícules: Joel Joan i Isona Passola, amb dos projectes diferents, ho van posar en pràctica amb molt d’èxit. També llibres:  Liz Castro va editar “What’s up with Catalonia?” a través del web Verkami. Es van aconseguir 12.372€ de gairebé 600 persones. Un altre exemple: la campanya “Apadrina un llibre” de la biblioteca de la UB que fa uns dies vaig rebre mitjançant un col·lega de la UOC (serveixi aquest parèntesi per homenatjar els professionals de les biblioteques universitàries). L’objectiu és buscar “micromecenes” per restaurar i digitalitzar llibres del seu fons de reserva per a què tothom en pugui gaudir.

En recerca biomèdica és una pràctica que s’ha estès força. En alguns casos es tracta d’un projecte concret com ara el de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) per estudiar l’eficàcia d’un apòsit (gasa) que accelera la cicatrització de les nafres (úlceres de la pell). En poques setmanes van aconseguir a través de Goteo.org 10.737€ de 173 finançadors. En d’altres casos, com el de l’Institut de Recerca de Vall d’Hebron (VHIR), es tracta de donacions que es poden fer a un grup de recerca o a un doctor concret per entendre com es produeixen les malalties que investiguen en cada cas, millorar-ne el tractament, trobar noves formes de diagnosticar-les i avançar en la prevenció. Al VHIR han calculat que cada minut de recerca costa 11€. Per això –expliquen- pots dedicar uns minuts a formar part d’un equip d’investigadors a través de Faigrecerca.org.

Ara, abans que fes furor el mot, ja érem grans “micromecenes” gràcies a La Marató de TV3: 119 milions d’euros recaptats fins avui!

Publicat al Diari de Girona el 20 de febrer de 2014

Publicat dins de R+D i innovació | Deixa un comentari

Fan de la transversalitat

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

En sóc fan fins i tot abans que la paraula entri al diccionari. No hi és, però arreu en circulen definicions; algunes de molt llargues. El terme s’utilitza en ciències polítiques i socials, i en ciències de l’educació. En sóc fan en tots dos camps. Que perquè?

Doncs perquè és una manera d’abordar la complexitat. I la societat ho és de complexa. I també l’educació. I ho són perquè en ambdues s’hi estableixen relacions (i molt diverses), col·laboracions, cooperacions i interseccions en diferents direccions. Si haguéssim de representar aquesta complexitat segurament ho faríem amb una xarxa tridimensional on cada node es relaciona amb molts d’altres i a través d’altres.

La transversalitat en educació universitària, per exemple, significa formar als estudiants des de diverses disciplines que els permetin abordar un problema, posem per cas de planificació urbanística, des d’una visió geogràfica i el mateix problema des d’una visió arquitectònica i també des d’una d’economia. Això significa que professors de diferents facultats han de col·laborar per garantir aquesta formació. Molts hi estan disposats i preparats. D’altres no. També vol dir formar en competències transversals vàlides per a molts aprenentatges del món universitari i més tard del professional com ara idiomes, comunicació, capacitació digital o síntesi de la informació.

La Universitat de Harvard en fa gala del potencial que té la transversalitat (tenen un vídeo molt evocador anomenat “One Harvard”) però per dissort d’ells encara no han descobert la paraula i han de dir tot això per a referir-s’hi: “col·laboracions multi-facultats i enfocaments interdisciplinaris per a la docència, l’aprenentatge i la recerca”.

Publicat al Diari de Girona el 13 de febrer de 2014

Publicat dins de Educació superior | Deixa un comentari

Spam curatiu

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Sóc al·lèrgica a les feines pendents. No em produeixen cap alteració externa molesta com ara urticària facial ni tampoc trastorns interns del tipus augment de les deposicions o disminució de la seva consistència. Els símptomes al·lèrgics són originals i ara i aquí els publico en primícia mundial: irritació irascible, exoftàlmia i expulsió precipitada en gran quantitat i en elevada potència d’aire procedent de la cavitat bucal (vaja, que faig un bufec).

M’ho he diagnosticat gràcies al telèfon. A les pantalles dels “smartphones” hi ha les icones referents al correu electrònic, SMS, WhatsApp, Twitter, Facebook i de totes les aplicacions que hom necessiti. Doncs bé, quan hi ha algun missatge sense llegir, algun programa per actualitzar o alguna tasca pendent apareix una rodoneta vermella en una cantonada de la icona amb un número a dins. El numeret indica quantes de pendents n’hi ha. El meu estat és normal si la pantalla té les icones netes sense la rodoneta vermella, però si n’apareix alguna llavors desenvolupo els símptomes. Crec, tanmateix, que tinc un efecte de dosi. És a dir, si el numeret és baix, d’un dígit, no em passa res, però si és alt, llavors el meu col·lapse és tan visible que els del meu voltant volen trucar a una ambulància.

És per això que abans d’arribar a aquestes dosis de feines pendents hi he de posar remei. No em jutgeu, doncs, si em veieu pel carrer remenant la maquineta. És per la meva salut. I, mireu, en el cas del correu electrònic, estic contenta de veure que hi ha uns quants missatges spam de tant en tant. Sé que els puc llençar directament sense ni tan sols obrir-los. Mai m’hagués imaginat que els missatges spam podien tenir efectes curatius!

Publicat al Diari de Girona el 6 de febrer de 2014

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Uns grans premis

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Dilluns es van lliurar els 24ens Premis Nacionals de Recerca concedits pel Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRi). L’Elias Campo, catedràtic de la Universitat de Barcelona i director de Recerca de l’Hospital Clínic, va ser l’investigador guardonat. Ell ha liderat els estudis de seqüenciació del genoma de la leucèmia, la qual cosa ha permès identificar nous mecanismes implicats en el desenvolupament de la malaltia i, per tant, la millora del diagnòstic. L’Elias va fer un discurs bonic i tendre i va acabar dient que estava content de viure en un país que ha fet de la recerca i el coneixement una de les seves prioritats. En podem estar tots contents.

En la categoria de Talent Jove va ser premiada Isabelle Anguelovski, investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), especialitzada en problemes de pobresa relacionats amb desigualtats mediambientals. L’Isabelle va  fer tot el discurs en català tot i ser al país només des del 2011. Ens va fer emocionar tot fent broma comparant la societat americana i la catalana.

També van ser premiats la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia en la categoria de Mecenatge Científic, l’empresa KIC InnoEnergy Iberia en la de Partenariat Publicoprivat i el diari Ara en la de Comunicació Científica. Carles Capdevila ens va fer somriure diverses vegades amb la seva fina ironia intel·ligent habitual. I només parlant 5 minuts!

La nota grisa va ser que a l’escenari on, a part dels premiats hi havia el President de la Generalitat, el Conseller d’Economia i Coneixement i el President de la FCRI, l’única dona era Angelovsky. Necessitem millorar.

Publicat al Diari de Girona el 30 de gener de 2014

Publicat dins de R+D i innovació | Deixa un comentari

u-salut

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

En el trànsit del segle XX al segle XXI estem vivint una nova transformació de l’atenció sanitària on els serveis de salut estan evolucionant cap a una atenció més de base poblacional que no pas institucional com fins ara. És a dir, estem transitant a una atenció més centrada en el pacient i no tant en el professional de la salut, a un sistema on el pacient no és un complidor passiu sinó un ciutadà coproductor del seu propi benestar. I en això les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) hi tenen un paper clau.

És per això que és interessant conèixer l’enquesta sobre TIC i Salut que es fa anualment a tots els centres sanitaris des de l’any 2007. Doncs bé, aquesta enquesta ha palesat que la telemedicina ha duplicat el seu ús només en dos anys. Actualment, el 55% dels hospitals fan telediagnòstic, un 44% utilitzen la teleconsulta i un 13% fan telemonitorització. El 9% dels hospitals estan a nivell 6 de l’escala EMRAM de 7 nivells, és a dir, que treballen quasi sense papers, i un 65% a nivell 5. Val a dir que a Europa només un 1,5% dels hospitals estan a nivell 6 i un 16% a nivell 5. A més, un 70% dels hospitals i CAPs utilitzen dispositius mòbils (portàtils, tauletes, smartphones, etc.) que els permeten consultar i integrar la informació en temps real a la història clínica electrònica.

Segons la Fundació TicSalut, actualment existeixen al món més de 40.000 aplicacions mòbils (apps) dedicades a la salut. Certament, molt més propi per a què un ciutadà sigui realment coproductor de la seva salut. I, a més, li permet ser-ho des de qualsevol lloc en qualsevol moment. Per això des de fa uns anys alguns han promogut que cal passar de l’e-Salut a l’u-Salut (u d’ubiqüitat).

Publicat al Diari de Girona el 23 de gener de 2014

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Xafarders!

Publicat el 5 juny 2014 per Marta Aymerich

Diria que és sobretot la xafarderia la que ens fa parlar sobre la relació del President François Hollande amb l’actriu Julie Gayet. Si no, no s’explica com a la roda de premsa on s’anuncien mesures pressupostàries que significaran un sotrac important per a determinades polítiques s’hi acreditin al voltant de 700 periodistes i la primera pregunta que fan i el que reflecteixen els diaris posteriorment sigui l’afer privat de la relació amorosa del President.

Com en l’afer Clinton – Lewinsky de fa 15 anys, ara torna a ser el nostre plat a taula si les relacions privades d’una persona pública són de domini públic. Alguns diuen que si en la vida privada enganya a la seva dona, com t’has de creure que no enganyarà a aquells a qui governa. D’altres, troben que és una actitud reprovable tenir una amant. I a d’altres els preocupa el rol públic de la primera dama. A França, com als EUA i altres països, les parelles femenines (no sé si s’ha donat mai el cas de parelles masculines) dels presidents tenen atribucions polítiques i estan dotades pressupostàriament. En una cultura monògama, si el President té més d’una dona, quina és la primera dama en realitat? Ara, més enllà d’això, que potser és un problema menor comparat amb com d’altres polítiques afecten a les persones, què sabem nosaltres dels pactes, les relacions difícils o fàcils de parella que tenen si no hi som a casa del President?

Tanta xafarderia segurament s’explica per la hipocresia que socialment molts volen mantenir. Està mal vist que un president no tingui una parella estable i, en nom del què diran, a vegades es fa allò contrari al que hom pensa. I, ja se sap, descobrir la incoherència és un dels màxims plaers d’un xafarder.

Publicat al Diari de Girona el 16 de gener de 2014

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari