A jutjar per la quantitat de llenguatge bèl·lic que utilitzem en la nostra vida diària diria que ens hem passat bona part de la nostra existència humana barallant-nos.
És possible que no us n’hàgiu adonat i, per si sou d’aquests, us en posaré uns quants exemples. Quan volem que algú parli li diem: “va, dispara”. Quan ens referim a un grup de persones parlem d’un “exèrcit de gent”. També que tal actuació va donar “munició” a l’associació X per acabar proclamant tal altra cosa. En periodisme polític, podem sentir que al Parlament es llança una “bateria” de preguntes o que s’inicia una “ofensiva” contra la llei de l’avortament o que el partit polític X “declara la guerra” al partit polític Y per la seva posició en les pensions. Hem parlat de la “guerra judicial” del cas Z i fins i tot de la “guerra de l’aigua”. I, mira, just estic escrivint això que em truca el moderador de la taula rodona que he de participar aviat i em diu que després de les ponències hi haurà tres quarts d’hora per al “foc creuat”. O l’expressió tan de moda recentment de “creuar la línia vermella”. Val a dir que en parlar de malalties, sovint utilitzem el verb lluitar; contra el càncer per exemple s’hi “lluita” gairebé sempre. I es traurà tota “l’artilleria” de medicaments que es tinguin per poder-hi “fer front”. I tot això per no esmentar el món de l’esport on tots els esportistes d’equip “ataquen”, “defensen” i “envaeixen el camp contrari”.
Si és que existeixen, m’agradaria conèixer els parlants d’una llengua que no faci servir llenguatge bèl·lic. És possible que es tracti de persones que saben resoldre conflictes de manera pacífica o, millor, que ni tan sols els generen. M’hi faria amiga de seguida.
Publicat al Diari de Girona el 27 de febrer de 2014
