Llegeixo part dels resultats de
la darrera enquesta sobre recursos humans en ciència i tecnologia de l’Instituto Nacional de Estadística (INE),
els relacionats amb les persones que han obtingut el títol de doctor per part
d’una universitat espanyola entre 1990 i 2009. Un 44,5% són dones i 55,5% són
homes. L’edat mitjana en acabar els estudis de doctorat és de 35 anys pels
homes i de 33 per les dones, i es tarda uns 6 anys des que s’inicien aquests
estudis fins que es llegeix la tesi.
Les dades de l’INE també palesen
que el 34,8% va rebre una beca pública per finançar els seus estudis de
doctorat, el 23% treballava com a professor universitari i només el 17% va
haver de finançar els seus estudis de doctorat treballant en una altra
ocupació. També val a dir que un 15% va finançar els estudis amb estalvis
personals o ajuts familiars. El mateix estudi de l’INE diu que el 96% dels
doctors tenen feina i que la troben en menys de 6 mesos.
Aquestes dades em fan pensar que
els doctors estem en deute amb la societat. El 60% dels estudis de doctorat són
finançats públicament i, a més, si es té en compte que els estudis previs al
doctorat (llicenciatura, enginyeria o equivalent) han estat en una universitat
pública on els estudiants només hem pagat aproximadament un 10% del que
realment costa un estudiant universitari, certament hem de tornar molt a tots
els ciutadans que amb els seus impostos han fet possible la nostra formació. És
evident que el finançament només és una part i que l’esforç individual és determinant,
però això no ha d’emmascarar la necessitat de retornar, en la forma que sigui
(avenços en el coneixement, aplicacions o innovacions) allò que s’ha invertit
en nosaltres.
Publicat al Diari de Girona el 30/12/2010
I, si voleu, enlloc de llegir podeu mirar (gràcies Mònica!):
