Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

És d’hora, molt d’hora, però
alguna cosa no em deixa seguir en posició horitzontal amb els ulls tancats. Com
que no aconsegueixo l’objectiu de continuar en la posició desitjada, decideixo
canviar-la per la de vertical amb els ulls oberts. Una dutxa, roba a sobre i,
apa, cap a l’ordinador fins que hi hagi més moviment al voltant. El primer
missatge de correu electrònic que obro és el recull de premsa que envia
diàriament Biocat, la Bioregió de Catalunya. Una notícia es repeteix fins a 8
vegades. És un error? –em pregunto. Alguna cosa així com si el missatge fos de
vinil i s’hagués ratllat? Malauradament no. La notícia és que el govern
espanyol ha tornat a retallar el pressupost de recerca i desenvolupament (R+D).
Les 8 vegades són de 8 diaris diferents. I potser avui encara deu sortir a més
diaris. La repetició, dic jo, deu ser un indici de la importància que té una
retallada com aquesta. Segons sembla no és l’única partida que patirà tisorada.
Només faltaria això –penso mentre accedeixo a una de les notícies.

Sovint mirant el pressupost d’un
govern es pot fer una aproximació del model de país que es projecta. Em
pregunto quin deu ser aquest model per part de Zapatero. El que s’endevina,
tanmateix, és quin no és. I retallant el pressupost de R+D és evident que no
compta amb la recerca com una de les vies de la sortida de la crisi.

Abans de la crisi alguns
intel·ligents feien notar que a Europa el PIB no estava creixent a un ritme
suficient per mantenir el nivell de benestar (les prestacions socials) i que
calia trobar nous nínxols econòmics. La recerca en podia ser un. El govern
espanyol no opina el mateix. D’acord. Però en quina altra (o altres)
alternativa estan pensant?

Publicat al Diari de Girona el 16/09/2010

Tweet

En sento parlar per primer cop -disculpeu la ignorància- aquest estiu
tot llegint un article del diari econòmic La gaceta de los negocios. Es
tracta d’infermeres especialitzades en nounats que són contractades a
domicili per ocupar-se durant unes hores del nounat. Es veu que són
especialment contractades en la franja horària nocturna, just abans del
bany i fins a primera hora del matí. Són de gran ajuda quan hi ha hagut
parts múltiples o darrerament es veu que també en pares primerencs.

Francament,
ho trobo una gran idea professional perquè és cert que els primers
mesos de vida d’una criatura són molt durs per als progenitors (és clar
que depèn força de la quantitat de plor per minut que exerceixi el
nadó). L’ajuda professional una nit de tant en tant s’ha de notar
moltíssim per poder funcionar de manera normal durant el dia. De fet,
recordo les paraules d’una mare primerenca dient "és que a la clínica
t’enganyen"; ho deia perquè a part que et porten l’esmorzar, el dinar i
el sopar mentre estàs ingressada, són les infermeres qui banyen les
criatures i et donen consells. Sigui com sigui, no hi ha criatura, per
més ploranera que sigui, que es resisteixi als encants de les infermeres
de neonatologia. Quan tornen a l’habitació de la mare després d’haver
passat per les seves cures, els nadons sembla que hagin vist el cel. Ja
sigui adormits o desperts resten plàcids i tranquils durant una bona
estona. Quan arribes a casa la sensació és que s’ha desfet l’encanteri.

Probablement
és pel que acabo de comentar que l’article en qüestió parlava que
regalar uns dies de "salus" en lloc de robeta o altres coses en
diminutiu s’estava posant de moda entre avis i padrins.

Publicat al Diari de Girona el 08/09/2010

Tweet

Vàrem entrar al segle XXI conscients que vivíem a la
societat de la
informació. De seguida vàrem comprendre que la informació no
era el més important sinó com aquesta es processava, sintetitzava i
s’utilitzava bàsicament per a la presa de decisions en qualsevol àmbit (des del
més científic i sofisticat fins al més quotidià) i, per això, ara parlem de la
societat del coneixement. De fet, hi ha definicions molt completes i que sovint
utilitzo però que ara no vénen al cas.

Fins dimecres passat jo encara
seguia instal·lada en la societat del coneixement i resulta que sento a Jordi
Porta (expresident d’Òmnium i abans director de la fundació Jaume
Bofill) dir que l’evolució de la societat del coneixement és
la societat del pensament que és la que té en compte les conviccions ètiques o
morals. M’agrada la idea. Me
l’apunto. I no puc aixecar el llapis de la llibreta perquè després sento que en
Germà Bel
diu que cal que sigui més estesa la “responsabilitat d’assumir les pròpies
decisions”. Això deu ser, doncs, la societat del pensament. Si la del
coneixement ens permet prendre decisions mitjançant el procés i síntesi de la
millor informació disponible, la del pensament ens fa responsables, amb totes
les conseqüències ètiques, d’aquestes decisions.

És així com jo interpreto els
escrits d’Eudald Carbonell quan, almenys des del 2007, preconitza que “estem
entrant en la societat del pensament i, conseqüentment, els humans hem de ser
capaços d’entendre que la immensa xarxa de coneixement que existeix s’ha posat
a la nostra disposició i és un tresor intel·ligent que ha de ser articulat
críticament”. Allò que importa, diu, és tenir un pensament crític. No hi podria
estar més d’acord.

Publicat al Diari de Girona el 29/07/2010

Tweet

Dimarts TV3 va fer públiques
algunes conclusions del segon “informe Vilardell” sobre la racionalització de
la despesa sanitària: cal que augmenti un 8% la dotació del sistema sanitari i
per fer-ho es proposen algunes mesures com apujar els impostos del tabac i
l’alcohol, el copagament en els medicaments per als jubilats en funció de la
renda o fer una llista d’espera única a Catalunya.

I va ser també dimarts que a la
UOC parlàvem de l’informe FEDEA-McKinsey que conclou que amb l’esquema actual
el sistema sanitari espanyol no és sostenible. Tot i que la situació de partida
és bona, amb un cost entre els més baixos d’Europa i l’esperança de vida més
alta, la situació financera és preocupant. Acumula un dèficit de 11.000 milions
d’euros (20% del pressupost total de sanitat el 2007), a mig termini la despesa
sanitària es podria duplicar i, en deu anys, la qualitat i equitat del sistema
se’n ressentiran si no es reforma.

I és per això que la responsabilització
de pacients i professionals és clau per revertir la tendència. Per una
banda, s’ha d’adquirir major consciència sobre l’ús que es fa del sistema: es
va al metge un 40% més que la mitjana de la UE-15, entre un 30 i un 80% de les
visites d’urgències es podrien evitar i la despesa farmacèutica per càpita és
un 40% més alta que a Bèlgica, Dinamarca o el Regne Unit. Per altra banda,
malgrat que els professionals sanitaris són clau en la gestió dels recursos
sanitaris, no es pot saber quins centres o professionals destaquen en termes de
qualitat clínica i eficiència en la gestió (al contrari que a Suècia o
Alemanya).

Estàvem o no d’acord amb les
mesures a prendre, però vam coincidir en que cal valentia política per
aplicar-les.

Publicat al Diari de Girona el 22/07/2010

Tweet

Si el Palau de la Generalitat al
Cap i Casal de Catalunya és a la Delegació Territorial
del Govern de la Generalitat a Girona, llavors la Plaça Sant Jaume
és a la Plaça Pompeu Fabra.
Això és el que he après gràcies a les treballadores de la neteja de les
antigues dependències de la Generalitat a Girona que fins a principis d’aquesta
setmana van estar acampades a la Plaça Pompeu
Fabra. De moment, les acampades no han estat tan populars com
les del cineasta Antoni
Ribas o l’ex-senador i sacerdot Lluís Maria Xirinacs a la Plaça Sant Jaume, però temps al temps…

El campament es va desmuntar
perquè, tal com informava el Diari de Girona, es va arribar a un acord entre la Vicepresidència
de la Generalitat i les treballadores acampades. Amb tot, irònicament, aquell
paisatge d’ombrel·les i altre mobiliari plegable ha convertit la seu
territorial en completa. És com dir que a Girona hi ha la reproducció del que
hi ha a la capital (què són, si no, les delegacions?) i que per fer-ho més
fidel no només hi ha un edifici central, sinó que a més està situat en una
plaça on s’hi pot acampar quan es vol protestar.

Malgrat tot, Sant Jaume sempre
serà més antic que Pompeu Fabra: “només” els separen uns 20 segles. Tanmateix,
si ens ho volem mirar des d’un altre prisma, també és cert que el segon és més
proper, no només en el temps sinó també en origen; l’apòstol Jaume va néixer a
Galilea i el lingüista Pompeu ho va fer a la vila de Gràcia, a Barcelona. D’altra
banda, però, l’un porta el títol de Sant i l’altre “només” el de catedràtic
d’enginyeria química. Digueu-me terrorista de la història, però si els hagués
de comparar i triar-ne a un per a ser el meu cap, tindria clara la meva
preferència.

Publicat al Diari de Girona el 15/07/2010

Tweet

En aquests dies de tendre –per no
dir-ho d’una altra manera menys elegant- discussió sobre lemes, o millor dit,
sobre si calen o no calen, trobo que aquest títol podria ser un bon lema, no? No
sé ben bé perquè podria servir, però per descomptat que per la manifestació de
dissabte no. Que som una nació és un fet i punt, ni gran ni petit. I que
nosaltres decidim no és pas una idea sinó un clam que espero que sigui tan gran
com puguem.

Però no és un lema, només és el
títol que m’acabo d’empescar per un “conte” que un respectadíssim col·lega em
va regalar ahir. Una persona coneguda seva, amb gran sentit de l’humor, i que
treballava en una gran institució global (posem-hi que l’ONU) li va explicar
que hi havia una vegada un conill que tot el dia era perseguit per un gos. I és
així com el conill va decidir anar a preguntar al mussol què podia fer perquè
el gos no l’empaités més. I el mussol, amb tota la seva saviesa, li va
respondre: “converteix-te en tigre i així no et perseguirà”. El conill va
pensar que era una gran idea i va agrair al mussol les seves paraules. Però al
cap d’una estona el conill va tornar a visitar el mussol i li va dir: “I com ho
faig per convertir-me en tigre?”, a la qual cosa el mussol va respondre: “Ei,
no m’ho preguntis això, que jo treballo a l’ONU: tinc grans idees però no les
implemento!”

Segurament aquest final de conte
identifica no només a grans institucions globals sinó també a persones que
coneixeu. De tota manera, no sabria dir què és pitjor si els que tenen idees i
que són incapaços de portar-les a terme o els que implementen idees (per més
grans que siguin) que no valen gens la pena, com ara el Tribunal Constitucional
espanyol.

Publicat al Diari de Girona el 8/07/2010

Tweet

Llegeixo
a Maureen Dowd, premi Pulitzer 1999, gràcies a una recomanació d’un col·lega.
La periodista es pregunta si els mòbils són comparables al tabac. I ho diu,
sobretot, no tant perquè el risc de càncer o d’addicció s’assemblin. De fet,
existeix suficient evidència científica que les cigarretes causen càncer de
pulmó i, en canvi, encara no s’ha pogut demostrar que els mòbils puguin causar
càncer cerebral. També es coneixen les substàncies que causen addicció del
tabac i de moment tampoc no se sap si el mòbil en causa. Amb tot, el que
interessa de l’article és la comparació d’una i altra indústria per les
reaccions semblants que les companyies respectives han tingut davant
d’obligacions de l’Administració sobre la seva venda.

San
Francisco va ser la primera ciutat dels EUA que va legislar, dimarts 22 de
juny, que les botigues i cadenes que venen telèfons mòbils estiguessin obligats
a mostrar el seu nivell de radiació. Aquesta llei va fer crispar als grups de
pressió de les telecomunicacions i van fer públiques amenaces de no celebrar
més convencions a la
ciutat. Amenaça que certament  han complert almenys
amb una convenció. És per això que l’alcalde es preguntava com és que,
essent una llei tan benigna, aquestes companyies esmercen tants esforços i
diners per intentar que no s’apliqui.

Sembla que hi ha a tot el món
prop de cinc mil milions de telèfons mòbils en ús. No és doncs estrany que les
administracions i la ciutadania es preocupin: davant d’aquestes xifres, efectes
adversos molt petits sobre les persones podrien tenir implicacions molt
importants. Com tampoc no és estrany que les companyies es preocupin; quants
zeros a la dreta en euros o dòlars
deu significar això?

Publicat al Diari de Girona l’1/07/2010

Tweet

He participat en una taula rodona
organitzada pel Cercle d’Economia a on només arribar-hi ja val la pena perquè
pots fer-ho passant per davant de dues –si em permeteu- catedrals: Vinçon i La Pedrera. El cert és
que l’oportunitat de preparar-me la intervenció em va transportar a una
assignatura de la que vaig ser alumna fa 12 anys. Era a Boston estudiant un
postgrau i l’assignatura, de lliure elecció, es deia una cosa així com Educació
superior i polítiques públiques. Recordo haver après molt i, sobretot, haver
adquirit l’habilitat de llegir en diagonal sense perdre l’essencial. Tan és
així, que alguns dels llibres d’aquella assignatura els tinc als prestatges del
despatx per a consultar-los en alguna ocasió i on els subratllats encara
il·luminen (i mai millor dit perquè són fluorescents; dit sigui de passada, ara
és l’ocasió perquè em renyeu tots els que reproveu que els llibres se
subratllin).

Doncs bé,
tot i tenir els llibres presents, no em passa pas el mateix, per raons òbvies,
amb els treballs de l’assignatura. No obstant això, vaig topar-hi i em va
agradar llegir-hi una definició de l’aprenentatge en educació superior que
voldria compartir des d’aquestes línies: estudiant a la universitat hom ha
d’aprendre no només a fer, sinó també a conviure i a ser. Aprendre a fer en el
sentit d’adquirir habilitats professionals. Aprendre a conviure reconeixent el
pluralisme i la interdependència, desenvolupant habilitats per treballar en
equip i per resoldre desacords, i adquirint valors com ara comprensió mútua i respecte.
I, finalment, aprendre a ser per progressivament actuar amb major autonomia,
opinió crítica i responsabilitat.

No us agafen ganes de matricular-vos ara mateix?

Publicat al Diari de Girona el 17/06/2010

Tweet

És brutal l’atracció que té
aquest punt cardinal. Tan és així que tot el bo i millor sempre passa al nord. És
a dir, a l’hemisferi nord, al nord d’Europa, a la cara nord dels Pirineus… Hi
ha algunes excepcions, és clar, com a Corea, on la “bona” és la del Sud (no?). És tan bo
el nord que en alguns idiomes, com l’espanyol, el seu relatiu (“norteño”) ni per
casualitat té connotacions pejoratives com sí passa amb el seu contrari, el sud
(“sureño”). I és que el nord és utilitzat, tan explícitament com implícita, per
definir totes les altres direccions (què fa, si no, una brúixola?). Fins i tot,
en sentit figurat diem que algú o alguna fita en concret és “el nostre nord” i
quan perdem el nord vol dir que no sabem el que cal fer.

Segurament és per totes aquestes
raons que al carrer del Nord de Girona el 31% dels establiments han escollit el
nom del carrer per retolar el negoci. Me’n vaig adonar dilluns al vespre mentre
hi passejava. Vaig comptar el total d’establiments (en són 16) i vaig fixar-me
en els cinc amb el nom en qüestió: el restaurant Nord 22, on s’hi menja de
meravella “pintxos” i plats del País Basc, situat com no podia ser d’altra
manera al nord de la península ibèrica; la botiga Nord 16 que ara
és tancada (no recordo a què es dedicava), la botiga de roba Rue du Nord, l’Arrosseria
del Nord, que algun dia hauré de tastar, i l’hotel Nord 1901 que probablement
no podré utilitzar mai perquè visc massa a prop (llàstima!).

Sort que el carrer del Nord és
curt (va de Gran Via de Jaume I al carrer Hortes) perquè si fos tan llarg i tan
comercial com els carrers Migdia o Emili Grahit o la mateixa Jaume I
potser desitjaríem el sud, que he de dir que també existeix. 

Publicat al Diari de Girona el 10/06/2010

Tweet

Quan era adolescent i estava de
moda portar frases escrites a la carpeta, n’hi tenia una que deia que es
necessiten 72 músculs per enfadar-se i 14 per somriure. Després solia anar
seguit d’alguna cosa així com “estalvia energia: somriu!”. També havia vist
altres versions com que els que somriuen semblen més joves que els de les
celles arrufades perquè es fan més solcs a la pell amb aquesta darrera
expressió facial que amb la primera.

Dubto que res de tot això tingui
cap validesa científica, però el que segur que és vàlid és que veure a una
persona enfadada et genera molt mal rotllo i veure’n a una de somrient et
relaxa i et fa sentir bé. Eh que sí?

És per això que em sap molt de
greu que el Madrid hagi contractat a en Mourinho. Mentre era al Chelsea o a
l’Inter de Milà, pràcticament no el vèiem, però ara, com que el futbol és tot
el dia a la televisió i el Barça encara més (i, per tant, també el Madrid
perquè sembla que un no pugui anar sense l’altre), serà inevitable haver
d’aguantar aquella cara d’enfadat quan veiem el TN. I és que a part d’enfadat
treu llangardaixos, granotes i serps quan parla aquest senyor. I com més en
tregui més sortirà als TN. Ja tenim el malestar servit.

Com que intueixo que encara que
li passi la meva carpeta d’adolescent a en Mourinho no canviarà la seva cara, m’agradaria
fer una proposta a TV3: passar el programa “Els diners” que fan sempre després del
TN a dins mateix de l’emissió de les notícies i substituir-lo per un que es
digui “Esports” on les notícies es narrin tan ràpid com les econòmiques. Així
m’estalviaré el neguit que genera en Mourinho i si resulta que algun dia m’ho
he d’empassar almenys que el mal tràngol sigui lleu.

Publicat al Diari de Girona el 4/06/2010

Tweet