És brutal l’atracció que té
aquest punt cardinal. Tan és així que tot el bo i millor sempre passa al nord. És
a dir, a l’hemisferi nord, al nord d’Europa, a la cara nord dels Pirineus… Hi
ha algunes excepcions, és clar, com a Corea, on la “bona” és la del Sud (no?). És tan bo
el nord que en alguns idiomes, com l’espanyol, el seu relatiu (“norteño”) ni per
casualitat té connotacions pejoratives com sí passa amb el seu contrari, el sud
(“sureño”). I és que el nord és utilitzat, tan explícitament com implícita, per
definir totes les altres direccions (què fa, si no, una brúixola?). Fins i tot,
en sentit figurat diem que algú o alguna fita en concret és “el nostre nord” i
quan perdem el nord vol dir que no sabem el que cal fer.
Segurament és per totes aquestes
raons que al carrer del Nord de Girona el 31% dels establiments han escollit el
nom del carrer per retolar el negoci. Me’n vaig adonar dilluns al vespre mentre
hi passejava. Vaig comptar el total d’establiments (en són 16) i vaig fixar-me
en els cinc amb el nom en qüestió: el restaurant Nord 22, on s’hi menja de
meravella “pintxos” i plats del País Basc, situat com no podia ser d’altra
manera al nord de la península ibèrica; la botiga Nord 16 que ara
és tancada (no recordo a què es dedicava), la botiga de roba Rue du Nord, l’Arrosseria
del Nord, que algun dia hauré de tastar, i l’hotel Nord 1901 que probablement
no podré utilitzar mai perquè visc massa a prop (llàstima!).
Sort que el carrer del Nord és
curt (va de Gran Via de Jaume I al carrer Hortes) perquè si fos tan llarg i tan
comercial com els carrers Migdia o Emili Grahit o la mateixa Jaume I
potser desitjaríem el sud, que he de dir que també existeix.
Publicat al Diari de Girona el 10/06/2010
