Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

Els
homes en tenen dos, el superior i l’inferior, i les dones a part d’aquests
també tenim els majors i els menors que a diferència dels anteriors sempre
portem coberts. Parlem, però, dels llavis que totes les persones,
independentment del sexe, tenim en comú. I si en vull parlar no és perquè pensi
que els molsuts són més atractius o que els maquillats ressalten (o no)
qualitats estètiques, sinó perquè ahir vaig conèixer un fenomen audiovisual que
té a veure amb els llavis: el lipdub.
Lip en anglès significa llavi i dub
és l’abreviació de dubbing que vol
dir doblatge. Doncs bé, un lipdub és
un vídeo musical on es veu una seqüència de protagonistes que van passant d’un
a l’altre cantant (fent veure que canten, que doblen) una cançó. Cada
protagonista en canta un tros i la filmació és produïda per una càmera que va
avançant al llarg d’un espai, sovint un edifici.

Que
perquè vaig conèixer la paraula ahir? Doncs perquè dins els actes del 20è
aniversari de la
Universitat Pompeu Fabra (UPF), una de les activitats va ser
filmar ahir un lipdub amb 1200 persones entre “cantants” i figurants. Que
perquè ho fa una universitat? Doncs resulta que és habitual que siguin aquestes
institucions (tot i que també empreses) qui porta a terme lipdubs. De fet, University
Lip Dub és un terme molt comú a Internet (entrant-ho a Google et retornen
248.000 resultats).

Sembla,
a més, que hi ha com una mena de competició en fer aparèixer el major nombre de
gent. Ara el rècord el tindrà la UPF, però fins ara el tenia la Universitat de
Vic amb 900 participants i que, per ara, ha estat l’únic lipdub que he vist. Us el recomano. Es va gravar la setmana passada
i ahir ja l’havien visitat més de 27000 vegades.

Publicat al Diari de Girona el 27/5/2010

Tweet

Com que la majoria dels que
llegiu aquest diari sou, com el diari, de Girona, sé que no us ha estranyat el
títol i que el primer que us ha vingut al cap són les galetes gairebé semiesfèriques
del tot semblants, però més grans, als pets de monja. He llegit que les primeres
són clàssiques de Girona i les segones de Figueres, tot i que no hi puc posar
la mà al foc.

Tanmateix, no vull parlar de
Girona ni de Figueres sinó de Durham i els pets del seu bisbe. I ara no parlo
de galetes. Bé, i tampoc directament dels pets, sinó de la part del cos
responsable de produir-los. I és que gràcies a un amic rebo una informació que
desconeixia i que vull compartir. El recte del bisbe de Durham (York, Regne
Unit) es troba exposat en un museu. Concretament, al Hunterian Museum del Reial
Col·legi de Cirurgians d’Anglaterra. El bisbe en qüestió era Thomas Thurlow
(1737-1791) a qui el cirurgià Hunter li va diagnosticar un càncer. Segons es
deriva de les notes que acompanyen el “recte bisbal” del museu anglès, Hunter
va comunicar-li que el mal era incurable. Sembla ser que el bisbe no es va
refiar del diagnòstic i va preferir tractar-se amb un remei que uns anys abans
li havia anat bé per les hemorroides. El tractament eren unes pastilles
anomenades “Ward’s White Drops”  de les
que n’he trobat, gràcies a Google books, una descripció, gens reproduïble, en
un llibre del 1798 anomenat The Gentleman’s Magazine que sembla ben bé això del
títol, un recull de revistes dirigides a públic masculí (sense que això
signifiqui un eufemisme pornogràfic com avui dia passaria).

El bisbe Thurlow va morir 10 mesos després i el seu recte
(sense aire) guardat en un pot de vidre per ser observat durant segles.

Publicat al Diari de Girona el 20/5/2010

Tweet

Aquests animals són els favorits
per a la recerca preclínica, és a dir, aquella que té per objectiu investigar
sobre malalties humanes en models animals. Doncs bé, segons llegeixo a la revista Science, els investigadors utilitzen pràcticament
sempre rates i ratolins mascles, atès que segons sembla és més fàcil
treballar-hi. La raó és que les femelles tenen un cicle ovàric de 4 dies i això
pot significar que es necessitin fins a 4 vegades més femelles que no pas si
fossin mascles per assegurar que coincideixin en el mateix moment del cicle un
nombre suficient de rosegadors. Les conseqüències directes són l’increment de
la feina i l’encariment del projecte en qüestió.

Fins fa poc això no havia
interessat a ningú, però ara ja comencen a sortir hipòtesis que el biaix mascle
en la recerca preclínica pot tenir conseqüències en la salut humana, com ara en
la seguretat i efectivitat dels medicaments en les dones. Per exemple, entre el
1997 i el 2000 es van retirar del mercat 10 fàrmacs, 8 dels quals, segons la Government
Accountability Office dels EUA, presentaven riscos més alts
per les dones que pels homes i, en 4 d’aquests, el risc era probablement degut
a diferències fisiològiques. És per això que s’ha hipotetitzat que una recerca
preclínica adequada, incloent tant mascles com femelles, podria haver evitat
bona part d’aquest risc superior en les dones.

Sorprenentment, tanmateix, una
revisió dels articles científics que utilitzaven animals mamífers publicats durant
el 2009 va posar tristament de manifest que el biaix mascle era més acusat
precisament en els camps on hi ha més possibilitat de translació als humans,
com ara la neurociència, la farmacologia i la fisiologia.

Publicat al Diari de Girona el 6/05/2010

Tweet

Torno a casa mentre escolto en
Kílian Sebrià al Catalunya Vespre, l’informatiu de Catalunya Ràdio. M’explica
en Kílian que s’han presentat a Terrassa els resultats d’uns estudis finançats
per la Comissió
Europea sobre el repte educatiu que representa la inclusió
social a Europa. Em parla de l’estudi INCLUD-ED i això em permet
que, després a casa, aprengui que la participació de les famílies i
de la comunitat en els processos educatius té un elevat impacte en els
resultats de l’ensenyament. I també aprenc que el tipus de participació que representa
un èxit superior inclou la formació de familiars a l’escola.

La presentació d’aquest estudi no
es va fer a Terrassa per casualitat, sinó perquè es va triar una escola que fa
servir aquest tipus d’estratègia educativa. L’escola es diu Mare de Déu de
Montserrat i, curiosament, s’hi presentava abans d’ahir que se’n celebrava
l’onomàstica. De tota manera, que se’m quedés gravat el nom no va ser tan per
aquesta coincidència com pel fet que la periodista l’anomenés Verge de Montserrat.
Em va estranyar i per Internet vaig comprovar que realment l’escola es diu Mare
de Déu de Montserrat. I és que tot i que darrerament, com vaig constatar
dimarts, es fa servir tan Verge com Mare de Déu, jo sempre he pensat que els
catalans era aquesta darrera denominació la que utilitzàvem. De fet, em sembla
d’una lògica abassegadora que sigui així; l’important és que la Senyora sigui
la mare d’algú omnipotent i penso que té poca rellevància de quina manera el va
engendrar. Sobretot avui dia quan hi ha tantes maneres de concebre que el que
va ser un miracle al segle I, ara la tecnologia ho permet; si és que, és clar,
alguna dona prefereix ser mare i verge alhora.

Publicat al Diari de Girona el 29/04/2010

Tweet

Diu la Viquipèdia que “la mà es
una part del membre superior d’un ésser humà o la pota anterior d’un altre
primat”. Diu també que “es distingeixen de les potes per tenir un dit oposat a
la resta”. En general en tenim dues i la Viquipèdia m’informa que “l’ús
principal de les mans és el d’agafar i sostenir objectes”.

Hi afegeixo que un dels objectes
que pot sostenir és una copa, normalment amb vi o cava a l’interior. El que no
diu la Viquipèdia i que m’ha costat molt trobar escrit és com cal agafar la copa. Per mi resulta
evident que com s’ha de fer és per la part de la tija i no pas per la part que
conté el líquid. Em pregunto per què tenen tija, sinó? El sorprenent del cas,
però, és que pràcticament enlloc s’agafa la copa per on toca. A totes les pel·lícules
que recordo, les mans agafen les copes per la part que conté el vi. Penso que
no caldria fer l’esforç de posar-hi copes a l’attrezzo si no s’utilitzen com
caldria.

A part d’agafar malament les
copes, les mans les fem servir per un reguitzell de coses (menjar, saludar,
picar, palpar, mesurar a pams i, fins i tot, alguns per llegir) i, a més,
figuradament encara les fem servir més. Parlem de tenir les coses a mà, o fer a
mans alguna cosa, com un document en una reunió; també parlem de la mà d’obra,
d’allargar la mà a algú i d’una mà de llibres o de jerseis o del que sigui. També
alguns comprem cotxes de segona mà i, darrerament, també es pot comprar roba de
segona mà (vivim tant en l’opulència que la roba que abandonem es pot
revendre!). I curiosament, en algun idioma com en l’espanyol, per evitar dir
“peus”: a les cartes dels restaurants hi trobareu “manitas de cerdo”. La
gràcia, però, és que no són ni mans ni peus.

Publicat al Diari de Girona el 22/04/2010

Tweet

La diferència entre la crònica
rosa al paper cuixé o a la televisió és que en el primer, majoritàriament, s’hi
exposen les fotos amb titulars “blancs” (per exemple, “María Juana guapísima
después del nacimiento de su primer hijo”) mentre que en la segona els titulars
no són descriptius sinó que interpreten i recargolen. Mentre no es feia crònica
rosa a la televisió, eren les lectores qui interpretaven (“has vist quina casa
té la María Juana?
I després diu que ella no és rica… Ja m’agradaria a mi ser tan pobra com
ella!”) i el joc dels disbarats no sortia de la perruqueria, de la carnisseria
o del pati de la veïna. El
paper cuixé en general tracta als “famosos” amb guant blanc i, en canvi, la
televisió per regla general és agressiva amb ells.

A Catalunya no hi ha revistes de
crònica rosa. Per sort, tampoc programes de televisió. Fa força anys, uns
quinze potser, recordo que es debatia aquest aspecte a la Universitat Catalana
d’Estiu i que alguns opinaven caldria tenir-ne (per ser un país normal, deien)
mentre d’altres opinaven que a Catalunya l’espai de la xafarderia de la premsa
rosa l’ocupava tot la de la premsa d’esports. Hi estic d’acord. No ens cal
premsa rosa, ja en tenim prou amb el futbol. Si fins i tot surt al TN una
entrada al Facebook d’un jugador del Barça dient que passa uns moments difícils!
I que aquesta frase ha provocat més de 5000 comentaris d’internautes… En
sentir-ho al TN vaig pensar que això no era cap notícia i que, tenint en compte
el cost d’oportunitat, explicar-ho havia menjat minuts de fer-nos arribar
notícies reals, encara que passin a llocs allunyats del nostre, com posem per
cas, la vaga al Pakistan que va acabar amb 71 morts.

Publicat al Diari de Girona el 15/04/2010

Tweet

En tenim dos d’ulls. Sabem com
els apreciem perquè quan una cosa ens ha costat molt diem que ens ha costat un
ull de la cara. El
cert és que sempre m’he preguntat perquè especifiquem, en aquesta expressió,
que els ulls els tenim a la
cara. No ho fem pas amb el nas ni amb la boca i bé que són a la cara. I és que quan diem
que una cosa té cara i ulls (no cal nas ni boca, es veu), ens estem referint a
una cosa com cal, completa, seriosa i ben feta.

N’hi donem tanta d’importància
als ulls que fins i tot he sentit dir per “morir” una expressió, per mi gairebé
un eufemisme, que involucra els ulls: “tancar els ulls a la llum d’aquest món”.
En aquesta mateixa línia, es veu que per “néixer” també es fa servir
l’expressió “obrir els ulls a la llum d’aquest món”.

Els ulls, diuen, són l’expressió de l’ànima. Probablement perquè és una de les
parts més expressives alhora que evocadores del que s’anomena estat d’ànim. Si
estem tristos o contents se sol veure en els ulls. També els ulls són la part
més pintada (maquillada, per dir-ho en termes més dolços) des de temps
immemorial, des dels egipcis almenys; segurament per ressaltar aquesta part del
cos a la que li hem donat tan significat.

Ara, pel que segur que no és útil
l’ull és per avisar que val la pena fixar-se en una cosa determinada o en una
situació en la que cal anar en compte. Declaro la meva pena infinita quan, per
exemple, veig escrit “ull!” en un marge d’un document perquè ens fixem en un
paràgraf concret o, per exemple, quan algú davant d’una tifa de gos a la vorera
avisa a un altre cridant “ull!”. Segur que no es pot dir “compte!” o “alerta!”?
O, si no ens podem resistir a l’ull, afegim-hi “viu” (“ull viu amb això!”).

Publicat al Diari de Girona el 8/04/2010

Tweet

Heu llegit bé: “del Ram” i no “de
Rams”. Ho diuen així els mallorquins perquè no parlen del “diumenge de Rams”
sinó del “dia del Ram”. De fet, així és com jo recordo que es deia aquí (o es
diu encara, ja no ho sé).

Intueixo que la majoria dels que
esteu llegint això ja coneixeu el significat de l’expressió, però, pels que no,
el web Rodamots us en farà una breu i clara explicació (cal, tanmateix, un
mínim de cultura religiosa). Hi trobareu que heu de saber que això fa
referència al calendari de la litúrgia cristiana on primer té lloc el dia del Ram
(en què es commemora, amb rams, l’entrada de Jesucrist a Jerusalem) i, després,
al cap d’una setmana exactament, el dia de Pasqua, també anomenada Pasqua
florida (el cert és que no sé perquè es diu així, però en tot cas serà motiu
d’una altra columna), en què es commemora la resurrecció de Jesucrist. Per
tant, fer Pasqua abans de Rams significa capgirar la seqüència lògica dels
esdeveniments.

Amb tot, malgrat que l’expressió
es pot fer servir quan hom s’anticipa a fer una cosa abans que arribi el moment
oportú o es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és
natural, pràcticament sempre s’utilitza en una única situació: quan una parella
espera una criatura abans de casar-se. Francament, té tota la pinta que,
per raons evidents, acabarà desapareixent aquest ús i que en quedaran només els
altres dos.

O sigui que fer Pasqua abans del
Ram seria el que fa el Tribunal Constitucional valorant l’Estatut després d’un
referèndum; no és aquest un ordre invers al que seria natural? O bé aventurar-se
a vaticinar què dirà la sentència perquè interessa al partit polític; no és
això anticipar-se abans que arribi el moment oportú?

Publicat al Diari de Girona l’1/04/2010

Tweet

Sí, amb “sostenidors” m’estic
referint a la peça de roba interior que imagineu. Tot i que no es diu què
sostenen, tots sabem quina, o quines –més ben dit- funcions tenen. Doncs bé,
una metgessa nordamericana, Elena Bodnar, n’ha inventat uns amb una nova funció
perquè es tracta d’uns sostenidors convertibles en dues mascaretes.

Que no, que no és broma. Ho podeu
comprovar a www.ebbra.com. I no només això,
la Dra. Bodnar
va guanyar el premi Ig Nobel de salut pública en la darrera edició dels premis.
Que què són els premis Ig Nobel? Doncs sabent que la paraula anglesa “ignoble”
significa innoble, és fàcil imaginar que els Ig Nobel són una mena de paròdia
dels Nobel autèntics (els referits a Alfred Nobel i que es lliuren a Suècia). Els
Ig Nobel es donen cada any des de 1991 i n’hi ha un per a cada una de les
disciplines per les quals es pot rebre un Nobel, així com per alguna disciplina
més (com la de salut pública, que és el cas que ens ocupa).

I sí, és recerca real la que es
premia. La cerimònia té lloc a la Universitat de Harvard i sovint hi ha més
d’un premi Nobel presentant-los. De fet, els Ig Nobel s’anuncien com la recerca
científica que “primer fa riure, però després pensar” i són cada cop més competitius.
En el cas dels sostenidors-màscara, la inventora explica que la idea la va
tenir en veure fotos de les víctimes de l’11S aguantant peces de roba sobre les
seves cares i fugint del desastre. Llavors es va preguntar si l’evacuació
hagués estat més fàcil tenint una màscara fàcilment disponible i deixar les
mans lliures per poder fugir sense problemes. Bodnar no té dubtes de l’èxit del
seu producte. Diu que és qüestió de temps. Ho expressa tan convençuda que me la
crec.

Publicat al Diari de Girona el 18/ 03/2010

Tweet

El vespre en qüestió va ser el
del dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. Dit sigui de passada, se’m
fa difícil entendre perquè hi posen l’adjectiu. Intueixo que deu excloure a les
que viuen de renda i no fan gens ni mica de feina, tot i que deuen ser poques
avui dia. Entenc que no exclou a les que treballen a casa i no cobren per
fer-ho, cosa que em semblaria malament (no cobrar un sou no vol dir que no
treballin). I entenc que inclou a les que tenen una feina i cobren un sou però
que són gandules, cosa que no em semblaria malament que excloguessin.

Deia, però, que el vespre del dia
de la dona me’l vaig passar a les dependències de la policia municipal de
Girona. Esperava allà que poguessin evacuar el meu fill de l’escola. Tot va
anar bé i cap a quarts de deu arribava la criatura i la resta de petits
companys. Tanmateix, les tres hores viscudes allà servirien per diverses
novel·les. Compartíem espai amb altres pares de la mateixa escola, cadascú amb
la seva història, també amb els ocupants d’autobusos i cotxes que no havien
pogut fer el seu recorregut i amb d’altres que no l’havien pogut començar. Vaig
sentir la història d’una classe que havia tardat 7 hores en arribar de
Barcelona (havia anat a una fira de bellesa) i que, un cop a Girona, les
alumnes no podien tornar als llocs d’origen. La responsable del grup intentava
trobar formes d’allotjar-les. Vaig sentir trucades d’altres intentant trobar
plaça d’hotel i explicant la seva història als familiars. Vaig veure com una
PDA es connectava a Internet i observava la neu a través del radar del Meteocat.
Tot això i més. I l’endemà, res. Continuàvem sense llum i, a més, Internet i
els mòbils van deixar de funcionar.

Publicat al Diari de Girona l’11/03/2010

Tweet