La diferència entre la crònica
rosa al paper cuixé o a la televisió és que en el primer, majoritàriament, s’hi
exposen les fotos amb titulars “blancs” (per exemple, “María Juana guapísima
después del nacimiento de su primer hijo”) mentre que en la segona els titulars
no són descriptius sinó que interpreten i recargolen. Mentre no es feia crònica
rosa a la televisió, eren les lectores qui interpretaven (“has vist quina casa
té la María Juana?
I després diu que ella no és rica… Ja m’agradaria a mi ser tan pobra com
ella!”) i el joc dels disbarats no sortia de la perruqueria, de la carnisseria
o del pati de la veïna. El
paper cuixé en general tracta als “famosos” amb guant blanc i, en canvi, la
televisió per regla general és agressiva amb ells.
A Catalunya no hi ha revistes de
crònica rosa. Per sort, tampoc programes de televisió. Fa força anys, uns
quinze potser, recordo que es debatia aquest aspecte a la Universitat Catalana
d’Estiu i que alguns opinaven caldria tenir-ne (per ser un país normal, deien)
mentre d’altres opinaven que a Catalunya l’espai de la xafarderia de la premsa
rosa l’ocupava tot la de la premsa d’esports. Hi estic d’acord. No ens cal
premsa rosa, ja en tenim prou amb el futbol. Si fins i tot surt al TN una
entrada al Facebook d’un jugador del Barça dient que passa uns moments difícils!
I que aquesta frase ha provocat més de 5000 comentaris d’internautes… En
sentir-ho al TN vaig pensar que això no era cap notícia i que, tenint en compte
el cost d’oportunitat, explicar-ho havia menjat minuts de fer-nos arribar
notícies reals, encara que passin a llocs allunyats del nostre, com posem per
cas, la vaga al Pakistan que va acabar amb 71 morts.
Publicat al Diari de Girona el 15/04/2010
