En tenim dos d’ulls. Sabem com
els apreciem perquè quan una cosa ens ha costat molt diem que ens ha costat un
ull de la cara. El
cert és que sempre m’he preguntat perquè especifiquem, en aquesta expressió,
que els ulls els tenim a la
cara. No ho fem pas amb el nas ni amb la boca i bé que són a la cara. I és que quan diem
que una cosa té cara i ulls (no cal nas ni boca, es veu), ens estem referint a
una cosa com cal, completa, seriosa i ben feta.
N’hi donem tanta d’importància
als ulls que fins i tot he sentit dir per “morir” una expressió, per mi gairebé
un eufemisme, que involucra els ulls: “tancar els ulls a la llum d’aquest món”.
En aquesta mateixa línia, es veu que per “néixer” també es fa servir
l’expressió “obrir els ulls a la llum d’aquest món”.
Els ulls, diuen, són l’expressió de l’ànima. Probablement perquè és una de les
parts més expressives alhora que evocadores del que s’anomena estat d’ànim. Si
estem tristos o contents se sol veure en els ulls. També els ulls són la part
més pintada (maquillada, per dir-ho en termes més dolços) des de temps
immemorial, des dels egipcis almenys; segurament per ressaltar aquesta part del
cos a la que li hem donat tan significat.
Ara, pel que segur que no és útil
l’ull és per avisar que val la pena fixar-se en una cosa determinada o en una
situació en la que cal anar en compte. Declaro la meva pena infinita quan, per
exemple, veig escrit “ull!” en un marge d’un document perquè ens fixem en un
paràgraf concret o, per exemple, quan algú davant d’una tifa de gos a la vorera
avisa a un altre cridant “ull!”. Segur que no es pot dir “compte!” o “alerta!”?
O, si no ens podem resistir a l’ull, afegim-hi “viu” (“ull viu amb això!”).
Publicat al Diari de Girona el 8/04/2010
