Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

Una col·lega de feina em va dir un dia que li feia ràbia
veure l’anunci de la
Concha Velasco amb les compreses per les pèrdues d’orina. Ho
comparteixo. Com pot ser, em pregunto, que per una cosa tan molesta i limitant
amb les activitats diàries, l’únic que tinguem per solucionar-ho sigui només
una compresa? Com pot ser que no ho estudiem més i fem més recerca per trobar
una solució a un problema de salut tan comú (tot i que ocult i menystingut)?

Però avui quan vegi a la Concha Velasco (ara
acompanyada de Patricia Gaztañaga) em farà una mica menys de ràbia perquè s’ha
publicat un estudi que ha avançat una mica més en la incontinència urinària
femenina. Ha sortit aquest mes en una revista americana, la més important dins
de l’àrea d’obstetrícia i ginecologia, però les dades són de Catalunya. De 1128
gestants, totes de primer embaràs i que no havien tingut cap problema
d’incontinència abans d’aquest, l’estudi va trobar que un 39% (sí, 4 de cada
10!) patien incontinència durant l’embaràs i que en el postpart un 9%
continuava tenint pèrdues. També es van avaluar els factors de risc de la
persistència de les pèrdues i es va veure com, per exemple, l’episiotomia (la
incisió que es fa en el perineu en el moment del part) n’és un. A les conclusions
de l’estudi clarament s’assenyala que alguns factors de risc per a la
incontinència estan relacionats amb estils de vida i pràctiques obstètriques.
Aquesta és una bona notícia –vaig pensar- perquè vol dir que és possible
intervenir sobre aquests factors i, per tant, previsiblement disminuir el
nombre de dones que pateixen incontinència. I seguint així, amb més estudis, un
dia la Concha i la Patricia podran anunciar una altra cosa!

Publicat al Diari de Girona el 4/03/2010

Tweet

Per una d’aquelles casualitats de
la vida ensopego amb uns versos que diuen així: “Sant Cristo de les Farmàcies /
digueu-li al botiguer / que em doni la metzina / o tregui la creu del carrer.” Em
semblen enginyosos i no puc evitar cercar-ne més informació. Trobo que van ser
escrits el 1987 i també trobo un quadre on es veu un Crist penjat d’una
creu de farmàcia. Al peu hi diu: “Cristo de les farmàcies. Sang sobre paper. 1992”. L’autor tant dels
versos com de la pintura és Josep Sales Coderch (Barcelona 1954 – Vallclara
1994), conegut com a Pepe Sales. Els versos pertanyen a “50 cançons d’amor i
droga”.

Llavors recordo el Festival d’art
independent Pepe Sales, celebrat el mes passat a Girona (enguany la 3ª edició).
Diverses activitats durant tres dies que van tenir un inici espectacular: un
nombre impressionant de globus vermells (un miler, m’asseguraven) parats sota una
xarxa, per a ser enlairats després, omplint un tros enorme de la dura plaça
Salvador Espriu. Gran encert -vaig pensar- organitzar un festival en ple mes de
gener. Amb fred, acabant de sortir de les vacances de l’abundància, em va
semblar una fantàstica proposta. Els gegants de molts llocs,  i la incombustible Fal·lera
gironina amb aquelles bastoneres que escapcen l’alè de bé que ho fan, ho amanien
la mar de bé.

Cercant informació he trobat un documental
que el presenta com a “poeta, músic, presidiari i maleït, toxicòman, grafista,
realitzador de vídeos, escriptor obscur, pintor iconoclasta, rebel amb causes"; Pepe
Sales "és totes aquestes coses, i algunes més que no ens atrevim a posar.
Atrevir-se, en canvi, és una cosa que Sales va fer durant tota la seva curta
vida.” Ara ho entenc tot.

Publicat al Diari de Girona el 25/02/2010

Tweet

Per a cada milió d’euros d’augment de la demanda final es
generen 840.000 euros de valor afegit en el sector salut (essent 660.000 la
mitjana) i 23 llocs de treball (essent 16 la mitjana). Representa el 7,2% del PIB
i el 6^è sector econòmic. Aquests són uns dels resultats de l’estudi “El
sector de la Salut a Catalunya” que la Cambra de Comerç de Barcelona, juntament
amb el Departament de Salut, va presentar ahir a Barcelona. S’informen de moltes
més dades que palesen el sector salut com un sector econòmic consolidat i que
feia molta falta conèixer de manera conjunta. El 2007 Caixa Catalunya havia
publicat un informe al voltant del mateix tema i encara dos anys abans la Unió Catalana
d’Hospitals (en col·laboració amb la Cambra de Comerç de Barcelona) un altre on
mostrava que 4 de les 20 primeres empreses catalanes són hospitals. La guinda del d’ahir és  la confirmació del sector sobretot com a productor.

Fa cosa d’un any i mig en una jornada organitzada pels
Amics de la UAB, amb el suggerent títol de “Sistemes sanitaris: salut i
riquesa”, en Josep
Figueras, director de l’Observatori Europeu en Polítiques i
Sistemes de Salut i cap de l’Oficina del Centre Europeu de l’OMS (i, per cert,
fill de Medinyà), va fer un acurat resum de les dades europees sobre l’economia
que generen els sistemes sanitaris (per exemple, representen el 7% del PIB de
la UE 15, més que el sector financer o el comerç minorista). En té un llibre
sencer i exposa sense embuts que la creença que l’augment de la despesa en
atenció a la salut per sobre del creixement econòmic fa insostenible els
sistemes sanitaris és incorrecte; no s’ha de concebre l’atenció a la salut com
una despesa sinó com un sector productiu.

Publicat al Diari de Girona el 18/02/2010

Tweet

Avui que és el dia mundial contra
el càncer em servirà per glossar la xerrada que Bernadette Bensaude Vincent,
filòsofa de la
Universitat Paris 10, va pronunciar a Montpeller la setmana
passada en unes jornades sobre nanomedicina en càncer.

Entre tantes presentacions de
científics que s’ocupen de les nanotecnologies, l’exposició de la Dra. Bensaude va ser
com a mínim xocant. Les coses a escala nanomètrica són tan petites que les
comparacions de grandària són gairebé incomprensibles. Fixeu-vos: una pilota de
futbol és 10 milions de vegades més petita que el globus terraqui; doncs bé,
una nanopartícula és 1000 milions de vegades més petita que una pilota de
futbol.

Enmig de tanta “miniatura”, Bensaude
va començar citant grans fets: la signatura de la llei National Cancer Act per part del president dels EUA Richard Nixon l’any 1971. Hi
deia que calia “fer de la conquesta del càncer una croada nacional”. Va seguir
comentant que tot en relació amb el càncer s’ha plantejat amb llenguatge
militarista: guerra o lluita contra el càncer, matar cèl·lules, etc. Va citar
un article de la
revista Newsweek del setembre de 2008 titulat “Vam combatre
el càncer… I el càncer va guanyar” amb una entradeta dient que “després de
milions gastats en recerca i dècades de tractaments assaig-error, és hora de
repensar la guerra contra el càncer”. La filòsofa va fer surar el dubte, per
exemple, que si s’inverteixen tants recursos en tractament com és que encara es
permet fabricar tabac. Ella manté que els científics hi tenen poc a fer (ho
deia davant un auditori de científics dedicats a la recerca oncològica!) i que és
imprescindible la implicació de la política a gran escala. Uf!

Publicat al Diari de Girona l’11/02/2010

Tweet

És evident que la relació amb el consum canvia de generació
en generació. Desconec si hi ha estudis sociològics sobre el tema, però ho
afirmo a partir d’observar comportaments. Posem d’exemple les deixalles que
entren en relació directa amb el consum. Pels meus avis –i, per tant, en la
infància dels meus pares- no existien els residus. Per una banda, tot
s’aprofitava pel bestiar (per poc que en tinguessin) i, per l’altra, no hi
havia tants embolcalls. Quan jo era petita sí que n’hi havia d’escombraries. Una
galleda i prou, tanmateix. Ara, quan dic als meus fills (no passen dels 3 anys)
que llencin alguna cosa a les escombraries, la pregunta immediata és: “-a
quines?” Confesso que sovint és difícil indicar el lloc. El color de les
galledes és un gran indicador, però el cert és que no tot hi cap en un mateix
espai. Les cases encara estan dissenyades amb zones per les deixalles massa
petites i, a tot estirar i essent generosos, hi caben tres galledes (això sí,
estretes): orgànica, residus i envasos. El paper i el vidre el tenim a part.

Un altre exemple: els meus pares quan eren petits
embolicaven els entrepans amb paper de diari. Quan jo era adolescent va
aparèixer el paper d’alumini i, en canvi ara, pràcticament no es fa servir. Tan
és així, que el rull de paper d’alumini que vam comprar quan vam equipar la
casa encara és el mateix, i d’això ja fa més de 13 anys. Quan érem petits n’hi
dèiem “paper de la xocolata” i el guardàvem com un tresor quan s’acostava Nadal
per fer el riu del pessebre. Després n’hi vam dir “paper de plata” i ara els
meus fills n’hi diuen “paper de riu” perquè la primera vegada que el van veure
va ser el Nadal passat quan van fer el pessebre.

Publicat al Diari de Girona, el 28/01/2010

Tweet

El 30 de
novembre de 2009 vaig rebre la
primera. Me l’enviava la Glòria dient-me que un amic li
n’envia de tant en tant. Les següents les he anat rebent els dilluns amb certa
periodicitat, sempre acompanyades de l’educadíssima dispensa: “com sempre, qui
no les vulgui rebre que m’avisi”.

No la penso avisar mai, representa l’estona setmanal de
lectura del major nombre de savis per unitat de temps. Llegeixo i callo, ja que
“es necessiten dos anys per aprendre a parlar i setanta per aprendre a callar” (Ernest
Hemingway, 1899-1961, escriptor). Llàstima, penso; sobretot perquè “adquirir
des de joves uns o altres hàbits no té poca importància: té una importància
absoluta” (Aristòtil, 384 aC- 322
aC, filòsof). Entre d’altres, és important “ser
conscient de que s’és ignorant [perquè] constitueix un gran pas cap a la
saviesa” (Benjamin Disraeli, 1804-1881, polític), atès que “tots som molt
ignorants; però no tots ignorem les mateixes coses” (Albert Einstein,
1879-1955, físic). Cal també ser conscient que “quan tots els dies semblen
iguals és perquè hem deixat de percebre les coses bones que segueixen
apareixent en les nostres vides” (Paulo Coelho, 1947, escriptor) i que “el que
obté allò que és suficient, no ha de desitjar més” (Horaci, 65 aC-8aC, poeta).
I és que, com vaig llegir una vegada en el paper d’un sucre, “trista època la
nostra; és més fàcil desintegrar un àtom que superar un prejudici” (Albert
Einstein), però també crec que “totes les coses són impossibles… Mentre ho
semblen” (Concepción Arenal, 1820-1893, escriptora i sociòloga). Amb tot, “no
et prenguis tan seriosament; ningú més ho fa” (Regina Brett, columnista de
"The Plain Dealer", el diari més important d’Ohio, EUA).

Publicat
al Diari de Girona el 21/01/2010

Tweet

Jo ho interpreto com una venjança
per a tots aquells que s’aixequen dels cinemes abans que s’acabin els crèdits i
contra totes les televisions gratuïtes (amb l’excel·lent excepció del programa
Sala 33 dirigit per Àlex Gorina) que en acabar la pel·lícula no deixen
aparèixer, o només parcialment, els crèdits i tallen la projecció passant al
següent programa o a la
publicitat. I és que el final de la pel·lícula documental
“Garbo, l’espia” no és conegut fins que s’acaben totes “les lletres” -com deia
el meu besavi.

Aquesta no és l’única curiositat
d’aquesta interessant, seductora, i premiada i nominada pel·lícula del director
Edmon Roch. El més bonic de tot és la brillant intercalació de les entrevistes
(600 hores d’entrevistes hi ha rodades, segons explica el director al web del
film) amb trossos molt admirablement triats i més que oportuns de pel·lícules
antigues sobre la segona guerra mundial. L’atracció que genera el documental
així muntat és pròpia del magnetisme. I més coses encara (només en diré una
més): en un determinat moment, dos dels entrevistats que opinen el mateix de
“Garbo, l’espia” apareixen de costat, com si es tractés d’una clonació estil
“Polònia” de TV3, i parlant alhora durant una estona. El sorprenent és que
l’espectador no es perd res de cap! O almenys aquesta és la sensació que produeix.

La història de la pel·lícula és
tan fascinant com encantadorament increïble: es tracta de la biografia d’un català
espia doble: Alaric pels nazis i Garbo pels anglesos. El fet que estigui
amanida amb una captivadora sornegueria fa que no et moguis de la butaca fins
que el darrer crèdit ha desaparegut. Així la venjança no és només del director
sinó també dels espectadors.

Publicat al Diari de Girona el 14/01/2010

Tweet

Tots sabem que quan no ens portem bé els Reis
d’Orient no ens deixen regals a casa sinó carbó. Sembla que l’origen d’aquesta
tradició podria estar en el personatge d’en Fumera. Es tracta d’un personatge, clàssic del nord de Catalunya (entenent la
Catalunya extensa), que arriba a les cases dies abans que vinguin els
Reis per vigilar si els nens es porten bé i, per tant, si es mereixen els
regals que han demanat. En Fumera rep aquest nom perquè entra a les cases per
la fumera o xemeneia i si els nens no s’han portat bé no trobaran les coses que
han demanat sinó només el seu rastre, que és el carbó de la llar de foc.

Amb tot, no conec cap nen ni nena
d’aquest nostre món cultural a qui els Reis li hagin portat només carbó. A
vegades sí que en reben al costat de regals, però només aquest mineral negre
sol no, ni tan sols quan el carbó és fet de sucre.

Ara bé, he sabut que enguany
–m’ho ha dit en Fumera- hi ha algunes cases que només s’hi ha deixat carbó. Per
exemple, al carrer Domenico Scarlatti, núm. 6 de Madrid els Reis no hi van
passar i avui les persones que a primera hora netejaven han escombrat el carbó
que hi havia. És la seu del Tribunal Constitucional espanyol. També han trobat
carbó i prou al carrer Prins Jørgens Gård núm.11 de Copenhaguen, seu del govern
danès. El mal comportament amb l’organització de la cimera del canvi climàtic
incloent-hi l’empresonament injustificadament llarg dels de Greenpeace han fet
que se’l mereixés. També s’ha trobat carbó i prou a l’Avinguda Puerta del
Hierro S/N de Madrid, seu de la Moncloa, per haver retallat el pressupost de
recerca i desenvolupament quan és evident que és un error brutal per lluitar
contra la crisi. I
en Fumera encara me n’ha dit més…

Publicat al Diari de Girona el 7/01/2010

Tweet

Avui és el dia que fa 14 que Juan López de Uralde, Nora Christiansen, Christian Schmutz i Joris
Thijssen són a la
presó a Dinamarca. El seu delicte va ser desplegar una petita pancarta on es
llegia "Els polítics parlen, els líders actuen" en un acte
protocol·lari reial a Copenhaguen. Una acció clarament gens ni mica violenta,
ni tan sols en les paraules escrites. Segons sembla la investigació ja pot
haver conclòs i, en canvi, els activistes segueixen tancats argumentant risc de
fuga. Tanmateix, Greenpeace  explica amb
contundència en el seu bloc que en els seus gairebé 40 anys d’existència, no hi
ha hagut ni un sol cas en el que un membre de la seva ONG hagi eludit
l’acció de la Justícia. És per això que han sol·licitat que els deixin tornar a
casa i els han denegat el recurs.

Hi ha molta gent que opina que
Greenpeace només és amant dels espectacles mediàtics i que tot el que ha passat
d’ençà de la detenció de Juan, Nora, Christian i Joris forma part del guió,
però jo penso que això és una crueltat. Greenpeace fa accions perquè creu de
debò en la defensa del medi ambient. Van ser enginyosos en l’acció. Dubto que
pensessin en una conseqüència de reclusió de tants dies per obtenir-ne rèdit. Si
els detinguts tenen fills d’edats entre 2 i 13 anys! De fet, el lògic hagués
estat la retenció, identificació i posterior llibertat dels activistes en unes
hores. Francament, se’m fa molt estrany tot això, tot i que vivint on visc ja
hauria d’estar acostumada a una desproporció tremenda per castigar accions que
destorben actes reials… Sigui com sigui, potser és que amb aquest
empresonament el govern danès vol purgar els seus errors organitzatius de la
conferència sobre el canvi climàtic.

Publicat al Diari de Girona el 31/12/2009

Tweet

Falten poques hores perquè aquest
vespre, després de clavar bastonades al Tió, ens cagui coses que esperàvem amb
il·lusió i que subtilment (o a vegades no tant) hem fet arribar a qui ha
d’alimentar-lo perquè cagui allò desitjat. En el cas de les criatures la màgia
fins i tot és transferible entre Tió i Reis Mags. Els nens escriuen o
verbalitzen la carta als Reis i, oh sorpresa, sovint el Tió s’avança i caga
coses que es demanaven als Reis. És fantàstica aquesta comunió entre un soc i
uns reis sense país (l’única cosa que sabem és que vénen de l’Orient). És per
això en els darrers anys m’he interessat per saber com podia ser que ocorregués
aquesta transferibilitat, des del meu punt de vista, impossible. La situació és
tan atraient que fins i tot una col·lega meva va agafar una excedència de la
feina durant dos anys i s’ha dedicat a estudiar-ho a fons.

Ha estat precisament avui que
després de tot aquest temps he rebut de la meva col·lega les conclusions de la
investigació: la connexió és gràcies al màrqueting i la publicitat. Que
què són? Doncs són unes eines molt potents que quan s’acosta Nadal
s’intensifiquen en ràdios, televisions, catàlegs i cartells i que fan que les
criatures demanin un piló de coses sense les quals no podrien viure ni elles ni
els seus familiars. La potència del màrqueting i la publicitat és tan increïble
que va d’occident a orient passant per tots els boscos on habiten els futurs
Tions i fa que el seu missatge plasmi en les neurones de totes les criatures
produint així una força sobrenatural que fa que tot el món mundial (inclosos
reis i troncs d’arbres) estigui connectat. És així com s’explica que el Tió
cagui coses que s’havien demanat als Reis. Misteri resolt, doncs.

Publicat al Diari de Girona el 24/12/2009

Tweet