Jo ho interpreto com una venjança
per a tots aquells que s’aixequen dels cinemes abans que s’acabin els crèdits i
contra totes les televisions gratuïtes (amb l’excel·lent excepció del programa
Sala 33 dirigit per Àlex Gorina) que en acabar la pel·lícula no deixen
aparèixer, o només parcialment, els crèdits i tallen la projecció passant al
següent programa o a la
publicitat. I és que el final de la pel·lícula documental
“Garbo, l’espia” no és conegut fins que s’acaben totes “les lletres” -com deia
el meu besavi.
Aquesta no és l’única curiositat
d’aquesta interessant, seductora, i premiada i nominada pel·lícula del director
Edmon Roch. El més bonic de tot és la brillant intercalació de les entrevistes
(600 hores d’entrevistes hi ha rodades, segons explica el director al web del
film) amb trossos molt admirablement triats i més que oportuns de pel·lícules
antigues sobre la segona guerra mundial. L’atracció que genera el documental
així muntat és pròpia del magnetisme. I més coses encara (només en diré una
més): en un determinat moment, dos dels entrevistats que opinen el mateix de
“Garbo, l’espia” apareixen de costat, com si es tractés d’una clonació estil
“Polònia” de TV3, i parlant alhora durant una estona. El sorprenent és que
l’espectador no es perd res de cap! O almenys aquesta és la sensació que produeix.
La història de la pel·lícula és
tan fascinant com encantadorament increïble: es tracta de la biografia d’un català
espia doble: Alaric pels nazis i Garbo pels anglesos. El fet que estigui
amanida amb una captivadora sornegueria fa que no et moguis de la butaca fins
que el darrer crèdit ha desaparegut. Així la venjança no és només del director
sinó també dels espectadors.
Publicat al Diari de Girona el 14/01/2010
