Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

Bonic o lleig sabem que són
qualitats subjectives. Amb tot, quan ens referim a l’estètica de les persones, funcionem
de forma força gregària i resulta que una gran majoria coincidim en el que vol
dir ser guapo o lleig. Per exemple, segur que pensem que gairebé tots els
presentadors i presentadores de telenotícies del món són guapos o que coincidim
en afirmar que les persones amb cares desfigurades són lletges. És per això que
la cadena de televisió anglesa Channel Five va decidir el mes passat portar a
terme una mena d’experiment on durant una setmana el telenotícies migdia el
presentava una persona amb la cara desfigurada a causa d’una cremada.

Aquesta persona és James
Partridge, fundador d’una associació, “Changing faces”, dedicada a les persones
amb la cara o una altra part del cos desfigurada. L’acord amb Channel Five va
fer que durant una setmana els anglesos tinguessin l’oportunitat de veure
presentar les notícies a una persona lletja. És cert que només va ser una
setmana, però gràcies a Internet l’impacte d’aquesta setmana és molt més gran.
Per una banda, es pot veure tantes vegades com es vulgui, encoratjant així a
les persones amb defectes físics a “donar la cara” i, per l’altra, hi ha tot un
seguit d’accions que se’n poden derivar. Per exemple, s’ha promogut que s’entri
al parlament britànic una moció que animi a fer visibles als mitjans de
comunicació les persones amb cares inusuals o fins i tot una enquesta per veure
quanta gent canviaria de cadena en veure una cara desfigurada presentant el
noticiari. Els resultats mostraven que el 64% no canviaria, però el cert és que
un 36% de persones que canvien només per això m’ha semblat massa. Em pregunto
què passaria aquí…

Publicat al Diari de Girona el 17/12/2009 

Tweet

Dijous passat se celebrava el
Fòrum de la BioRegió de Catalunya al magnífic edifici de la Llotja de
Barcelona. El Fòrum BioRegió de Catalunya és l’òrgan assessor i de participació
de les entitats col·laboradores amb Biocat i, a part de tenir constituït el seu
òrgan de govern, organitza anualment aquesta reunió que està predestinada a
convertir-se en la trobada de referència del sector biomèdic, biotecnològic i
de tecnologies mèdiques de Catalunya. Biocat és l’organització que dinamitza
aquests sectors amb la missió de contribuir a la creació d’un entorn adequat
per donar valor a la recerca, mitjançant un sistema de transferència de
coneixement eficient i dinàmic. La BioRegió, en canvi, no és cap organització
sinó un espai geogràfic i d’interrelació en el qual hi conflueixen activitats
de recerca, desenvolupament i innovació en ciències de la vida. En aquestes
activitats hi participen múltiples actors: universitats, centres de recerca,
empreses farmacèutiques, biotecnològiques i de tecnologies, així com parcs
científics i tecnològics, i també l’administració.

Biocat és, doncs, l’organització
que dóna suport a la BioRegió per, entre d’altres, traçar un pla estratègic
comú que faci de Catalunya un clúster competitiu a nivell global. Això
converteix al Fòrum de la BioRegió en l’òrgan necessari per prendre el pols al
sector i és per aquesta raó que cal aquesta trobada anual a la que em referia al
principi. 500 participants s’hi compten i una activitat frenètica d’intercanvis
(networking) que té el seu màxim
zenit a l’hora de dinar. Sempre excel·lent i sempre a peu dret perquè et puguis
moure de taula en taula, de pòster en pòster. Llarga vida al Fòrum i la seva
ànima (Biocat)!

Publicat al Diari de Girona el 10/12/2009

Tweet

Segurament haureu vist algun cop
com són les instal·lacions de Google i la política de personal que segueixen.
Pels que no, sapigueu que l’ambientació sembla més d’una escola bressol que no
pas d’una empresa que factura tants i tants milions (d’euros!). Les persones es
desplacen en bicicleta per anar d’una reunió a l’altra, hi ha sales de jocs,
gimnasos i diversos restaurants i cafeteries que no paren. Hi ha oficines arreu
del món, però la més coneguda és la seu mundial que és a Califòrnia. La seva
selecció de personal es basa en les habilitats del candidat i no en
l’experiència i és així com hi ha treballadors de tot el món a tot arreu.

És segurament aquesta política
tan trencadora que els porta a idear (i implementar!) coses com la que he
descobert aquesta setmana: el “flu trends”, un seguidor a temps real de la grip
que va apareixent arreu del món. Resulta que van descobrir que hi ha una
correlació molt bona entre els casos de grip i les cerques que es porten a
terme a Google relacionades amb la grip i és així com a través d’aquest
indicador poden descriure’n la seva evolució. Abans de posar-ho en marxa ho van
estudiar amb les epidèmies de grip d’anys anteriors i van veure que funcionava.
Per descomptat no serveix per a petites poblacions perquè és evident que no
tothom qui té la grip fa la cerca sobre el terme a Google i no tothom qui ho
cerca té la grip, però sí que serveix quan es tenen moltes dades, com de tot Califòrnia
o Alemanya, posem per cas. La manera de fer els càlculs no només l’expliquen al
seu web, sinó que la van publicar a Nature, una revista científica molt
prestigiosa (no com a article sinó com a carta, però fins i tot així és difícil
publicar-hi).

Publicat al Diari de Girona el 3/12/2009

Tweet

Això vol dir “fer dit electrònicament”. És un
sistema de viatges compartits en cotxe (carpooling,
n’hi diuen) de l’empresa Easy Innova S.L., fundada per personal investigador de
la Universitat de Girona i ubicada al Parc Científic i Tecnològic.

Es va presentar dimarts al Parc Científic de la
UdG i només mirant el simpàtic, clar i sintètic vídeo de 2 minuts que tenen
penjat a la seva plana web
us podeu fer una perfecta idea sobre el sistema carpooling. Consisteix en compartir un únic cotxe amb altres
usuaris que realitzen trajectes similars i on el sistema d’avís és a través del
telèfon mòbil. La gràcia és que es redueixen les emissions de diòxid de carboni
i augmenten les places de pàrking. A més, hi ha molta flexibilitat perquè
permet fer la petició d’una plaça de cotxe sense haver-la de reservar
prèviament i perquè no hi ha horaris marcats sinó que són els de les persones
que passen per un trajecte determinat en qualsevol moment. També fiabilitat
perquè les dades són a temps real amb GPS a través del telèfon mòbil o PDA i, a
sobre, confiança perquè els usuaris (passatgers i conductors) s’identifiquen
mitjançant un missatge de mòbil.

Sistemes gestionats a través de planes web ja
n’existien però en no processar les dades en temps real tenen un grau
d’utilització limitat. O sigui que és un bon avenç. I si no n’esteu convençuts
sapigueu que el mòbil te’l regalen i que hi ha un catàleg d’obsequis
aconseguint unes monedes pròpies (hitchies)
que es bescanvien per serveis i descomptes oferts per una xarxa d’entitats i
establiments col·laboradors.

Que no, que no és ciència ficció! Ja tinc ganes
que funcioni a tot drap per aconseguir molts hitchies!

Publicat al Diari de Girona el 26/11/2009

Tweet

La setmana passada escrivia sobre la síndrome de Pinotxo i aquesta ho
segueixo fent perquè tinc al davant el llibre del qual em parlava el
meu col·lega: Physical Diagnosis Secrets, del Dr. Salvatore Mangione,
publicat el 2007, en 2a edició, per l’editorial Mosby.

És un llibre
escrit tot en format pregunta-resposta i està dividit en capítols
segons les diferents parts del cos. Un dels capítols s’anomena "nas i
boca". Després d’explicar què és el rinofima (nas gros, bulbós i
vermellós) i les seves causes, l’enunciat de la pregunta següent diu:
"L’efecte Pinotxo té alguna base científica?" I la resposta és que sí.
Explica que quan es diu una mentida es poden experimentar canvis nasals
(dilatació dels vasos sanguinis que fa envermellir i produir coïssor al
nas) que condueixen a tocar-se el nas inconscientment. El llibre
esmenta la recerca d’un neuròleg que de seguida he anat a buscar.
D’aquest neuròleg he trobat un article publicat el 2001 a la revista
The journal of the American Academy of Psychiatry and the Law on es
posava de manifest que amb 23 signes, verbals i no verbals, obtinguts a
partir de revisar 64 articles científics i 20 llibres relacionats amb
el concepte de falsedat, es podria detectar la veracitat d’un discurs.
En l’article es comparaven tres intervencions de Bill Clinton l’any
1998, essent-ne una d’elles la declaració davant del Gran Jurat per
l’afer Lewinsky. Es va veure que, analitzant els 23 signes, es
mostraven més freqüentment en la intervenció sobre Lewinsky respecte a
les altres dues i que aquestes diferències eren estadísticament
significatives. A més, resulta que quan Clinton era particularment poc
sincer (o "legalment correcte") es tocava el nas.

Publicat al Diari de Girona el 19/11/2009

Tweet

Tinc una conversa amb un
col·lega. Em diu que el conferenciant a qui acabem d’escoltar no deu haver dit
cap mentida. Ho diu, m’explica, perquè un col·lega comú li ha parlat d’un
llibre on hi surt com detectar la síndrome de Pinotxo. Si la persona quan parla
es toca el nas segurament està mentint, em fa avinent. I
segueix: el ponent no se l’ha tocat ni un sol cop.

M’informo sobre la síndrome de
Pinotxo i veig que, a part de ser una novel·la de David Zeman que transcorre
uns mesos després de l’atemptat de l’11-S, és una “síndrome” força popular.
Veig que se’n parla sovint i que és una mena d’eufemisme simpàtic per etiquetar
a algú que diu mentides més o menys compulsivament, per enganyar-se a un
mateix, per convèncer a algú o per no fer mal a algú altre. Pensant-hi, crec
que sovint patim la síndrome per contestar les preguntes difícils de les
criatures, com ara: Per què plou? O Per què no estàs contenta? Això em recorda
el que he llegit en un “fotolog” respecte una conversa d’un nen amb la seva
mare davant d’una paradeta de bijuteria: “mira, això per quan sigui una nena”.
La mare respon rient: “sí, per quan siguis una nena”. I el nen, assenyalant una
altra peça, diu: “això també per quan sigui nena”. La mare, davant de la
insistència, li acaba dient: “però, fill, tu no podràs ser mai una nena”. “I
per què no?” –pregunta el nen. L’única resposta que és capaç d’articular la
mare és: “perquè ets un nen”. La cara d’impotència del nen devia ser digna de
captar. Devia pensar que si un dia podia ser gran (que és una cosa
exageradament diferent al que ell és), com pot ser que no pogués ser una nena.
I malgrat l’estupefacció de la criatura segur que la mare no es va tocar gens
el nas.

Publicat al Diari de Girona, el 12/11/2009

Tweet

Sempre hi ha hagut una discussió
present a moltes tertúlies d’alt nivell per saber si són més guapos els
cirurgians o els metges. Ja sé que la divisió entre uns i altres pot semblar
treta del bagul dels inicis de la civilització. I, de fet, és així. Els orígens
(abans de Crist) de metges i cirurgians són diferents però fixeu-vos si ha
durat la cosa que fins fa pocs anys el títol de la llicenciatura era en
“medicina i cirurgia” (ara és “medicina” i prou). I tot i així, encara preval
la distinció en les ments de molts. I, sobretot, com deia, la distinció per
saber qui d’ells és més agraciat. Sí, en masculí. És un aspecte que només
afecta als homes metges o cirurgians.

Doncs bé, per a tots aquells que
aquest afer no els deixa dormir, ja he trobat la solució definitiva: he trobat
un article al British Medical Journal del desembre de 2006 que ens treu de
dubtes. Els cirurgians són més guapos que els metges! Ja em sap greu perquè la
major part del temps que un cirurgià t’estigui atenent estaràs adormit o
adormida.

Les potencials explicacions que
donen els autors de l’article sobre aquests resultats és que els cirurgians
passen molt de temps als quiròfans, que són més nets i més frescos i tenen una
concentració d’oxigen superior que la consulta mèdica habitual. I que, a
més,  protegeixen les seves cares amb
mascaretes que, alhora, poden representar una defensa als “microtraumatismes”
facials.

Que no us creieu l’estudi? Jo
tampoc. Però amb això faig el reconeixement a aquesta prestigiosa revista científica
que publicant aquests articles en números especials demostra que la
intel·ligència no està renyida amb l’humor. De fet, sol ser sempre més aviat
tot el contrari.

Publicat al Diari de Girona el 5/11/2009

Tweet

No –contesto. Si us plau, posi’l
en una tassa i, si pot ser, amb un plat sota la tassa per si es vessés alguna
gota. Li agrairé que posi una cullereta i un sobret de sucre al plat, si us
plau. Cara d’enfadat com a resposta. Intueixo, doncs, que tot això ell ja ho
sabia. Torno a pensar una mica la pregunta. Potser em demanava si el prendria en
companyia. No ho crec, tanmateix. No crec que em pugui confondre amb algú del
gènere masculí i, per tant, hagués preguntat “sola?” i no pas “sol?”.

A casa meva un cafè és un cafè. Si
vols alguna cosa més al cafè (a part de la tassa, el plat, la cullereta i el
sucre que, com si diguéssim, es dóna per descomptat) ho has d’especificar (cafè
amb llet, cafè amb gel,…) o has d’esmentar el nom de la barreja amb cafè que
vols (tallat, cigaló, trifàsic,…). Ja sé que en alguns llocs (València, em
sembla) han d’afegir “sol” per a referir-se al cafè ja que, si no, el que
probablement et portin és un cafè amb llet, tinc entès. Però aquí no et pot
passar això. Ningú et servirà un cafè amb llet si demanes un cafè. Tampoc no
te’l portaran amb gel. Ni tampoc et serviran un tallat ni un cigaló ni un
trifàsic. Per què, doncs, aquesta necessitat d’haver de demanar un cafè “sol”
quan vols un cafè? I, sobretot, per què aquesta insistència dels cambrers a
preguntar-te “Sol?” quan demanes un cafè? Quan demano un croissant no em
pregunten pas “sol?”. En tot cas, em poden dir si el vull gran o petit o si el
vull farcit. Doncs el mateix podrien fer amb el cafè. Podrien preguntar si el
vull curt o llarg o si el vull amb sucre blanc o morè.

M’assec a la taula amb el meu
cafè dins la tassa sobre un platet acompanyat d’una cullereta i un sucre. Sola.

Publicat al Diari de Girona el 29/10/2009

Tweet

Quan era petita i ens enfadàvem
amb algun nen o nena dèiem: “ja no t’estic amic”. Era com molt fort i ens
sentíem malament quan algú ens ho deia o bé, si érem nosaltres qui fèiem servir
l’expressió, sabíem que l’estàvem dient molt grossa. En canvi, ara que ja sóc
gran trobo que la paraula “amic” o “amiga” s’ha banalitzat. Fa uns anys pensava
que era sobretot la cultura espanyola, en particular la castellana, que en
qualsevol presentació pública presenten a un ponent conegut (a vegades fins i
tot conegut de només cinc minuts abans) com “mi amigo” seguit del seu nom de
pila. Després, però, vaig veure que al nostre país algunes persones també s’han
empeltat d’aquesta manera de fer. I, darrerament, en discursos oficials,
després de tota la lletania de salutacions (honorable el que sigui,
il·lustríssim l’altre, senyor director general, autoritats) hi sol seguir, com
a final: “amics i amigues”. Abans aquesta expressió era “senyores i senyors”,
la qual cosa em semblava molt més correcta, perquè d’amics en l’auditori el
conferenciant potser en té uns quants, però en general seran ben poquets
comparat amb la quantitat de persones que seuen en aquelles cadires.

Pitjor, encara, en el Facebook
quan algú afegeix algú altre a la seva xarxa virtual resulta que apareix un
missatge on diu que en Pepet i la Pepeta “ara ja són amics”. Caram, si moltes
vegades ni tan sols són coneguts! En aquest sentit, prefereixo la versió
d’altres xarxes socials virtuals, com LinkedIn per exemple, on diu que en Pepet
i la Pepeta “estan connectats”.

L’amistat amb una persona és una
relació molt preuada i gens fàcil d’obtenir i mantenir. Els meus amics (amics,
he dit) els puc comptar amb els dits de les mans.

Publicat al Diari de Girona el 22/10/2009 

Tweet

Quedo en una cafeteria del centre de Girona amb una persona. Com que hi
arribo d’hora, aprofito l’estona i obro l’ordinador. El primer que faig
és veure si puc connectar-me a Internet captant alguna xarxa que
estigui oberta. L’ordinador rastreja i en troba cinc. Cap d’oberta.
Algunes no estan identificades (és a dir, no hi posen nom) i d’altres
ho estan perfectament (vaja, que saps l’empresa o organització que paga
la xarxa), però m’ha fet somriure una de les xarxes porta per nom
"continuem tenint Internet". Que simpàtics, he pensat… Finalment m’he
pogut connectar a través del mòbil. He comprovat el correu electrònic i
he respost allò imprescindible.

El te que he demanat ja el tinc a
taula. Ara necessito una mà per a la nansa i, per tant, no puc
escriure. Tanmateix, puc fer anar el ratolí i és així com decideixo fer
una visita als diaris. Em diverteix llegir aquelles notícies amb títols
suggeridors. N’he trobat alguns i n’he llegit la notícia (algunes no
els acabo perquè el títol era més interessant que el contingut), però
alguna altra sí. M’ha agradat especialment un titular: "Un macabre
error diagnòstic". L’article explica que una nova autòpsia a una mòmia
egípcia revela que no va morir de càncer d’ovari sinó de tuberculosi.
Resulta que l’any 1825 li havien fet una autòpsia i s’havia descrit que
es tractava d’una dona que tenia un càncer d’ovari que li havia causat
la mort. L’autòpsia recent feta per científics britànics, en canvi, va
mostrar que el tumor ovàric era benigne i que la causa de la mort havia
estat la tuberculosi.

Arriba la persona amb qui havia quedat. Deixo la
diversió que la xarxa em regala i encetem una conversa sobre el títol
del seu proper article.

Publicat al Diari de Girona el 15/10/2009

Tweet