Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

Ahir vaig entrar al cercador
Google d’Internet (de fet, com pràcticament cada dia) i, enlloc de les lletres
de colors que identifiquen a Google, hi havia un codi de barres. Sí, com el
dels productes del supermercat. No em va estranyar gaire perquè Google canvia
el logotip de manera graciosa per celebrar algun esdeveniment. Divendres
passat, per exemple, la
lletra G del logotip era el bust d’en Gandhi. Commemoraven la
data del seu naixement.

Ahir, tanmateix, no acabava
d’identificar què estaven celebrant. Per sort, com que els de Google són molt
trempats, fent clic sobre el codi de barres que estava substituint el logotip
immediatament s’obria una plana de cerca on hi podia trobar tones d’informació.
Ara explico el que hi vaig aprendre en pocs minuts de navegació.

El codi de barres i la màquina
fotosensible que identifica qualsevol producte segons la gruixària de les
barres blanques i negres va ser un invent que van patentar Norman J Woodland i
Bernard Silver dels EUA. La patent es va publicar el 7 d’octubre de 1952. No
m’imaginava que fos tan antiga la invenció, però és que també vaig aprendre que
malgrat la data de la publicació, la sol·licitud de patent era de tres anys
abans! I encara va ser molt i molt més tard que aquest sistema de classificació
de productes es va fer servir de manera àmplia. De fet, jo que vaig néixer 16
anys després que es publiqués la patent, recordo perfectament (la qual cosa vol
dir que era ben grandeta) el canvi en les caixes dels supermercats, de prémer
els números dels preus a passar el producte per una superfície que envia el
preu a la màquina. I
això que en el text de la patent ja hi deia que l’aplicació podria ser als
supermercats!

Publicat al Diari de Girona el 8/10/2009

Tweet

La paraula la vaig aprendre fa exactament
8 dies. És la fusió entre innovació i creativitat. No la trobareu en cap
diccionari. I si la busqueu a Google escassament hi trobareu 10 entrades,
algunes segurament són errors tipogràfics i les que són entrades autèntiques
del mot fan totes referència a la persona de qui ho vaig aprendre. Va ser de
Josep Lagares, director general de l’empresa Metalquimia en una conferència al
Parc Científic i Tecnològic de la UdG organitzat pel MBA de la UdG.

El concepte és que no n’hi ha
prou amb innovar a partir d’un producte, cal també crear les idees que et
permetin desenvolupar un producte. I perquè es creïn idees s’ha de generar un
entorn propici (en vam veure exemples) i, a més, saber-les prioritzar en funció
del risc i del retorn que puguin tenir. Eines per fer-ho n’hi ha i el ponent
generosament ens les va mostrar.

La curiositat em va portar a
cercar el terme per Internet. Si quan el vaig buscar en català, el Google em va
dir “potser volíeu buscar: creativas”, en espanyol em deia que potser volia
cercar “activación” i en anglès “cultivation”. Sigui com sigui, en anglès hi
vaig trobar més entrades i la tafaneria em va portar a navegar-hi. Algunes es
referien a intervencions de Josep Lagares i d’altres a aspectes ben allunyats
com ara el nom d’una empresa d’organització d’esdeveniments d’Alaska o d’una
altra de Singapur que no explicava a què es dedica. El més graciós d’aquesta
polisèmia d’aquest encara no acceptat neologisme és d’una perruqueria de Texas,
Creativation, que s’anuncia dient: “The
art of creating a beautiful new YOU". Dijous passat jo volia “creativar” i
després de visitar aquest darrer web ara també vull “creativar-me”.

Publicat al Diari de Girona l’1/10/2009

Tweet

    Per què s’ha creat la fundació només un any
després de posar en marxa la Facultat de Medicina de la UdG?

És que la fundació
i la facultat formen part del mateix projecte. Una facultat de medicina del
segle XXI vol dir formar en habilitats clíniques, fonaments científics, salut
poblacional, actitud professional, pensament crític, gestió del coneixement i
habilitats de comunicació. Vol dir fer recerca d’alt nivell i de frontera amb
altres disciplines (biotecnologia, enginyeria,…) i vol dir contribuir al creixement
econòmic. En aquesta “macrofunció”, la fundació està dissenyada per arribar on
no ho pot fer la facultat.

Una ciutat petita com Girona pot jugar un paper important en aquest camp?

Citaré el titular d’una entrevista a Josep-Maria
Terricabras a la revista Engega de la
UdG: “Una universitat petita no té perquè ser esquifida, ni ha de ser marginal
pel fet de ser perifèrica”. El mateix seria aplicable a una ciutat, una comarca
o un país petits. I no només som petits, també som al sud (d’Europa), però això
no ens atura per voler-nos situar al mapa. I volem situar-nos-hi destacant com una
facultat innovadora, ambiciosa, internacional i solidària.

Segueix llegint clickant aquí: FundacioUdGMedicina(entrevistaLV).pdf

Publicat a La Vanguardia, Suplement de Girona, el 25/09/2009

Tweet

Sí, ho heu llegit bé. Vella, no bella. És la meva petita (i amb tota
seguretat, insignificant) rebel·lió contra les innombrables cremes
facials que prometen fer-te jove. Jo vull créixer. Ho vull des que vaig
néixer, tot i que llavors potser no n’era tan conscient com ara. Jo
vull ser gran. No hi ha res de tan enriquidor com anar fent anys i
veure que saps més coses que un temps enrere. És evident que el pas del
temps canvia el cos. Seria un desastre, si no. Us imagineu ser a 50
anys com quan en teníem només 1? Amb aquella panxa descomunal i un cap
desproporcionat en relació amb el cos? Doncs jo tampoc no m’imagino
tenint 87 anys, o 52 o 48 sense tenir cap arruga. Si ens hem adaptat a
veure cossos desproporcionats com els dels nens (en relació amb com som
a partir dels 3 o 4 anys i durant la resta de la vida) i, a sobre,
veure’ls bonics, per què punyetes no som capaços de veure com a bonics
els cossos de 63 o 78 anys?

De fet, pel que fa a les arrugues de la
pell, en concret de la cara, les veiem sobretot lletges en les cares
femenines i no tant en les cares masculines. Per tant, es tracta només
d’una convenció, com tot el que decidim que és maco o lleig (penso que
no hi ha res que sigui bonic objectivament, sempre ho és de manera
subjectiva). Malauradament, però, sembla que la tendència sigui més
aviat la contrària i comencem a veure les arrugues masculines gairebé
tan lletges com les femenines… Llàstima.

Tanmateix, no es tracta
només de percebre que la vellesa també és bella (tan bella com la
joventut), es tracta també de deixar de creure en miracles. No hi ha
cap crema ni ungüent que pugui fer "decréixer" una pell. Ni les que
s’anuncien a la televisió ni les més cares.

Publicat al Diari de Girona el 24/09/2009

Tweet

Kim Clijsters és una tenista
belga que dilluns va guanyar l’Open dels Estats Units. Si bé el tenis femení té
molta menys repercussió que el masculí (vaja, com a la majoria d’esports… I
potser el tenis és el que menys), en aquesta ocasió ha estat diferent. La raó
ha estat que Kim Clijsters s’havia retirat del tenis professional durant 2 anys
i escaig a causa d’un embaràs i posterior maternitat i, havent tornat tot just
aquest estiu, ja ha guanyat aquest important torneig passant per davant de tenistes
que han estat al capdamunt tot aquest temps, com les germanes Williams. Tan és
així que molts diaris han coincidit a parlar de la tenista com “Mama
Clijsters”.

Doncs sí; fa ràbia que sigui
notícia per aquesta raó. Hauria de ser més habitual que una esportista pogués
ser mare i no per això haver-se de retirar de manera permanent. És evident que
l’embaràs i la lactància com a alimentació exclusiva del nadó no permeten fer
esport d’elit, però un cop superades aquestes etapes no hi ha d’haver problema
per tornar a fer la mateixa activitat esportiva si una ho desitja. Físicament
et tornes a recuperar. I el tenir cura de la o les criatures després no ha de
ser un impediment: ja han demostrat els homes esportistes que és possible
compaginar esport i paternitat. Si no m’erro, el seu company Roger Federer va
ser pare de bessones aquest estiu. Per tant, també ha de ser compatible esport
i maternitat.

Amb tot, de tots els titulars de
diaris, el que més gràcia m’ha fet és el d’un diari espanyol que té per nom les
tres primeres lletres de l’abecedari. Deia: “Clijsters guanya el torneig i
ridiculitza al tenis femení”, pel fet que guanyés algú que portava 2 anys
retirada. Fantàstic, no?

Publicat al Diari de Girona el 17/09/09

Tweet

Darrerament sento massa sovint a
persones que treballen en la comunicació queixar-se, menystenir o a vegades
ridiculitzar la tasca dels lingüistes. Alguns els presenten com una mena de
bèstia grossa o policia que els prohibeix dir o escriure determinades paraules
o expressions. Alguna cosa ens està passant que enlloc de veure-hi un servei hi
veiem una nosa en la correcció lingüística. Puc arribar a entendre que algú es
queixi d’un servei de correcció que ha estat molt estricte substituint un
neologisme encara no acceptat al diccionari per una altra paraula (potser no
tan precisa com el neologisme) o bé canviant una construcció clàssica d’una
disciplina científica però que lingüísticament no és del tot correcte; però
d’aquí a dir barbarismes com una casa de pagès i encara sentir “ui, si em
senten els lingüistes de la casa!” crec que n’hi ha un bon tros.

Estic tipa de sentir la locució
“tenir que” per expressar obligació quan caldria dir “haver de” per part de
professionals de la ràdio, parlar de la lletra “ella” quan en el nostre alfabet
no hi és pas o dir o escriure “enya catalana”. Si no existeix aquesta lletra!
Que una “n” i una “y” juntes facin una fonètica semblant a la “ñ” espanyola és
una altra cosa, igual com en francès la “g” i la “n” juntes fan el mateix so.

Penso que no ajuda gens presentar
els lingüistes com a guàrdies poc desitjables (perquè no ens deixen prou
llibertat –dirien els “antilingüistes”) de la llengua. Francament,
se n’aprèn molt de les correccions (dit sigui de passada, de totes les correccions,
no només de les de llengua) i això és el que s’hauria de fer davant d’un text
revisat pels lingüistes: aprendre. A més, gràcies a ells el diccionari creix!

Publicat al Diari de Girona el 10/09/2009

Tweet

Un títol
sensacional, no? O, millor, sensacionalista, no? Doncs imagineu-vos un llibre
amb el mateix títol. Sí, existeix. Es va publicar fa gairebé dos anys. La
portada és impactant: un pot de càpsules amb una etiqueta on s’hi pot llegir ben
gros que “Death can be cured”; a sota, en la mateixa etiqueta, un petit
subtítol: “and 99 other medical hypotheses”. Es tracta d’un recull dels articles
més curiosos de la revista Medical Hypotheses traduïts a llenguatge
de carrer per Roger Dobson, l’autor. De fet, el que li dóna nom és un dels
articles titulat no gaire diferent: “A possible cure for death”, publicat el
1988. L’autor de l’article, Charles B Olsen, recomanava que es preservessin
químicament (formaldehid) els cervells de la gent que es mor basant-se en la
teoria que algú, potser 100 segles més tard, podria utilitzar-los per fer bones
còpies de les persones mortes. Altres capítols recullen articles com que ésser
molt pelut redueix el risc de càncer o que tenir un gos a casa, enlloc d’un gat,
redueix el risc de càncer de mama. Fins i tot hi ha un article que repassa
perquè els homes prefereixen a les dones rosses.

La revista
que és la font del llibre es caracteritza per publicar només hipòtesis mèdiques,
com clarament explicita la seva capçalera. Marc Abrahams, columnista del diari
The Guardian, diu que tot i que milers de revistes mèdiques també publiquen
articles basats en hipòtesis, cal remarcar que Medical Hypotheses ho reconeix de
manera diàfana. A més, segons Abrahams, la revista publica intel·ligents
suposicions sobre misteris mèdics. I si resulta que aquesta dels cervells morts
és una d’elles? Per si de cas, faré la reserva de formaldehid als anatomistes de
la UdG.

Publicat al Diari de Girona el 3/09/2009

Tweet

Estic la mar de contenta perquè
la meva agenda, que un dia va deixar de ser de paper per ser electrònica, també
va ser telèfon. Amb això resulta que ja no necessitava l’ordinador per
baixar-me el correu electrònic, fins i tot podia llegir fitxers adjunts ja
fossin text, fulls de càlcul o imatges. I és que l’agenda-telèfon, que ja era
calculadora, llibreta de notes i gravadora, un bon dia també va ser càmera de
fotos. I des d’ahir, el que semblava impossible: ara també és llibre!

Sí, sí; no estic pas parlant dels
petits programes que són diccionaris bilingües (tan útils quan assisteixes a
conferències en altres llengües) ni els llibres tècnics on habitualment hi
cerques una paraula i llegeixes només aquell tros (posem per cas, un diagnòstic
mèdic), parlo de lectura de plaer; de llegir de debò i gaudir de paraula rere
paraula.

He adquirit Llibreta de Pequín de Vicent Partal, el primer llibre comercial en
català només publicat com a llibre electrònic. El llegeixo en la meva… (anava
a dir agenda, però ara és tantes coses que em sap greu rebaixar-la anomenant-la
així) PDA (així és com normalment l’anomeno i que vol dir Personal Digital Assistant; molt més aconseguit, no?).

És genial perquè puc augmentar o
disminuir les lletres tant com em plagui, canviar l’espaiat i el tipus de
lletra (ara Verdana, ara Times New Roman, ara…), canviar el color de fons
(mira, ara llegeixo en fons lila) i el de la lletra, subratllar amb groc
fluorescent, afegir-hi notes i dibuixos, doblegar un full com a punt de lectura
i fins i tot canviar text! I tot això sense fer malbé ni una engruna del
llibre. Si és que si vull no cal ni passar els fulls, el text va apareixent tot
sol.

Publicat al Diari de Girona el 23/07/2009

Tweet

Aquests darrers dies d’intensitat
de rodes de premsa m’he tornat a fixar en un recurs gràfic televisiu que fa
temps que m’encurioseix. Es tracta de la filmació d’una mà i un canell escrivint
notes sobre el que s’està dient. Em pregunto perquè surt tan sovint aquest
recurs i ara per ara tinc diverses hipòtesis: a) els periodistes s’estimen molt
la seva feina i troben que la sublimen si sempre graven llibreta, bolígraf i
avantbraç fent lletra; b) és una rebel·lió de les càmeres cansades d’enfocar
tota l’estona només cap endavant i cap als mateixos mig cossos; c) hi ha una
competència secreta entre periodistes gràfics per veure qui és capaç de captar
exactament el que s’està escrivint; d) tots els realitzadors col·leccionen
imatges de paper i bolígraf per quan d’aquí a ben poc desapareguin ambdós
estris; e) la potència artística d’una mà, dreta sempre (no en recordo cap
d’esquerra), movent-se harmònicament per dibuixar lletres, intel·ligibles o no,
és tan brutal que en tota roda de premsa és impossible no caure en la temptació
d’immortalitzar-la; f) és un recurs gràfic que s’aprèn a les escoles de
comunicació i mai més s’oblida; g) es vol comunicar de manera subtil i
continuada el proverbi xinès que una imatge val més que mil paraules (escrites);
h) es tracta de demostrar el concepte de polisèmia traslladat a la imatge, és a
dir, sempre és la mateixa imatge (una mà escrivint) però sempre és diferent
(amb anell o sense, amb tinta blava o negra, amb llibreta amb pauta ratllada o
de quadradets, amb inclinació de 22, 35 o 47 graus, etc).

Sincerament, atès que aquest tema
em treu la son, estaré molt agraïda a qui sàpiga quina d’aquestes hipòtesis, o
una altra, és certa i m’ho faci saber.

Publicat al Diari de Girona el 16/07/2009

Tweet

Per aquest estiu molts haureu
triat la que tanca la trilogia de novel·les "Millennium" de Stieg
Larsson. La tercera, La reina al palau dels
corrents d’aire, és la que va crear cues a les llibreries, però les
2 anteriors eren tan o més suggerents, almenys en jutjar pels títols: Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina.

Si esteu llegint aquest segon
paràgraf és un indici que us agrada la ficció i, per tant, teniu ocellets al
cap; però per si de cas us en queda algun dubte, us convenceré per boca de
Marie Curie. Ella, que va guanyar 2 premis Nobel, deia en una carta: "Puc
dir que, llevat d’una hora de classe de francès no faig res, res de res, perquè
fins i tot he deixat estar el brodat que havia començat (…). No llegeixo cap
llibre seriós, només novel·letes inofensives i ximples".

I si encara seguiu llegint és que
penseu que la realitat supera la ficció; com Marie Curie. Fixeu-vos què deia
sobre la casa on treballava de cangur (‘institutriu’ n’hi deien al segle XIX):
"És una d’aquelles cases de rics (…) que tenen cinc criats i adopten
posat de liberals, però en rea­litat predomina la beneiteria més ombrívola. Es
xafardeja maliciosament en to de dolçor, una xafarderia que no deixa canya
dreta. El meu coneixement de l’espècie humana aquí s’ha ampliat molt; he après
que les persones que es descriuen a les novel·les existeixen de debò, i que no
s’ha de tenir res a veure amb la gent a qui la riquesa ha espatllat
moralment".

Com que tinc ocellets al cap i
penso que la realitat supera la ficció, jo ja he triat la meva: Una ciutat
paralitzada per unes bicicletes que venien de França menades per homes amb
samarretes molt estretes.

Publicat al Diari de Girona el 9/07/2009

Tweet