Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

La revista mèdica nordamericana
The New England Journal of Medicine avançava per Internet aquesta setmana el
que sortirà publicat en el número de 16 de juliol, sobre la “història” del
virus de la grip. Segons
un dels articles, en realitat estem immersos en una pandèmia de grip que dura
ara per ara 91 anys. Va començar el 1918 amb la pandèmia que va causar tanta
mortalitat i que, segons sembla, el virus provenia d’alguna au i es va adaptar
bé per passar als mamífers, concretament als humans i als porcs. Des de
llavors, ha estat circulant entre els humans i els porcs (i també entre les aus
de diverses espècies, però amb menys contacte amb els virus de la grip dels
mamífers).

Diu l’article que la millor
manera d’entendre l’evolució dels diferents virus de la grip és veure-ho com un
club de 8 equips genètics que van col·laborant entre sí per anar infectant.
Així és com s’entendria que el virus de la pandèmia de 2009 sigui un descendent
de quarta generació de la grip de 1918. I, de fet, és previsible que encara pugui
haver-hi més intercanvis genètics entre els 8 equips i sortir nous virus que
causin nous brots de grip, estacional o no; cosa que fa pensar que la pandèmia
de grip que va començar el 1918 encara està lluny d’acabar-se.

La bona notícia, tanmateix, és
que la gravetat de la infecció sembla que vagi disminuint al llarg del temps en
els successius brots. Aquesta disminució pot ser deguda a les intervencions de
medicina i salut pública, però també pot reflectir –comenten els autors- una
evolució natural del virus en favor d’una transmissibilitat òptima (un virus
que mata el seu hoste o l’envia al llit no és precisament fàcil que es
transmeti a altres hostes).

Publicat al Diari de Girona el 2/07/2009

Tweet

Quan era petita així que
s’acostava el final de curs i, per tant, l’estiu, cantàvem una cançoneta que
feia apologia de la cinegètica: “Demà és festa, Sant Joan la fa, agafa
l’escopeta i se’n va a caçar; tira un tiro, mata un pardal, vestit de general
(…)”. No m’hi havia fixat mai de manera especial en la lletra de la cançó. El “Demà és
festa” tenia tanta força que anul·lava la resta. Avui, doncs,
evoco la cançoneta de manera nostàlgica perquè ahir era festa i Sant Joan la feia. I és per això que
abans d’ahir, perquè Sant Joan la feia l’endemà i, abans d’això, perquè els
nostres antiquíssims antecessors celebraven la nit més curta de l’any, les
fogueres eren el reclam de festa.

Des de fa uns anys que s’ha recuperat la tradició
de simbolisme col·lectiu arreu dels Països Catalans. El cert és que si bé era
una festa comuna a la Mediterrània, actualment es manté només en alguns llocs i
els Països Catalans és una d’aquestes zones on s’ha conservat aquesta tradició
prehistòrica. Hi ha llocs on és ben espectacular com Alcoi o Ciutadella i
d’altres, com Perpinyà, han mantingut una tradició ben bonica portant la flama
que ha d’encendre el foc de Sant Joan des del cim del Canigó. I no només l’han
mantingut sinó que s’ha estès arreu. La festa de la rebuda de la Flama del
Canigó és una activitat per fer festa al carrer amb petits i grans i que és
impulsada per Òmnium Cultural. El foc es traspassa de col·lectiu a col·lectiu,
sense distingir si aquests són pobles, entitats, associacions o casals.

Recuperar aquesta festa al carrer m’ha
reconciliat amb el solstici d’estiu. Poder-ho viure quan encara és clar i
fer-ho amb foc però sense el pet infernal del petard és excel·lent.

Publicat al Diari de Girona el 25/06/2009

Tweet

El trobo enmig d’herbes prop
d’una de les passarel·les sobre el canyissar a la reserva de Mig de Dos Rius, a la
vora del riu Fluvià al terme de Sant Pere Pescador. Del botó del contrast en
surt una bonica i estilitzada herba al costat d’una de més petitona. Penso que
han fet bona amistat les herbes i el botó i, com que la companyonia només pot
donar-se entre vius, això em fa pensar que el televisor és viu. Per saber com
s’ho fa per viure estiro la carcassa on hi ha el botó del contrast amb l’ajuda
de l’Isaac. Veig els cables que surten de terra com les herbes. Penso, doncs,
que així és com va néixer aquest televisor. Devia començar amb una llavor i els
cables van començar a créixer fins que es va desenvolupar el tub catòdic, la
pantalla, la carcassa i finalment els botons de volum, contrast i color.

Estirant encara més, aquest cop
amb en Manel i l’Agnès, veiem que els cables no tenen pas arrels i, alhora,
veig que surten d’unes capses magnètiques amb molt de rovell que ja no tenen
cap relació d’amistat amb cap herba del seu voltant. Em pregunto llavors si
realment el televisor és viu o bé és matèria inert (i tòxica). Tanmateix, em
resisteixo a creure això darrer. Com podria ser allà, doncs? Finalment,
discutint-ho amb l’Aniol, la Joana i la Fiona ho hem deduït: és viu perquè si
bé no va néixer a la
reserva Mig de Dos Rius, s’hi va desplaçar. I la locomoció és cosa
de vius. Concloc que si el televisor va fer això és que els amos de la casa on
devia estar eren francament impresentables.

El meu (nostre) descobriment ha estat gràcies a l’activitat organitzada per l’APNAE i DEPANA el dissabte passat i que va aplegar una vintena de voluntaris que vam recollir més de 80 quilos de brossa.

Publicat al Diari de Girona el 18/06/2009

Tweet

Una de les primeres coses que
s’aprèn en estadística o en camps relacionats és que la lletra n indica el
nombre d’observacions que s’han fet en un estudi o en una enquesta. Segurament
s’anomena “n” perquè sempre és un nombre natural (que pren per símbol la lletra
n), en particular, un nombre enter positiu (vaja, que no hi poden haver -6 observacions
o 5,7 persones estudiades). Aquesta “n” és coneguda com a grandària mostral i
és molt important per interpretar els resultats de l’estudi o l’enquesta
determinats. És a dir, per exemple, no és el mateix saber que el 70% dels
enquestats pensen que són millors els iogurts ensucrats que els naturals si la
n és de 10 persones que si és de 32.427. A més, en aquest cas voldrem saber
l’edat de les persones enquestades, atès que segurament no és el mateix que
l’edat mitjana sigui de 10 anys que ho sigui de 43. Filant més prim, potser
fins i tot voldrem conèixer quants dels enquestats són diabètics. Tot plegat
ens ha de servir per saber amb quina contundència podem afirmar, si és que ho
podem fer, que els iogurts ensucrats agraden més que els naturals.

Doncs bé, tot això per reclamar
amb tota la força de la lletra que aquest paper aguanti que, si us plau, quan
les ràdios, diaris, webs i televisions fan les anomenades “preguntes del dia”
ens diguin la n! No demano l’edat, ni posem per cas el lloc de procedència ni
altres condicions que podríem trobar que condicionen la resposta a la pregunta,
demano simplement el nombre de persones que ha contestat la pregunta. Ho
necessitem. Altrament, què vol dir que el 60% han respost que, per exemple, no
estan contents amb els resultats de les eleccions europees? Res, absolutament
res si no diuen la n.

Publicat al Diari de Girona l’11/06/09

Tweet

“Criatura i companyia” és el
títol del llibre que el periodista Carles Capdevila va publicar el 1999. Me’l vaig
llegir llavors i encara recordo com de bé m’ho vaig passar. Crec que aquest va
ser el primer d’una colla de llibres de sàtira que m’he aficionat a comprar i
llegir. “Criatura i companyia” va merèixer el Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira
i, és més, el 2008 el llibre ja anava per la setena edició! Quan dos anys més
tard en Capdevila va publicar “Jo vull ser famós” no vaig dubtar ni un segon a
adquirir-lo i devorar-lo. No vaig lligar fins al cap d’un temps que l’autor
dels llibres era el mateix que a partir del 2004 es va fer càrrec de l’Alguna
Pregunta Més (APM) a Catalunya Ràdio. Els dos Carles Capdevila
resulta que eren un!

El tercer Carles Capdevila el
vaig conèixer divendres. Feia la conferència de clausura de la XXV Jornada de Cloenda
del curs acadèmic de l’Agrupació de Ciències Mèdiques de Girona. Es titulava “La
comunicació mèdica: diagnòstic i possible tractament, de bon humor”.
Sensacional. La sala de l’Auditori – Palau de Congressos on se celebrava, plena
de metges, no va parar de riure en els tres quarts d’hora de xerrada. I el que
és més irònic: parlava d’experiències reals del contacte amb el sistema sanitari.
Entre d’altres, va explicar que un cop que va anar d’urgències (ens va dir
l’hospital i tot) va veure que en una de les parets hi havia penjat aquest
rètol: “En cas de defunció, cal oferir a la família els següents telèfons de
tanatoris”. Diu que va girar la vista cap a l’altra paret a veure si hi deia:
“En cas que el pacient surti viu, el protocol serà…” Però no, aparentment
aquesta possibilitat no la preveien, almenys per escrit –va reblar.

Publicat al Diari de Girona el 4/06/2009

Tweet

Vaig entendre el concepte “anar
contra corrent” fa només uns quants anys. Fins llavors n’havia tingut una
lleugera idea, però a partir d’un determinat moment el concepte se’m va fer
palès de manera no figurada. Va ser quan treballava en un edifici situat ben bé
al costat del camp del Barça. Un dia que hi havia partit se’m va ocórrer sortir
de la feina unes estones abans que comencés. No ho vaig fer mai més. Anar a cercar el
cotxe, que el tenia en sentit contrari al camí d’anar al camp, es va convertir
en una de les aventures més impressionants que he viscut. Una munió de gent,
molta gent, caminava per la vorera i ningú, absolutament ningú, ho feia en el
sentit que jo anava. Llavors ho vaig saber: jo anava contracorrent.

Doncs avui també vaig
contracorrent (en sentit figurat, és clar). Tant me fa si el Barça ha guanyat o
ha perdut. No em fa ni fred ni calor. No sóc gens ni mica “futbolera” i ni tan
sols m’agrada Crackòvia (tot i que adoro Polònia -dit sigui de passada).  És evident que quan escric la columna el
Barça – Manchester encara no s’ha jugat i, per tant, no sé si anar
contracorrent significa un avantatge o un inconvenient. Serà això darrer si el
Barça ha guanyat i tothom està exultant i jo no puc sentir-me igual que tots
els altres que van com la
corrent. Però serà un avantatge si ha perdut i jo no
experimento cap sentiment de tristesa, decepció o malestar.

Ara bé, un dels problemes d’anar
contracorrent és que ets l’única que se sent d’aquella manera i, per tant, si
tots els altres estan tristos o contents també t’ho encomanen… Així doncs,
espero que quan llegiu això el Barça sigui campió d’Europa. I, si no, no passa
res, l’any que ve s’hi tornarà.

Publicat al Diari de Girona el 28/05/2009

Tweet

Em cau a les mans un document de
l’OCDE escrit per Francesc Pedró que parla de l’aprenentatge en el nou
mil·lenni. Sembla ser que hi ha una “nova espècie”, l’Homo Zappiens,
per la capacitat de fer zàping entre diferents fonts d’informació digital, i
que Pedró anomena NML (sigles angleses de new millennium learners, és a
dir, aprenents del nou mil·lenni).  Es considera que la generació del nou
mil·lenni (més o menys els nascuts a partir de 1980) és adepta als ordinadors,
molt creativa amb la tecnologia i, sobretot, molt acostumada a fer múltiples
tasques alhora en un món on les connexions ubiqües es donen per fet.

És evident que si hi ha una nova espècie els qui vulguin
comunicar-s’hi caldrà que s’adaptin a les seves característiques i és així com,
per exemple, llegint un diari anglès hi trobo un article que explica com triar
universitat “sense sortir del llit”. Es refereix a que les universitats ho
pengen tot a Internet perquè no t’hi hagis de desplaçar si no vols. És més,
t’hi pots comunicar a través de Facebook i Twitter. I és que, de fet, fa temps
que moltes universitats anglosaxones utilitzen eines d’Internet per produir
material (sovint classes senceres!) com per exemple iTunesU que és
el mateix que el de la música (iTunes) però amb contingut universitari. Algunes
universitats han produït paquets especialment dirigits als futurs estudiants,
com ara la Universitat d’Oxford amb el seu PodOxford.

Continuant amb l’article de Pedró, vull destacar un aspecte
dels molts que s’hi esmenten i és que, entre els joves, a menor estatus
socioeconòmic, major és la freqüència d’ús de tecnologies digitals. Es trencarà
així el paradigma de millor educació a major estatus?

Publicat al Diari de Girona el 21/05/2009

Tweet

A vegades penso que em separa un abisme de les
generacions joves. Si hagués de mesurar la distància que hi ha entre el
pensament de molts joves de vint i trenta anys i el meu pensament diria que ens
separen molt i molt més que una o dues dècades. Em sorprèn sentir-los amb tan
poques ganes de treballar, exigint en moltes ocasions que l’Estat (en sentit
ampli) els ho arregli gairebé tot.

Posaré un exemple tret del llibre La dictadura de
la incompetència de Xavier Roig. Explica l’autor que va sentir en un programa
de ràdio la trucada d’un noi d’uns 25 anys que estava a casa amb la cama
trencada. Trucava indignat perquè havia demanat assistència a l’Ajuntament
perquè li facilités el desplaçament i se li havia denegat. El pitjor
-coincideixo amb Xavier Roig- és que la locutora mostrava el mateix grau de
perplexitat. Em trobo francament als antípodes d’aquesta actitud. Un noi de 25
anys amb una cama trencada, que no és precisament una situació crònica de
discapacitat, ha de sol·licitar un servei públic per sortir de casa seva, és a
dir, per fer una activitat del tot privada?

A vegades penso que, com a societat, hem malcriat
els nostres joves. Un altre exemple: l’altre dia vaig sentir al tren uns
estudiants queixant-se amb vehemència sobre no recordo quin aspecte de la universitat. Fins
aquí fantàstic. El problema és que l’argument que després hi acompanyaven és
que ells tenien dret a exigir (el que fos que ara no recordo) perquè ells
pagaven els seus estudis. Uf! Les orelles em xiulaven. La societat paga (ens ha
pagat) els estudis! El preu de matrícula que un estudiant o la seva família
paga no deu arribar ni a un 15% del cost en el millor dels casos.

Publicat al Diari de Girona el 14/05/2009

Tweet

El rei Jaume
I el Conqueridor, que va néixer a Montpeller un bon dia de febrer de l’any 1208
i va morir a Alzira a finals de juliol de l’any 1276, és el que dóna nom al tren
que la Federació
Llull ha organitzat perquè des del nord (així com el naixement
del rei en Jaume) es viatgi a ritme de festa cap al sud (on el rei en Jaume va
finar), a celebrar la Diada del País Valencià (per commemorar la desfeta
d’Almansa del 25 d’abril que enguany tindrà lloc el 9 de maig).

La Federació Llull està formada
per tres de les principals entitats culturals dels Països
Catalans: Acció
Cultural del País Valencià, Obra
Cultural Balear i Òmnium
Cultural. La
Federació Llull no és tan antiga com el rei en Jaume, però ho
és més del que podria semblar, atès que, almenys jo, en vaig sentir a parlar fa
relativament poc (quan va rebre el Premi d’Honor Lluís Carulla fa un parell
d’anys). Va néixer el 1990
a Palma de Mallorca, la vigília de Sant Joan (Sant Joan és
considerada la Festa
Nacional dels Països Catalans). Una de les campanyes amb més
ressò en aquests moments és la de "300 anys. Caminant cap al futur (1707-2007 /
1714-2014)" per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats del poble
català.

La gràcia
del tren Jaume I d’enguany és que es participarà en la manifestació per una
“televisió sense fronteres” per reivindicar un espai de comunicació en català a
tots els Països Catalans. El lema de la manifestació és "Junts podem”. Sense
poder-ho evitar, des de la campanya d’Obama (“Yes, we can”), cada vegada que
s’utilitza el verb “poder” en un lema, irremeiablement hi penses. I és que
combinant-ho, penso que potser el rei en Jaume va ser tan seductor com l’Obama.

Publicat al Diari de Girona el 7/05/2009

Tweet

El títol me l’inspira el director
del Parc Tecnològic del Vallès (PTV) quan en una entrevista fa 15 dies a Catalunya Informació
explica que pretenen incorporar al PTV una escola bressol. Fins aquí sembla una
proposta interessant. Ara bé, llavors va especificar que era perquè les dones
tinguessin més facilitats per anar a treballar i ho reblava dient que el PTV no
es podia permetre perdre la meitat del talent existent a la societat. En aquesta
segona part de la frase es notava la sensibilitat (o la lliçó apresa) cap al
col·lectiu femení, però des del meu punt de vista és del tot errònia la primera
part de la justificació. 

És que aquests nens i nenes que
aniran a aquesta escola bressol no tenen pare? És a dir, és que al PTV només hi
treballen dones que formen famílies monoparentals o famílies on la parella està
composada per dues dones? O bé és que dels homes que treballen al PTV no n’hi
ha cap que sigui pare, perquè, si no, no m’explico com es pot ser pare i no
ocupar-se dels fills. En definitiva, si les famílies de les dones que treballen
al PTV són formades per un pare i una mare, no trobo cap explicació lògica
perquè sigui aquesta darrera l’única que tingui ocupacions familiars.

Per què s’ha de seguir perpetuant
la idea que treballant els dos individus de la parella (heterosexual) sempre ha
de ser la dona qui s’ocupi dels fills? Dubto moltíssim que tenir dos cromosomes
X et faci més capaç de portar dues vides completes (la professional i la familiar)
com també dubto moltíssim que tenir un sol cromosoma X acompanyat d’un
cromosoma Y t’incapaciti per ocupar-te, com a mínim amb la mateixa intensitat
que la teva parella, dels teus propis descendents.

Publicat al Diari de Girona el 30/04/2009

Tweet