Vaig entendre el concepte “anar
contra corrent” fa només uns quants anys. Fins llavors n’havia tingut una
lleugera idea, però a partir d’un determinat moment el concepte se’m va fer
palès de manera no figurada. Va ser quan treballava en un edifici situat ben bé
al costat del camp del Barça. Un dia que hi havia partit se’m va ocórrer sortir
de la feina unes estones abans que comencés. No ho vaig fer mai més. Anar a cercar el
cotxe, que el tenia en sentit contrari al camí d’anar al camp, es va convertir
en una de les aventures més impressionants que he viscut. Una munió de gent,
molta gent, caminava per la vorera i ningú, absolutament ningú, ho feia en el
sentit que jo anava. Llavors ho vaig saber: jo anava contracorrent.
Doncs avui també vaig
contracorrent (en sentit figurat, és clar). Tant me fa si el Barça ha guanyat o
ha perdut. No em fa ni fred ni calor. No sóc gens ni mica “futbolera” i ni tan
sols m’agrada Crackòvia (tot i que adoro Polònia -dit sigui de passada). És evident que quan escric la columna el
Barça – Manchester encara no s’ha jugat i, per tant, no sé si anar
contracorrent significa un avantatge o un inconvenient. Serà això darrer si el
Barça ha guanyat i tothom està exultant i jo no puc sentir-me igual que tots
els altres que van com la
corrent. Però serà un avantatge si ha perdut i jo no
experimento cap sentiment de tristesa, decepció o malestar.
Ara bé, un dels problemes d’anar
contracorrent és que ets l’única que se sent d’aquella manera i, per tant, si
tots els altres estan tristos o contents també t’ho encomanen… Així doncs,
espero que quan llegiu això el Barça sigui campió d’Europa. I, si no, no passa
res, l’any que ve s’hi tornarà.
Publicat al Diari de Girona el 28/05/2009
