El trobo enmig d’herbes prop
d’una de les passarel·les sobre el canyissar a la reserva de Mig de Dos Rius, a la
vora del riu Fluvià al terme de Sant Pere Pescador. Del botó del contrast en
surt una bonica i estilitzada herba al costat d’una de més petitona. Penso que
han fet bona amistat les herbes i el botó i, com que la companyonia només pot
donar-se entre vius, això em fa pensar que el televisor és viu. Per saber com
s’ho fa per viure estiro la carcassa on hi ha el botó del contrast amb l’ajuda
de l’Isaac. Veig els cables que surten de terra com les herbes. Penso, doncs,
que així és com va néixer aquest televisor. Devia començar amb una llavor i els
cables van començar a créixer fins que es va desenvolupar el tub catòdic, la
pantalla, la carcassa i finalment els botons de volum, contrast i color.
Estirant encara més, aquest cop
amb en Manel i l’Agnès, veiem que els cables no tenen pas arrels i, alhora,
veig que surten d’unes capses magnètiques amb molt de rovell que ja no tenen
cap relació d’amistat amb cap herba del seu voltant. Em pregunto llavors si
realment el televisor és viu o bé és matèria inert (i tòxica). Tanmateix, em
resisteixo a creure això darrer. Com podria ser allà, doncs? Finalment,
discutint-ho amb l’Aniol, la Joana i la Fiona ho hem deduït: és viu perquè si
bé no va néixer a la
reserva Mig de Dos Rius, s’hi va desplaçar. I la locomoció és cosa
de vius. Concloc que si el televisor va fer això és que els amos de la casa on
devia estar eren francament impresentables.
El meu (nostre) descobriment ha estat gràcies a l’activitat organitzada per l’APNAE i DEPANA el dissabte passat i que va aplegar una vintena de voluntaris que vam recollir més de 80 quilos de brossa.
Publicat al Diari de Girona el 18/06/2009
