Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

Divendres participo en el Comitè Científic Internacional de l’Institut
de Bioenginyeria de Catalunya, conjunt entre la UB i la UPC, i el seu
director ens obsequia amb un llibre excel·lent: A Day at El Bulli. És
enorme, amb fotografies impressionants i textos curiosos paginats amb
una grandària diferent. Una cortesia que agraeixo d’allò més i que,
justament, confirma el seu valor el dilluns quan es publica a la
revista anglesa Restaurant Magazine la llista S. Pellegrino (és aquesta
marca d’aigua qui ho patrocina) dels 50 millors restaurants del món. El
Bulli se situa per quart any consecutiu en el 1r lloc.

Tanmateix, la
notícia més interessant d’aquesta llista és el 5è lloc d’El Celler de
Can Roca que, respecte a l’any passat, ha pujat 21 posicions! Joan
Roca, entrevistat per Albert Soler dimecres en aquest diari, a la
pregunta de "És més pencaire o artista?" responia "Cuiner. Més que
artista sóc cuiner. I pencaire també." Els Roca, i també Adrià i Soler
d’El Bulli, transmeten aquesta franquesa, bonhomia i sobrietat quan
parlen que trobo que encara dóna més valor a la seva qualificació de
genis. Tant de bo aquesta manera de fer (combinació perfecta
d’expertesa i voluntat pencaire sense gens ni mica de regust d’ínfula
vanitosa) s’imposi en genis d’altres camps!

Clic! Mentre escric se
m’apareix un sobret a la pantalla. Un missatge d’en Jordi de la UPF i
en Rafel de la UAB que ja tenen data pel sopar que teníem pendent (ep!
Poca broma que el teníem pendent al cinquè millor restaurant del món!).
I és que les coincidències d’aquest escrit (i des que Adrià té un
conveni amb Harvard) em fan pensar que Universitat i Cuina estan més
unides que mai. Genial.

Publicat al Diari de Girona el 23/04/2009

Tweet

M’ha passat una d’aquelles
incidències que fan tanta i tanta ràbia. Sóc davant de l’ordinador amb una
tassa de cafè i… Pataplaf! Amb un cop de ratolí la tassa es vessa sobre el
teclat! Amb tot, intento no enfadar-me i cercar la part positiva. Em costa,
però de cop he recordat el que el web de recerca de la Comissió Europea es va
fer ressò fa uns dos mesos. Es tractava d’un estudi de la Universitat de Kuopio
i l’Institut Nacional de Salut Pública de Finlàndia juntament amb l’Hospital
Karolinska de Suècia on s’analitzava si el consum de cafè pot disminuir el risc
de patir demència.

L’equip investigador va
seleccionar individus que estaven essent estudiats des de 1972. En total es
tractava de 1409 persones. Llavors les van classificar segons el consum diari
de cafè: baix (0-2 tasses), moderat (3-5 tasses) i alt (més de cinc tasses).
Els resultats van mostrar que els que prenien cafè tenien menys risc de
demència que els que no en prenien gens i que els que tenien un menor risc eren
els de consum moderat, un 65% menys de risc de desenvolupar Alzheimer o una
altra demència.

La idea és tan atractiva que ha
corregut molt; fins i tot algú va parafrasejar allò tan típic de “An apple a
day keeps the doctor away” per “Coffee each day may keep Alzheimer’s away”.

Tanmateix, l’estudi no és pas
conclusiu. Simplement ha plantejat una bona hipòtesi que cal estudiar amb major
profunditat, però conèixer-lo em va servir per no enfilar-me per les parets
davant el desagradable accident del vessament de cafè. Vaig pensar que potser
el cafè del teclat va córrer pel cable fins al disc dur i així la memòria del
meu ordinador tindrà menys risc de patir un deterior. Veus que bé!

Publicat al Diari de Girona el 16/04/2009

Tweet

Sí que va una mica malament
planificar un programa escolar o acadèmic tenint unes vacances, les de Setmana
Santa, que es mouen cada any en el calendari. Alguns experts en educació han
reclamat que valdria la pena tenir una setmana fixa de vacances i situar-la on
més bé vagi per la planificació docent, independentment que coincideixi o no
amb la Setmana Santa.
Tanmateix, atesa la cultura en la que estem immersos, trobo
difícil que deixi de ser festa el Divendres sant i el Dilluns de Pasqua (vegi’s,
si no, la setmana ridícula de desembre on tant el 6 com el 8 és festa; ben
mirat, ara que hi penso, el govern de torn podria haver decidit que el dia de
la Constitució fos el 8 i llestos, no?).

És per això que em pregunto si seria
possible fixar en el calendari la mort i resurrecció de Jesús tal com en el seu
dia, enllà dels segles, es va fixar el seu naixement el 25 de desembre. Intueixo
que deu ser molt difícil que el Vaticà faci cap pas en aquest sentit i, per
tant, potser la cosa haurà d’anar al revés. És a dir, fixar unes vacances de
primavera a tot Europa i així l’Església, amb la intenció d’aconseguir major
presència social, establiria que la Setmana Santa coincidís amb la setmana de
vacances de primavera. Sí, ja sé que als EUA i Canadà la setmana de vacances de
primavera (spring break) la fixen les
escoles i universitats i no fan festa per Setmana Santa i això encara no ha fet
que el Vaticà pensés en fixar la Setmana Santa, però, qui sap, potser la força
d’Europa seria més potent per fer coincidir el calendari litúrgic amb el civil.
Estaria bé. Els professors tindrien el calendari lectiu fix i els pares
agrairien no haver de llogar cangurs.

Publicat al Diari de Girona el  8/04/2009

Tweet

13:00 del penúltim dia del mes de
març de 2009. Auditori del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de
Girona. Una targeta a les mans on destaquen dues coses: al bell mig i força
gros “La Catalunya 2.0”,
i a la part inferior dreta el logotip dels 10 anys del Servei de Llengües Modernes
de la UdG.

13:05. S’asseuen a la taula la Rectora
i el President del Consell Social de la UdG a la dreta i esquerra
respectivament del President del Parlament de Catalunya.

13:10. Comença la conferència
d’Ernest Benach. Ens explica amb suport audiovisual el paper que poden tenir
les xarxes socials virtuals i totes les eines de l’entorn web 2.0 per permetre
una major interacció entre Parlament (inclosos els parlamentaris) i resta de
ciutadania.

13:40. Acaba la conferència i s’inicia
el torn de preguntes. Sorpresa agradable. Posada en pràctica del 2.0 en termes
no electrònics sinó de física real. Molts representants del seu rang
pronunciarien la conferència i no permetrien la interacció. La
directora del Servei de Llengües trenca el gel i explica que va ser mitjançant
el Facebook que van demanar al President de fer la conferència “d’aniversari”.
Més preguntes. Cap sortida per la tangent. Respostes directes i enfocades a les
preguntes.

14:20. La rectora acomiada l’acte.
Ens aixequem de les cadires i fem via cap als llocs de feina o de dinar
respectius.

14:40. Em menjo un entrepà abans
de la reunió que tinc programada tot pensant que alguns mitjans de comunicació
han batejat Obama com el primer president 2.0 dels EUA. A Catalunya el President
del Parlament és 2.0.

15:00 del penúltim dia de març de
2009. Entro a la reunió.

Publicat al Diari de Girona el 2/04/2009

Tweet

No hi ha cap Pla Bolonya (per no parlar dels errors que es difonen en
referir-s’hi). Del que es tracta és del Procés de Bolonya que deriva de
la declaració que 29 ministres europeus d’educació superior van signar
a la ciutat de Bolonya el 1999. El de Bolonya no pot ser cap pla perquè
només fa esment dels pilars bàsics per arribar a teixir, per l’any
2010, l’Espai europeu d’educació superior. Els objectius del Procés de
Bolonya són els que serveixen i han servit a cada país europeu (46
actualment) per fer els seus plans (ara sí) de reforma educativa per
adaptar-s’hi. És que fins i tot al telenotícies parlen del pla de
Bolonya (sic) quan, en realitat, és ben fàcil trobar la informació
fefaent per algú, com els periodistes, la feina dels quals és
cercar-la. Per si de cas, vull aportar el meu gra de sorra i apuntar
dues planes web de referència. Una és:
www.eua.be/bologna-universities-reform/bologna-basics, on s’explica des
de l’Associació Europea d’Universitats els conceptes bàsics del Procés.
L’altra l’edita un Secretariat específic del Procés de Bolonya que
existeix des del 2001 i que és rotatori; actualment n’és el Benelux el
responsable: www.ond.vlaanderen.be/hogeronderwijs/bologna.

Per si de
cas no us ve de gust entrar-hi, continuo afegint grans de sorra
enumerant els elements principals del Procés: a) un sistema fàcilment
comparable de titulacions; b) titulacions amb dos cicles (grau i
postgrau); c) un sistema equivalent de crèdits basat en l’estudiant
(planificació dels estudis centrats en el treball que ha de fer
l’estudiant i no només en la docència del professorat); d) mobilitat amb
reconeixement legal i e) cooperació pel control de qualitat.

Publicat al Diari de Girona el 19/03/2009

Tweet

Fa uns anys parlant amb diferents professionals de la medicina em
quedava garratibada quan algú sortia (i n’era més d’un) dient que als
50 anys ja no era a temps de posar-se a estudiar anglès. L’anglès que
facilitava estar al dia amb els darrers coneixements biomèdics. No ho
entenia ni ho entenc. A 50 anys encara en queden com a mínim 15 de vida
professional ben activa. No hi ha temps d’aprendre un nou idioma? És
més, no hi ha temps d’aprendre el nivell d’anglès -que no és gaire en
termes relatius- necessari per llegir un article científic?

Hagués
agraït en aquell moment conèixer el que aquesta setmana hem sabut. Que
Francesca Forrellad ha publicat la seva primera novel·la als 81 anys.
Però és que la història no comença aquí. La Francesca és la germana
bessona de Lluïsa Forrellad que, de fet, la coneixíem com a escriptora
perquè des del 2006 (quan tenia 79 anys) que publicava una novel·la
cada any. El cas de la Lluïsa, però, és diferent del de la Francesca.
Ella no va començar a escriure als 79 anys. Feia 50 anys que escrivia
sense publicar i per què? Doncs perquè va guanyar el premi Nadal quan
tenia 26 anys i va decidir desaparèixer del mapa literari per la
pressió dels mitjans de comunicació, tal com ella declara, més
disposats a saber més de la seva imatge o de les relacions d’amistat
que tenia que de la seva obra literària. La vaig sentir aquesta setmana
i, potser perquè el 8 de març era molt recent, va ser gairebé directa
la referència que l’any 1953 busquessin això en ella devia ser més per
la seva condició de dona i jove que no pas per cap altra raó.

Amb tot, el que he après és que tant si ets home com dona, als 80 anys pots començar! I fins i tot abans!

Publicat al Diari de Girona el 12/3/09

Tweet

Prenc la paraula d’una revista de
divulgació de la Universitat de Harvard (Harvard Magazine). La paraula no
existeix pas; fins i tot Google et corregeix dient “Volíeu dir: astrofísica”.
Mots amb el mateix prefix poden ser gastronomia (com a agradable) o
gastroenteritis (com a desagradable), però no trobareu pas “gastro” seguit de
“fisica”. La invenció és gràcies a l’acord de col·laboració entre la
universitat esmentada i Ferran Adrià. Aquest diari i altres, i també Harvard,
ja se’n van fer ressò en el seu moment, però en la Harvard Magazine
d’aquest mes hi ha un article que parla més a fons de la relació entre la cuina
de Ferran Adrià i la física i l’enginyeria, a més de facilitar-te l’enllaç a un
vídeo d’una xerrada d’Adrià a Harvard (es veuen persones assegudes a terra!).

L’article explica que la
col·laboració permetrà, per exemple, estudiar perquè és més fàcil crear escuma
amb la remolatxa que amb qualsevol altre aliment o introduir la cuina en el
currículum del Centre de Recerca en Ciència i Enginyeria dels Materials de
Harvard. Però és que, a més, El Bulli ja era conegut a la Harvard Business
School perquè un professor ja n’havia escrit un cas estudi.

Un aspecte curiós és que qui va
convidar Adrià a Harvard va ser un investigador postdoctoral (que, tal com diu
l’article, “va escriure al cuiner un correu electrònic en català –la llengua
nativa que comparteixen-“). No el va convidar cap degà ni cap professor de
plantilla, però tot i així el ressò ha estat d’importants dimensions. Aquesta
és una important lliçó a aprendre (ser receptius als joves) i una altra és la
d’estar obert a explorar noves fronteres. Universitats i científics en general prenguem-ne
nota.

Publicat al Diari de Girona el 5/3/2009

Tweet

Si algú va mirar TV3 el dimarts
al vespre, el programa “Oikmentns?”, segurament es va quedar tan esgarrifat com
jo. Una de les primeres frases que es va sentir va ser: “el meu xicot quan
venia a casa s’enduia la roba que ell no volia que em posés (pantalons curts,
samarretes escotades…)”. La noia, però, semblava no veure-ho greu. Ho venia a
justificar com una diferència de parers i llestos. En ser preguntada pel
presentador  Roger de Gràcia, si encara
seguia amb el xicot, ella va respondre que “així, així…”. Jo m’esperava un “
Nooo!” i em vaig quedar ben sorpresa.

Caram –vaig pensar- sí que costa
de canviar aquesta cultura masclista fins i tot quan és manifestament injusta.

També me’n vaig adonar que ningú
no feia escarafalls quan el presentador va citar estadístiques que informen que
les dones cobren un 25% menys que els homes per fer la mateixa feina. Parlant,
un noi, deia que és habitual que les dones es facin càrrec de la mainada i els
homes no. Cap inquietud per conèixer perquè passa. “És el normal”. Tot i que en
Roger de Gràcia gairebé guiava al noi perquè pogués quedar bé esperant una
resposta de l’estil que la distribució ideal de la feina de casa seria al 50%,
ell ni hi va caure. “Però, i tu, què faries?” Va contestar que si a ell, quan
visqués en parella, li feien la feina de casa, estaria encantat que fos així.
Fantàstic. Tothom signaria aquesta frase. Però si no contractes algú perquè
faci la feina, algú de casa l’ha de fer, no? 
I si és així, no seria millor repartir-s’ho? I que consti que repartir-ho
no vol dir “ajudar”!

En el programa vaig veure encara
molta incrustació d’injustícia acceptada com a normal. Quant més haurem
d’esperar?

Publicat al Diari de Girona el  26/02/09

Tweet

Fa un parell de setmanes,
referint-me al final feliç d’un llibre, acabava la columna dient que no calia
exiliar-se de Catalunya; que es tractava de treballar de manera eficient i
competent. Potser per aquesta referència a l’exili o vés a saber per quina
altra raó la setmana passada em vaig veure empesa a visitar el Museu Memorial
de l’Exili a La
Jonquera. Certament, per si algú no s’ho imaginava, allà dins
et queda ben clar que l’exili és una situació vital dura. Molt dura. Duríssima.
Aquelles fotos, aquells vídeos, aquelles frases, aquells objectes, aquells
testimonis et fan adonar que només tries aquesta opció en condicions
absolutament irremeiables.

I sense haver-ho planificat,
aquesta immersió en les conseqüències de l’exili m’ha preparat per les notícies
d’aquesta setmana. Dues notícies de cop: a) que el Tribunal Constitucional
considera que la bandera i l’himne catalans no poden ser anomenats símbols
nacionals; i b) que el 0,7% de l’IRPF de cadascú només pot anar a l’església o a
ONG d’àmbit estatal i que, per tant, en queden excloses les que tinguin àmbit
català. No cal dir que, mentrestant, el més calent en matèria de finançament és
a l’aigüera. Tanta animadversió em fa pensar en l’exili si no fos per la vacuna
que el museu de La Jonquera em va inocular. Segurament
els partits polítics espanyols i l’Administració General de l’Estat saben que
majoritàriament estem vacunats contra aquestes agressions (la memòria
col·lectiva i encara viva a moltes famílies és el vaccí) i per això pot
proposar mesures com aquestes sense que ens agafi a tots per anar-nos-en i
deixar de contribuir a través de l’IRPF i la resta d’impostos.

Publicat al Diari de Girona el 19/2/2009

Tweet

Digueu-me superficial, però em fa
contenta cada vegada que una dona guanya les eleccions d’un país. Després ja
venen les anàlisis més detallades de les polítiques proposades o les aliances
de formar govern, però independentment de la tendència política encara avui dia
és força una heroïcitat veure dones al capdavant dels governs o estats. I és
que en el cas d’Israel la situació encara és més singular: ha guanyat una dona
amb un nom monovocàlic on la vocal és la inicial del seu país. Un país, a més,
que no canvia de nom quan canvies d’idioma.

També tenim singularitats
semblants a prop: Anna Pagans
també és monovocàlica, però encara no governa un país i, si mai ho fa, és probable
que no comenci per “a”; no? Aquesta coincidència vocàlica ja va inspirar fa uns
mesos a “verbalia.com, el país dels verbívors” per proposar el concurs
electrònic de la setmana, demanant personatges monovocàlics en “a”, en el cas d’Anna Pagans, i en “i” en el
cas de Tzipi Livni. Per la “i”, a part de Tintín, l’únic que va sortir va ser Shin-ichi Ishi, un fotògraf japonès. Caram amb
l’excepcionalitat de la senyora!

Ui, excepció i senyora són dues paraules que no
m’agrada combinar, però
malauradament no tinc altre remei en parlar de “gran política”. Menys de 50
dones han estat presidentes de govern o caps d’estat en el món (excloses
les monarques). No sé si Tzipi Livni acabarà formant govern i es podrà
augmentar una mica més aquesta minsa llista, però el cert és que actualment
només unes vint-i-cinc són caps de govern o d’estat. L’excepcionalitat la lidera Mary P
McAleese que és la segona dona presidenta d’Irlanda i la primera dona del món
que ha succeït a una altra dona elegida cap d’estat.

Publicat al Diari de Girona el 12/02/09

Tweet