Fa un parell de setmanes,
referint-me al final feliç d’un llibre, acabava la columna dient que no calia
exiliar-se de Catalunya; que es tractava de treballar de manera eficient i
competent. Potser per aquesta referència a l’exili o vés a saber per quina
altra raó la setmana passada em vaig veure empesa a visitar el Museu Memorial
de l’Exili a La
Jonquera. Certament, per si algú no s’ho imaginava, allà dins
et queda ben clar que l’exili és una situació vital dura. Molt dura. Duríssima.
Aquelles fotos, aquells vídeos, aquelles frases, aquells objectes, aquells
testimonis et fan adonar que només tries aquesta opció en condicions
absolutament irremeiables.
I sense haver-ho planificat,
aquesta immersió en les conseqüències de l’exili m’ha preparat per les notícies
d’aquesta setmana. Dues notícies de cop: a) que el Tribunal Constitucional
considera que la bandera i l’himne catalans no poden ser anomenats símbols
nacionals; i b) que el 0,7% de l’IRPF de cadascú només pot anar a l’església o a
ONG d’àmbit estatal i que, per tant, en queden excloses les que tinguin àmbit
català. No cal dir que, mentrestant, el més calent en matèria de finançament és
a l’aigüera. Tanta animadversió em fa pensar en l’exili si no fos per la vacuna
que el museu de La Jonquera em va inocular. Segurament
els partits polítics espanyols i l’Administració General de l’Estat saben que
majoritàriament estem vacunats contra aquestes agressions (la memòria
col·lectiva i encara viva a moltes famílies és el vaccí) i per això pot
proposar mesures com aquestes sense que ens agafi a tots per anar-nos-en i
deixar de contribuir a través de l’IRPF i la resta d’impostos.
Publicat al Diari de Girona el 19/2/2009
