Si algú va mirar TV3 el dimarts
al vespre, el programa “Oikmentns?”, segurament es va quedar tan esgarrifat com
jo. Una de les primeres frases que es va sentir va ser: “el meu xicot quan
venia a casa s’enduia la roba que ell no volia que em posés (pantalons curts,
samarretes escotades…)”. La noia, però, semblava no veure-ho greu. Ho venia a
justificar com una diferència de parers i llestos. En ser preguntada pel
presentador Roger de Gràcia, si encara
seguia amb el xicot, ella va respondre que “així, així…”. Jo m’esperava un “
Nooo!” i em vaig quedar ben sorpresa.
Caram –vaig pensar- sí que costa
de canviar aquesta cultura masclista fins i tot quan és manifestament injusta.
També me’n vaig adonar que ningú
no feia escarafalls quan el presentador va citar estadístiques que informen que
les dones cobren un 25% menys que els homes per fer la mateixa feina. Parlant,
un noi, deia que és habitual que les dones es facin càrrec de la mainada i els
homes no. Cap inquietud per conèixer perquè passa. “És el normal”. Tot i que en
Roger de Gràcia gairebé guiava al noi perquè pogués quedar bé esperant una
resposta de l’estil que la distribució ideal de la feina de casa seria al 50%,
ell ni hi va caure. “Però, i tu, què faries?” Va contestar que si a ell, quan
visqués en parella, li feien la feina de casa, estaria encantat que fos així.
Fantàstic. Tothom signaria aquesta frase. Però si no contractes algú perquè
faci la feina, algú de casa l’ha de fer, no?
I si és així, no seria millor repartir-s’ho? I que consti que repartir-ho
no vol dir “ajudar”!
En el programa vaig veure encara
molta incrustació d’injustícia acceptada com a normal. Quant més haurem
d’esperar?
Publicat al Diari de Girona el 26/02/09
