Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

Un viatge a Brussel·les m’ha
permès gaudir de quatre hores, entre anada i tornada, de “dolce far niente”; o
millor, del dolç plaer de fer el que em plagui. Viatjar en avió té això de
fantàstic. Mai sona el telèfon i tot ho tens a mà: aire si tens calor, llum
personal per la teva lectura i fins i tot una taula. Si ni tan sols has d’anar
a la cafeteria si vols menjar! Te’l porten directament (llàstima que ara
gairebé mai no és de franc). I més i tot: si el vol és prou llarg, sense moure’t
del seient tens cinema (de franc, de moment). I en versió original i tot!
Brussel·les és massa a prop pel cine, però he pogut assaborir un dels llibres
de la pila de la tauleta de nit que hi era des de finals d’octubre: “La
dictadura de la incompetència” de Xavier Roig.

M’he divertit molt. Ironia de la
fina sobre la nostra incompetència, i amb dades! Per exemple, les de l’OCDE
(publicació del 2008) respecte als dies necessaris per donar d’alta una
empresa. Dades que no per més conegudes són menys demolidores. Espanya és el
“primer” país destacant amb 47 dies, el segon ja queda força lluny, amb 37
dies, i és Grècia. Tots els altres països estan per sota dels 28 dies (França 7
i EUA 6, per citar dos exemples més). El “darrer“ país és Austràlia, a on només
calen 2 dies.

Immediatament després d’acabar el
llibre vaig obrir el portàtil (i això que tenia una revista de decoració per
fullejar!). No vaig parar de treballar fins que la veu en of em va dir que
tanqués l’ordinador. I és que el final feliç del llibre és que no cal l’exili,
ni tan sols a Austràlia; Roig suggereix com sortir de la dictadura: mitjançant
la suma de la feina competent de cada un de nosaltres. Apa doncs!

Publicat al Diari de Girona el 5/02/09

Tweet

La mesura de reduir la velocitat a la major part de l’àrea
metropolitana de Barcelona a 80
km/h ha desfermat crítiques per part de molts
conductors. Alguns criticaven sorneguerament perquè es tractava d’una mesura
per a la millora del medi ambient oblidant que en aquest medi hi som també les
persones, incloses les que conduïm. I és que fonamentalment la mesura de
reducció de la velocitat té a veure amb la salut humana. Per la reducció dels
accidents de trànsit però també per les morts que es poden evitar reduint la
contaminació ambiental.

L’Agència de Salut Pública de Barcelona ja va demostrar fa
temps com el fet d’haver limitat la velocitat de les rondes de Barcelona a 80 km/h havia significat un
punt d’inflexió en el nombre i gravetat dels accidents en aquestes vies. La
millora de la salut gràcies a la reducció dels contaminants també va ser posada
de manifest per part del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL).

Tanmateix, no vull deixar escapar l’oportunitat de la
coincidència que just en plenes crítiques hagi aparegut al New England Journal
of Medicine (probablement la revista més prestigiosa en medicina) un altre
estudi que demostra l’increment de l’esperança de vida gràcies a la reducció de
la contaminació.
Aquest estudi (que per la rellevància és de lliure accés) es
va portar a terme en 51 àrees metropolitanes dels EUA comparant la concentració
de partícules en suspensió del període de 1970 fins 1980, respecte a la del
període de primers dels 80 fins el 2000. La reducció de la contaminació en el
segon període va significar un augment de gairebé 3 anys de vida.

Definitivament hem de pensar més en les persones i menys
en els cotxes.

Publicat al Diari de Girona el 29/01/2009

Tweet

No em direu que no us hi heu
fixat? No ho heu vist que signava amb la mà esquerra el 44è president dels EUA?
És clar, tothom tan ocupat en fixar-se que era de raça negra que no ha vist el
que era més singular. Sí, més singular, perquè mentre mig món és de raça negra,
resulta que només entre un 7 i 10% són esquerrans.

Ah! D’acord, ja ho entenc. El que
passa és que el que heu tingut present no és la població mundial sinó el petit
món dels presidents dels Estats Units. I, és clar, de presidents negres
d’aquest “superpaís” no n’hi ha hagut mai cap. En canvi, cinc dels set darrers presidents són
esquerrans (Gerald Ford, Ronald Reagan,
George H.W.
Bush, Bill Clinton i Barack Obama).
D’altra banda, era evident que l’actual president havia de ser un home esquerrà
perquè John McCain,
el candidat republicà, també ho és.

Que com ho sé? Doncs perquè la
Wikipedia m’ho ha dit. Molt trempada, la Wikipedia,  perquè ahir (i potser abans i tot) ja incloïa
l’actualització amb Obama com si ja fes una eternitat que era president. Entenc
que Wikipedia hagués actualitzat de seguida les entrades de “US president” o
“Barack Obama”, però no m’esperava que per l’entrada “left-handed” també fos
tan ràpid. Val a dir que no m’hauria d’haver estranyat: el web de la Casa Blanca un minut
després del jurament del càrrec ja havia canviat! No només amb nous continguts
i funcions, sinó també de disseny i, a més a més, obrint noves vies de
comunicació del president amb la ciutadania. M’ho va dir Vilaweb que per aquesta
raó ahir el va batejar com el primer president 2.0 tot dient que “si Kennedy va
ser el primer president televisiu, Obama és el primer president internauta”.

Publicat al Diari de Girona el 22/01/09

Tweet

“Jo no sóc un reactiu, jo sóc un
actiu”. La frase és d’Antoni
Bassas en el transcurs d’una entrevista a la revista d’Òmnium
Cultural. El context era sobre la seva marxa de Catalunya Ràdio. Deia que no el
mou actuar per reacció; però la frase que he assenyalat té molta gràcia no
només perquè juga amb la quasi homografia sinó per la seva polisèmia.

I tant que és un actiu! Un actiu
del país que, com dirien els de comptabilitat, és un bé amb valor que pot
convertir-se en tresor(eria). Que és d’elevadíssim valor ho va posar de
manifest en la conferència inaugural de la Facultat de Medicina de la
Universitat de Girona divendres passat. Només pocs són capaços de fer somriure
(i riure!) a una audiència diversa mentre citen l’Eclesiàstic, Plató, Aristòtil,
Sant Joan o Voltaire. I també contemporanis com Raimon Panikkar o André
Comte-Sponville. I persones tan diverses com Groucho Marx, Johan Cruyff, Ferran
Adrià, Arcadi Espada i Eduard Punset. Tots teixint el fil de la conferència
“Enraonar cura”; fent-nos saber que abans de la paraula hi ha el silenci;
regalant-nos el contingut d’una conversa amb Panikkar explicant que els
musulmans diuen que tota paraula que no vingui del silenci és una paraula falsa,
que "no és una paraula que ha passat per la raó, o sigui, no és una paraula enraonada".

Tanmateix, no crec pas que en
Bassas no sigui un reactiu. Si, com dirien els químics, un reactiu és qualsevol
substància que interactuant amb una altra dóna lloc a altres substàncies de
característiques i conformació diferent, denominades productes de reacció o
simplement productes, és evident que en Bassas n’ha generat de productes. I que
per molts anys ho segueixi fent!

Publicat al Diari de Girona el 15/01/09

Tweet

Si us heu trobat mai havent
d’explicar contes, potser haureu preferit tenir-los escrits al davant. Sempre
és millor tenir una guia que haver d’inventar o recordar de memòria. Amb tot,
darrerament, he hagut de posar en entredit aquesta hipòtesi. Trobant-me en la
situació, el que hi havia escrit em servia de ben poc perquè transmetre
determinades concepcions del món a edats tan tendres em feia vergonya. M’entendreu
si hi poso un exemple: el conte de la lletera. Ni somiar-ho d’explicar a una criatura
de no pensar mai més de ser ambiciosa. Cal l’ambició per avançar! Per no
trencar la gerra el que cal és fer la feina ben feta.

No cal caure en l’extrem
contrari, en el dels Contes per a nens i nenes políticament correctes,
de JF Garner (traducció de Quim Monzó), on es pot llegir: "Vet aquí que
una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que (…)
un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua
mineral a l’àvia -no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó
perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari.(…)
Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai no
s’hi acostaven. Però la
Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i
incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava
gens.” I acaba dient que la protagonista, l’àvia i el llop “van decidir crear
una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van
viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants."

Tanmateix, si els contes són una
tradició popular què tal si els adaptem una mica a la cultura actual, no? Conte
contat…

Publicat al Diari de Girona el 8/1/2009

Tweet

El 2008 ha estat un fàstic.
L’any va començar amb els interessos de la hipoteca pels núvols respecte el
valor de l’any anterior per, al darrer quadrimestre, trobar-nos amb la crisi
financera global i anar escanyats. Vist retrospectivament és com si els bancs
ja ho sabessin i per això ens haguessin regalat aquella pujada fantàstica
d’interessos abans de la
crisi. Per si no fos poc, els pressupostos públics catalans
ja eren restrictius el 2008 com per després trobar-se el fracàs del finançament
i sentir-se sense parar l’excusa de la crisi tant per una cosa com per l’altra.
Com també deu haver servit de manera fantàstica per fer les regulacions de
plantilla que moltes empreses volien fer. Resultat de tot plegat: més atur i
més desesperança. Sigui com sigui, segurament les del Nadal de 2008 deuen haver
estat les compres més racionals dels darrers anys i vés per on resulta que això
no és bo per la nostra economia. Mai com ara havia tingut tan clar que el motor
és el consum a tort i a dret. Per més crisi que hi hagi hagut ningú no ha
deixat de consumir, però fer-ho allò just no és suficient. No recordeu els
missatges dels responsables polítics demanant-nos consumir com una mesura més
per sortir de la crisi? Quin espiral!

Uff! Ho esborro. Torno a començar.

El 2008 ha estat fantàstic.
Malgrat la crisi financera global del darrer quadrimestre la majoria de gent ha
pogut continuar pagant la hipoteca i, de fet, això ha afavorit que l’any que ve
no continuï pujant el preu del diner. A final d’any s’han abaixat els preus de
molts productes i, a més, el petroli és també molt més barat. Segur que el
gener de l’any 9 serà el menys costerut dels darrers anys.

Publicat al Diari de Girona el 5/1/2009

Tweet

En aquest mateix espai però del
dia 31 de juliol d’enguany desitjava bon Nadal a tothom. La propaganda de la
loteria de Nadal penjada a les parades d’autobús em va inspirar. Tot
i que encara havia d’expirar el primer termini per l’acord de finançament (9
d’agost), jo em situava hipotèticament a l’època nadalenca i en ple estiu
escrivia “estem a finals d’any i seguim encara amb paraules amunt i avall del
Govern espanyol i el Govern català. M’agradaria que per al 2009 fóssim capaços
com a societat de complir allò amb el que ens comprometem. També m’agradaria
que el traspàs de Renfe fos una realitat l’any vinent i, és clar, que això
impliqués un servei òptim (no dic millor perquè, vist com estem, millorar la
situació actual és relativament senzill).”

Com és obvi hi vaig bolcar tota
la sornegueria que vaig saber, tot i desitjant haver-me d’empassar les meves
pròpies paraules. Malauradament, no només no me les he d’empassar sinó que de
sornegueria res de res. Més aviat, la pura, trista i tossuda realitat de la
nostra sempre desoladora relació amb els espanyols.

Així doncs, com que tots els meus
intents sarcàstics de l’estiu han quedat en paper mullat, ho hauré de tornar a
provar ara, en ple hivern. Va, som-hi: desitjo que passeu unes bones vacances
en plena canícula, que ara que queden pocs dies per la Marededéu d’agost us
relaxeu a la platja tot curant-vos les ferides de la sentència vergonyosa del
Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Com sol passar, nosaltres catalans
submisos, hem fet veure que no passa res i hem continuat la nostra vida una
mica més pobres en tots els sentits. Ara és l’hora doncs d’oblidar aquest nou
fracàs polític i de parar el sol.

Publicat al Diari de Girona el 25/12/2008

Tweet

Ahir va ser el dia que el meu
correu electrònic celebrava el Nadal. La més bonica la de la Universitat Pompeu Fabra
que en obrir-se es veu una bola del món que acaba fent-se una bola de l’avet de
Nadal i com si d’un desig es tractés després pots llegir la frase: “Cal passar
del concepte de pobresa al concepte d’injustícia. I del concepte assistencial
de lluita contra la pobresa a un concepte més polític de lluita per l’exercici
d’uns drets." El més bonic de tot és que està extret de la lliçó inaugural
del curs 2008-2009 que va pronunciar Ariane Arpa, directora general d’Intermón
Oxfam.

Una altra senyora, la Mare Teresa de
Calcuta, és l’escollida per la felicitació de la Gerència de l’ICS a Girona: “A
vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, però el mar seria
menys si li’n faltés una gota”.

Una de força simpàtica arriba de
les antípodes: la versió del Jingle Bells en argot australià. Com que allà és
l’inici de l’estiu la lletra té a veure amb sorra i pantalons curts i no pas
amb neu i trineus com la versió original.

La més moderna m’ha arribat de
l’empresa Onmedics. Hi diu: “Els temps canvien, per això aquest any et convido
a mirar aquest vídeo”. En fer clic a l’enllaç te’n vas a You Tube i allà un
Santa Claus corrent per la platja et diu en anglès que “moltes coses estan
canviant… Menys el nostre compromís amb tu”.

I la més tragicòmica és la d’una
amiga que m’envia una postal en moviment on es veu un indicador que diu
“Betlem”i un mur enorme que impedeix el pas. Aturats al davant hi ha tres
camells amb el Rei Negre i el Rei Ros, però el Blanc no se’l veu perquè estar
enfonsat cavant un sot per poder passar el mur.

Publicat al Diari de Girona el 18/12/2008

Tweet

La cerimònia d’atorgament dels Premis Nobel es podia seguir en directe
ahir per Internet. No ho vaig pas seguir, és clar, però sí que vaig fer
el llufa pel web. La llista inclou 809 premiats (789 individus i 20
organitzacions) des de 1901 fins enguany. És curiós perquè és possible
ordenar-la no només per categoria de premi o per cognoms sinó també per
noms de pila. M’ha fet gràcia ordenar la llista així i he fet un
exercici, per desgràcia fàcil de fer, de comptar les dones que han
estat guardonades. Només 24 i, a més, hi ha una concentració de
categories: Literatura (7), Medicina (7) i Pau (7). Les 3 Nobel
restants són en Química (2) i Física (2). Que sumen 4 i no 3? Això és
perquè Marie Curie en va guanyar 2, un de Química i un de Física. Si no
vaig errada, només ella i un altre senyor (Frederick Sanger) n’han
guanyat 2.

S’imposa doncs, el meu petit homenatge Maria Sklodowska,
Marie Curie (Polònia 1867- França 1934). Ho faré reproduint part d’una
entrevista concedida el maig de 1920 a Marie Mattingley Meloney.

"-Amèrica
té uns cinquanta grams, de radi -va dir-, quatre a Baltimore, sis a
Denver, set a Nova York… Continuà l’enumeració i esmentà tots els
llocs que posseïen una petita part del valuós element. -I França? -vaig
preguntar jo. -El meu laboratori en té una mica més d’un gram. -Què diu
ara, vostè només té un gram de radi? -Jo? Jo no tinc pas res; aquest
gram és propietat del meu laboratori. Vaig esmentar la patent que
l’hauria pogut fer una senyora molt rica. Va respondre tranquil·lament:
-El radi no ha d’enriquir ningú. És un element i pertany a totes les
persones."

Hauria d’haver guanyat el tercer Nobel, el d’Economia.

Publicat al Diari de Girona l’11/12/2008

Tweet

Vaig veure el curt gràcies a un
enllaç rebut per correu electrònic. El miro, el trobo bo i responc a tots els
destinataris del missatge dient que és perfecte per una classe de màrqueting.
Això es veu que motiva a algú a fer una cerca i descobrir que es tracta d’un possible
plagi. Ràpidament la xarxa em documenta. La història és la mateixa, tot i que
ambientada de manera diferent, que el del curt titulat “Una limosna, por favor” de Francisco
Cuenca Alcaraz i que va ser presentat a la 4ª edició del NoTodoFilmFest
el 2007.

Les notícies se’n van fer ressò i
en ser preguntat Alvarez Barreda, es defensa dient que és una història que li
havien explicat i que ell adapta. Si és plagi o tots dos es van inspirar en la
mateixa història no ho sé, però el que sempre cal fer és citar-ne adequadament
les fonts, cosa que el guanyador de Cannes no fa tot i reconèixer que no n’és
l’autor. Per si de cas, deixo dit que això és el que defensa l’Edu Caselles a
Extracine.

Publicat al Diari de Girona, el 4/12/2008

Tweet