Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

No, no estic parlant de la copa
de vi o de cava, sinó de la mida de la copa del pit femení (pels que no us heu
comprat mai sostenidors sapigueu que es diu així). La frase és molt semblant a
la que titulava ahir el diari anglès The Guardian, en la seva secció dedicada a
educació superior i recerca.

Es narrava la recerca d’un
investigador de la Université de Bretagne-Sud que s’ha dedicat a estudiar el
comportament humà i que ha publicat a la revista Body Image
un estudi que demostra que els homes s’acosten més a les dones en funció de la
mida del pit. Mentre llegia l’article em preguntava si m’havia equivocat de dia
i enlloc d’estar llegint el diari d’ahir estava mirant el de Sants Innocents de
l’any passat (mirant-ho per Internet mai se sap… Potser has fet clic sense
adonar-te’n on no ho havies de fer… A més era de matinada…). Ho vaig
comprovar i no. Fins i tot vaig cercar l’article original per llegir-lo. Era de
pagament, però en vaig poder llegir el resum i hi deia que van estudiar el
comportament d’homes en un bar quan una dona jove (còmplice de l’estudi)
variava artificialment la mida del seu pit mitjançant uns sostenidors. Les
anàlisis van mostrar que a més pit, més aproximacions d’homes.

Amb tot, malgrat trobar-ho en una
revista científica em continua semblant una broma. Però no, també hi ha un
altre article a la
revista Perceptual and Motor Skills que estudia el mateix
però amb una autoestopista i conductors homes que s’aturen. I és que mirant-me
de nou l’article del The Guardian veig que està a la secció de “Recerca
Inversemblant”. En aquest cas, però, jo diria que es tracta més aviat de
recerca inútil. O no?

Publicat al Diari de Girona el 27/11/2008

Tweet

Surt a ple sol i fixa’t

en coses dures. Pensa

que el joc desmesurat de
les paraules

no et servirà de res si
no el recolzes

damunt allò que et volta.

Tweet

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

Tweet

Sí que n’hi ha sí de misogínia.
Alguns i algunes ho negareu. És normal. Estem en una societat tan masclista que
costa de reconèixer-la. És tan habitual que estant un home i una dona en una
mateixa posició social o professional es tracti amb major deferència a ell que
a ella que quan algú (home o dona eh! Que no és una qüestió de sexe això)
mostra la seva misogínia ni ho notem.

Si podeu, intenteu fer l’exercici
de fixar-vos en el masclisme que abraça totes les nostres accions per petites
que siguin. Per exemple, en una reunió d’una comissió o un consell on hi
participen tant homes com dones, veureu que majoritàriament les persones
recordaran molt més l’autoria d’una idea aportada si l’ha expressada un home
que no pas una dona. També podeu observar un altre detall sibil·lí: a elles se
les anomena pel nom de pila i a ells pel nom i cognom o bé pel cognom. N’ignoro
la causa, però tendeixo a pensar que és la tendència que tenim a vulgaritzar
allò femení i a singularitzar allò masculí.

No és estrany doncs que sigui
difícil reconèixer la
misogínia. Quan s’expressa sovint no es veu que ho és; es
pensa que el fet, posem per cas, de desacreditar una dona està justificat per
la seva professionalitat limitada o qualsevol altre suposat demèrit. No ens
n’adonem que al seu costat hi ha homes amb demèrits iguals o pitjors i no s’hauran
vist desacreditats.

I és que és tan difícil tenir una
visió diferent a la masclista! Si ni el llenguatge ens deixa: començant pels
plurals, passant per adjectius positius amb referències masculines (trempat,
trempada) i acabant amb l’argot col·loquial (“collonut” és fantàstic, “conyàs”
és un fàstic).

Publicat al Diari de Girona el 20/11/2008

[@more@]

Tweet

Les cultures en les quals vivim
ens condicionen molt la manera de veure i viure les coses. Citem-ne uns quants
exemples: la poligàmia és normal en alguns països africans i la veiem
abominable al món occidental, els cargols són una menja excel·lent per a la
majoria de catalans i una cosa horrible d’engolir a la majoria de llocs del
món, o els homes vestits amb faldilla van de gala a Escòcia i van disfressats a
més de mig món.

Fa uns quants anys ESADE no
emetia títols oficials i si algun dels seus graduats volia accedir a un lloc de
treball de l’Administració era com si no tingués títol universitari. Per sort,
feina en tenien a dojo! Les empreses no dubtaven pas de la seva vàlua. I és que
algú realment pensa que abans els graduats d’ESADE no tenien formació
universitària? Si sempre són als primers llocs dels rànquings mundials!

Una altra controvèrsia: quan una
mateixa universitat emet títols “oficials” i títols “propis”, jo em pregunto si
no són els mateixos professors qui ensenyen i avaluen en ambdós casos. I encara
que fossin diferents, jo me’n refiaria més que un rector em certifiqués una
titulació que no pas un cap d’estat!

Publicat al Diari de Girona el 13/11/2008

Tweet

Ella és un personatge (“avatar”
segons llenguatge propi) de Second Life, el web aquest on s’hi reprodueix un
autèntic món paral·lel. Un dia, ja fa prop de dos anys, vaig escriure en
aquesta mateixa plana sobre aquest món. Per fer-ho vaig crear Berta Pessoa i
vaig navegar-hi. Vaig veure-hi tant! Tanmateix, la Berta, pobra, deu estar un
xic avorrida perquè no l’he tret mai més a passejar. I és una pena perquè
sovint sento coses que passen a Second Life i que s’ha perdut: un concert d’Els
Pets, un curs de dret a Harvard, la festa d’aniversari d’en Roger i un
llarguíssim etcètera. Ara, el que m’ha semblat brutal és el que vaig sentir fa
uns dies: s’ha creat una droga virtual! Sí, uns investigadors nordamericans han
dissenyat un “fàrmac” que modifica les experiències visuals mentre navegues per
Second Life. Òbviament no es tracta de cap droga química sinó d’un programari
per l’ordinador, però el paral·lelisme està tan ben fet que fins i tot han
dissenyat físicament una píndola (on dins hi ha una memòria USB amb el
programa, és clar) i s’han inventat una malaltia per a la qual posar-hi remei, la Wanderlust Deficit
Disorder. És difícil de traduir, però ve a ser alguna cosa
així com el trastorn a causa de la manca de desig de navegar per la xarxa sense
cap objectiu. Vaja, que la
Berta Pessoa la pateix en aquests moments i molts de
vosaltres també (feu-s’ho mirar que segur que us ho diagnostiquen). La droga es
diu Virta-Flaneurazine i fins i tot li han creat una estructura molecular!

La gràcia és que això té el seu
interès en el món real. Ja és sabut que Second Life fa servei a molts
investigadors. Realitat i ficció no havien estat mai tant a tocar!

Publicat al Diari de Girona el 6/11/2008

Tweet

És Sant Narcís i gaudeixo del
luxe de llegir el Diari de Girona mentre esmorzo. M’he aturat a la plana dels
eufemismes, avui és la que fa 59 i la que fa 60. Llegeixo “Francès complet,
grec i birmà”. No és un anunci de cap noi de París, ni de ningú que parla
idiomes ni de cap acadèmia de llengües. “Sortides i domicili tots els serveis”
no es refereix a un centre de salut de guàrdia. “Pits d’infart” no vol dir que
tinguin les coronàries obstruïdes pel colesterol. “Molt expertes en dúplex” no
són agents de la propietat immobiliària. “Un bombó per al teu paladar“ no està
pas escrit en l’anunci d’una pastisseria sinó en un que diu “21 anys, Montse,
barcelonina, petitona, alegre i juganera” que viu en una “casa molt discreta”.
Si no fos un eufemisme del que ja sabem no sabria pas per a quin tipus de feina
s’ofereix.

Totes aquestes frases estan a
l’apartat de “Relax” (simpàtic el títol) i és ple de fotos de noies molt guapes
vestides amb calces i sostenidors. A les fotos no es veuen els peus, però on es
veuen, les noies porten sabates de taló o botes ben altes. Ja és una
indumentària ben estranya. Si van vestides amb poca roba per estar relaxades,
dubto que aquestes sabates hi acompanyin. En una d’aquestes fotos hi surten la
Paula i la Leandra anunciant-se com a “devoradores d’homes” i estic més que
convençuda que no parlen de canibalisme.

He decidit triar l’eufemisme més atraient.
Gairebé em quedo amb “Massatges a ‘camilla’ amb final feliç”, però em sonava lúgubre. Finalment
he triat el que hi ha en un anunci d’un centre que és “Únic a Catalunya”. Hi
diu: “On una hora és una hora i 90€ són 90€…” Deuen parlar de sexe? Doncs
quina precisió!

Publicat al Diari de Girona el 30/10/2008

Tweet

En general faig servir una
màxima: una reunió no pot durar més de dues hores. S’hagin acabat o no els
temes a tractar és important tallar. Al principi això costa però si es clou la
reunió s’obliga a que la propera vegada tothom sigui més eficient. És per això
que per convocar una reunió cal posar hora d’inici i hora d’acabada. El cert és
que sempre s’informa de l’hora de començar però poques vegades de la d’acabar.
Per descomptat que quan es convoca una reunió, per més interna que sigui, cal
especificar els temes que s’hi ha de tractar (l’ordre del dia, vaja). Així,
també es té una idea del que hi pot cabre en dues hores i, si cal, prioritzar i
deixar temes fora. Si no és habitual conèixer l’hora d’acabament, a vegades
tampoc no ho és saber la llista de temes. He arribat a anar a reunions, que
implicaven desplaçament en avió, sense ordre del dia!

Deu fer deu o quinze anys el
sociòleg Salvador Cardús
va escriure un article periodístic titulat “La xacra social de la reunió”. La
meva memòria no arriba a recordar-ne el contingut però sí, crec, la idea
principal i sobretot el títol amb perfecta exactitud. De fet, l’epígraf en
qüestió parla per sí sol. En la nostra societat es fan excessives reunions i,
sobretot, massa llargues i mal organitzades. Estic més que convençuda que molts
dels aspectes que es tracten en una reunió de feina podrien ser molt més àgils
si es portessin treballats o, fins i tot, no caldria ni portar-los a una
reunió.

Potser la xacra de les reunions
és part de l’explicació del perquè som tan poc productius i ineficients. Deixarem
algun dia de cruspir-nos el temps inútilment? Quan en siguem capaços haurem
crescut.

Publicat al Diari de Girona el 23/10/2008

Tweet

Aquesta és una història que molts
haureu sentit. S’explica sovint per il·lustrar determinats comportaments humans
que impedeixen innovar o que són resistents al canvi sense arguments. Jo l’he
sentida vàries vegades, però la darrera va ser mitjançant la veu, encantadora
veu, de Pilar Jericó, doctorada en organització d’empreses, que va ser convidada
com a conferenciant per inaugurar el Centre d’Empreses GiroEmprèn del Parc
Científic i Tecnològic de la UdG. Va parlar del talent. Ho va desenvolupar de
manera tan clarivident que no vaig poder evitar prendre notes! Just quan
parlava de la por (en té una tesi pràcticament) va col·locar-hi la història.

Es tracta d’un experiment amb
quatre micos situats al capdavall d’una fossa on hi ha una escala per pujar a
cercar plàtans. El problema és que quan un d’ells s’hi enfila es produeix una
descàrrega elèctrica a tots quatre. Com que això és desagradable el que acaba
passant és que quan un mico intenta pujar l’escala els altres l’esbatussen per
evitar que pugi i, per tant, la descàrrega.

Llavors, canvien un dels micos.
El que arriba nou no sap res de la descàrrega però com que veu que els altres
esbatussen al que intenta enfilar-se ell també se suma a castigar a qui s’hi
atreveix. El pas següent consisteix en canviar un altre mico dels quatre
inicials per un altre de nou que, com era d’esperar, repeteix el comportament
com el darrer nouvingut. Arriba un moment on els quatre micos són tots nous
sense experiència de descàrrega, però, curiosament, tots continuen esbatussant
al que intenta pujar l’escala.

Doncs això. Quantes vegades hem
sentit respostes de l’estil “és que sempre s’ha fet així”?

Publicat al Diari de Girona el 9/10/2008

Tweet

Si us heu passat una temporada
relativament llarga al Regne Unit, en tornar aquí us haureu recomfortat
retrobant-vos amb olors conegudes, el gust per la verdura acabada de coure i
sobretot la llum solar. Tanmateix, estic convençuda que també haureu trobat a
faltar l’educació social. En arribar aquí haureu anat a un edifici amb ascensor
i en obrir-se les portes haureu trobat la gent apilonada al davant de la porta
enlloc d’estar en un costat deixant pas per la gent que ha de sortir. El mateix
passa al tren i al metro (a l’autobús per sort no perquè la porta d’entrar i la
de sortir són diferents). També en caminar pel carrer heu notat la manca
d’educació. Aquí és habitual passejar per la vorera en rengleres de tres o,
fins i tot, quatre persones, quan el lògic seria fer-ho de dos en dos per
deixar pas a la resta de gent que transita. Igualment, segur que si algú et
dóna un petit cop no sents el “sorry” (o “perdó”, tant se val) acompanyant el
cop. Aquí, si ho dius fins i tot et poden mirar malament. És normal no dir res
i, per tant, si demanes perdó segurament estàs reconeixent una malifeta
important. Et mereixes ser mirat amb reprovació. I què me’n dieu de saludar en
entrar en una botiga? Ja no és que no es digui “bon dia” o “bona tarda”; és que
ni tan sols “hola”. Doncs bé, segurament tipa de comprovar dia rere dia aquesta
situació, la dependenta de la botiga Unidiversitat del campus de Montilivi de
la UdG va decidir penjar un cartellet a fora la porta amb la següent
inscripció: “En entrar i sortir de la botiga és obligatori saludar a la
dependenta”. No sé quan fa que hi és, però jo el vaig veure ahir per primer cop
i no vaig poder evitar posar-me a escriure immediatament.

Publicat al Diari de Girona el 2/10/2008

Tweet