Les cultures en les quals vivim
ens condicionen molt la manera de veure i viure les coses. Citem-ne uns quants
exemples: la poligàmia és normal en alguns països africans i la veiem
abominable al món occidental, els cargols són una menja excel·lent per a la
majoria de catalans i una cosa horrible d’engolir a la majoria de llocs del
món, o els homes vestits amb faldilla van de gala a Escòcia i van disfressats a
més de mig món.
culturals d’aquí, resulta que hem arribat a donar més importància a un títol
universitari si està signat pel Rei que no pas si està signat pel rector d’una
universitat. Això és el que, entre d’altres, diferencia el que s’anomena títol
“oficial” i títol “propi” d’una universitat. Sí, ja sé que, a més, els títols
oficials són els que segueixen els continguts curriculars publicats al BOE,
però és que això no hauria de ser una garantia. És la universitat qui té el
coneixement.
Fa uns quants anys ESADE no
emetia títols oficials i si algun dels seus graduats volia accedir a un lloc de
treball de l’Administració era com si no tingués títol universitari. Per sort,
feina en tenien a dojo! Les empreses no dubtaven pas de la seva vàlua. I és que
algú realment pensa que abans els graduats d’ESADE no tenien formació
universitària? Si sempre són als primers llocs dels rànquings mundials!
Una altra controvèrsia: quan una
mateixa universitat emet títols “oficials” i títols “propis”, jo em pregunto si
no són els mateixos professors qui ensenyen i avaluen en ambdós casos. I encara
que fossin diferents, jo me’n refiaria més que un rector em certifiqués una
titulació que no pas un cap d’estat!
Publicat al Diari de Girona el 13/11/2008
