Marta Aymerich i el joc desmesurat dels mots

S’explica que la beguda de rom amb
Coca-Cola (cubalibre) té el seu
origen quan els cubans van aconseguir la independència d’Espanya el 1898. Diuen
que els soldats americans que els havien ajudat, un cop aconseguida la
victòria, bevien la barreja del producte cubà (rom) amb l’americà (Coca-Cola) i
cridaven “Viva Cuba libre”. Vés a saber si la història és certa; de fet, hi ha
qui diu que la beguda ja existia molt abans (però amb unes gotes de llima i no
un tall de llimona) i que els soldats només la van popularitzar. Sigui com
sigui, el mot ha fet forat entre nosaltres fins al punt que ja en tenim un
derivat, cubata.

I és que tot i que Cuba ens queda
lluny, no només el cubata, sinó que les
havaneres les vivim de manera tan nostrada com les sardanes. Si ens emocionem
quan cantem que “el meu avi va anar a Cuba” no és estrany que l’estelada
catalana s’inspirés en la bandera de la Cuba lliure. Enguany que es celebra el
centenari de la seva creació (avui com a dia àlgid de la commemoració), la
Comissió 100 anys de l’estelada ens recorda que “si ens fixem en les banderes
d’estats independents i en les de nacions sense estat, encara no reconegudes,
en moltes hi sovintegen estels i que, de tots aquests estats independents, el
més antic de tots on hi figura un triangle i un estel, és Cuba”.

Com que Cuba va incorporar
l’estel quan va assolir la independència, a Catalunya hem incorporat l’estel
pensant també en el mateix. De moment encara no ha tingut efecte. Potser és que
ens hem saltat un pas perquè funcioni: ens cal la beguda Catalunya
lliure. Apa, doncs, ho tenim fàcil: tenim els millors cuiners i enòlegs del
món. Som-hi! 

Publicat al Diari de Girona l’11/09/2008

Tweet

Rebo a través d’una amiga una
oferta de feina de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La llegeixo. Sempre
escolto i llegeixo totes les ofertes de feina que rebo. Com moltes de l’OMS, és
una feina estimulant. Es tracta d’implementar un sistema de vigilància
epidemiològica de malalties infeccioses. El lloc de treball és al Sudan. Un
lloc interessant. Malauradament no pas per a mi en aquest moment vital. Encara
que ja no personalment, l’oferta continua interessant-me i no abandono la lectura. Primer
explicita la titulació acadèmica requerida. Després s’hi detalla que les
competències que cal tenir són: 1) comunicar de manera efectiva i creïble, 2)
produir resultats, 3) promoure la integració i el treball en equip, i 4)
fomentar acords dins i fora de l’organització. És curiós perquè aquestes
habilitats es requereixen fins i tot abans que les pròpies del lloc de treball
relacionades amb salut pública. Ho trobo curiós no pas perquè no hi estigui
d’acord sinó perquè sovint no veiem aquests requeriments en les ofertes de
feina del nostre entorn i, en qualsevol cas, mai en primer lloc.

La meva sorpresa augmenta al
final de tot del document. De nou, no pas perquè no em sembli bé, sinó perquè
no ho havia vist mai. La darrera frase de l’oferta diu: “L’OMS és un ambient
lliure de fum i no contracta fumadors de cap tipus de tabac”. Això em fa anar a
la plana web de l’OMS per veure si a totes les ofertes de treball s’hi posa la
mateixa condició. N’hi ha 78 d’ofertes, 66 de professionals i 12 de serveis
generals. A pràcticament totes hi figura la mateixa frase. Caram! I l’OMS
s’estén, com a mínim, des del Sudan fins a Washington!

Publicat al Diari de Girona el 4/09/08

Tweet

Ara que s’acosta el canvi d’any
és moment de fer bons propòsits per l’any següent. Els clàssics d’aprendre
anglès, deixar de fumar i anar al gimnàs, i uns altres de més personals com crear
un bloc, ordenar els calaixos inferiors de la taula del despatx, viatjar al
Marroc o aprendre a cuinar sushi.

També he pensat en els propòsits
col·lectius. Malgrat que el finançament de Catalunya l’havíem d’haver
solucionat el 9 d’agost, estem a finals d’any i seguim encara amb paraules
amunt i avall del Govern espanyol i el Govern català. M’agradaria que per al
2009 fóssim capaços com a societat de complir allò amb el que ens comprometem.
També m’agradaria que el traspàs de Renfe fos una realitat l’any vinent i, és
clar, que això impliqués un servei òptim (no dic millor perquè, vist com estem,
millorar la situació actual és relativament senzill).

I posats a fer llista de bons
propòsits estaria bé que els pressupostos públics de recerca augmentessin de
debò i considerablement. Està més que demostrat que això beneficia l’economia
(diversos treballs ho posen de manifest), però és que no tenim gaire més
alternatives per l’economia occidental. A Europa sembla que no ens en fem gaire
el càrrec. La Comissió i alguns països (els rics, però els no tan rics també,
com Irlanda) ja han començat a fer els deures, tot i que encara cal molt més.
Tanmateix, els del sud, em sembla que haurem de fer el propòsit un any rere
l’altre. Llàstima, perquè després serà massa tard.

Què dius ara? Que deixi de fer
propòsits perquè no és Nadal? I què més! Si tot Girona és ple de propaganda de
loteria de Nadal! Doncs això: feliços propòsits i bon Nadal!

Publicat al Diari de Girona el 31/07/08

Tweet

Sí senyores, heu llegit bé el nom.
Aquest és el meu particular homenatge a en Ken Carson (sí senyores, tenia
cognom), el xicot de la Barbie, creat per la mateixa dissenyadora un any
després de crear-la a ella, és a dir, el 1961 (malgrat que aquí crec que els varem
conèixer, a una i altre, uns 15 o 20 anys després).

Poques de nosaltres li varem fer
gaire cas al pobre xicot. Ens estimàvem més vestir a la Barbie (o, vaja, la
versió menys sofisticada i més a l’espanyola que era la Nancy, amb xicot també,
en Lucas) perquè tenia molta més varietat i, sobretot originalitat; traducció,
d’altra banda, del vestir femení i masculí dels humans reals. En Ken el
deixàvem de banda i només sortia quan érem tota una colla jugant. Llavors l’utilitzava
l’amiga que s’havia oblidat la
seva Barbie.

La setmana passada la Barbie va
tornar a ser notícia perquè va guanyar el judici contra les Bratz (les nines
antítesi de la Barbie amb qui juguen les nostres filles). Es va demostrar que
el dissenyador de les Bratz les havia creat mentre treballava a la fàbrica de
les Barbie i no quan va fitxar per la fàbrica de les seves principals
competidores. Doncs bé, ni paraula d’en Ken. De nou a segona fila.

Per restaurar l’arraconament en
pro de la seva xicota he volgut conèixer-lo més. N’he sabut per primer cop el
cognom i també que el seu millor amic era l’Allan, creat el 1964; i que el 1970
es va crear el seu amic afro-americà, en Brad. Ui, ara me n’adono de la
semblança del nom del seu amic i la competidora de la Barbie… I si no és
casualitat? I si en Brad es va enfadar amb en Ken per culpa de la Barbie i això
va provocar la creació de les Bratz?

Publicat al Diari de Girona el 24/07/08

Tweet

Vagi per endavant que no m’agrada
el futbol. En general els esports no em fan ni fred ni calor, però és que el
futbol més aviat fred que calor. Amb tot, és impossible no estar al dia del que
passa al voltant de determinats clubs de futbol. I com que estic al dia sé que
en Ronaldinho se’n va del Barça i que ha fitxat pel Milan. He sentit a la ràdio
que en fer-se públic el Milan ha fet 3000 socis nous en poques hores. Només
això ja em confirma el que la setmana passada em deien dos prohoms de la
societat catalana: “el Barça és determinant per Catalunya”. Jo, que més aviat
em fa angúnia sentir frases d’aquestes (com pot ser que un joc sigui important
pel benestar d’un país?), venint de qui venia vaig escoltar amb atenció.
L’explicació tenia a veure amb la psicologia col·lectiva. Els arguments,
empírics, tenien tot el sentit. Doncs bé, m’atreveixo a dir que Ronaldinho en
singular deu haver contribuït a l’alça (els 2 primers anys) i a la davallada
(els 2 darrers) del benestar psicològic de molts catalans. Llavors, una persona
amb tant de pes a les seves espatlles, tant per la part bona com per la
dolenta, com es pot mantenir sense que li trontollin els neurotransmissors que
corren per les neurones? Si resulta que només baixar de l’avió 3000 persones són
capaces de pagar 500 euros (deu ser això el que val ser soci d’un club no?) per
veure en Ronaldinho jugant en el seu equip, o que si marca un gol hi hagi de
cop un intent de fer pujar la natalitat (per citar un aspecte de conseqüències
no només econòmiques sinó demogràfiques!), com hem d’esperar que aquesta
persona visqui com si fos tu o jo?

Adéu Ronaldinho. Espero que les
coses et vagin més bé a partir d’ara. Sort i encerts.

Publicat al Diari de Girona el 17/07/08

Tweet

Abans que em liquidin els
endocrinòlegs i especialistes en medicina preventiva deixeu-me dir que no
promoc l’obesitat i que només vull glossar els resultats d’un estudi d’uns investigadors
dels EUA. La seva tasca va consistir en examinar les dades de dos registres
molt grans, un dels EUA (U.S. National Longitudinal Survey of Youth 1979–2002)
i un de rus (Russian Longitudinal Monitoring Survey 1995–2001), buscant la
relació entre felicitat i obesitat. Els investigadors van trobar que les persones
obeses eren, en general, menys felices que les no obeses. Tanmateix, també van
poder comprovar com la menor felicitat dels grassos no era a causa dels
possibles problemes físics sinó sobretot a causa de les normes socials.

Als EUA, els investigadors van
observar que la infelicitat estava més associada amb l’obesitat en els grups de
nivell socioeconòmic alt on no és habitual que hi hagi persones grasses. En
canvi, no es trobava tanta associació entre infelicitat i obesitat en els grups
de l’escala socioeconòmica més baixa, on els índexs d’obesitat són més alts.
D’altra banda, a Rússia, on hi ha més freqüència d’obesos entre la gent rica,
es va veure com l’obesitat estava associada a nivells de felicitat més elevats.
Val a dir que la relació canviava de sentit (cap a la infelicitat) a nivells
extrems d’obesitat quan, de fet, ja és pràcticament impossible ignorar les
conseqüències de salut.

Doncs, ja ho sabeu, si cerqueu la
felicitat no us engreixeu i, si mai ho feu, feu-vos rics i aneu a viure a
Rússia o, si no, situeu la residència en un barri pobre dels EUA, on almenys tindreu
el consol de ser menys infeliços que els grassos rics.

Publicat al Diari de Girona el 10/07/08

Tweet