Vagi per endavant que no m’agrada
el futbol. En general els esports no em fan ni fred ni calor, però és que el
futbol més aviat fred que calor. Amb tot, és impossible no estar al dia del que
passa al voltant de determinats clubs de futbol. I com que estic al dia sé que
en Ronaldinho se’n va del Barça i que ha fitxat pel Milan. He sentit a la ràdio
que en fer-se públic el Milan ha fet 3000 socis nous en poques hores. Només
això ja em confirma el que la setmana passada em deien dos prohoms de la
societat catalana: “el Barça és determinant per Catalunya”. Jo, que més aviat
em fa angúnia sentir frases d’aquestes (com pot ser que un joc sigui important
pel benestar d’un país?), venint de qui venia vaig escoltar amb atenció.
L’explicació tenia a veure amb la psicologia col·lectiva. Els arguments,
empírics, tenien tot el sentit. Doncs bé, m’atreveixo a dir que Ronaldinho en
singular deu haver contribuït a l’alça (els 2 primers anys) i a la davallada
(els 2 darrers) del benestar psicològic de molts catalans. Llavors, una persona
amb tant de pes a les seves espatlles, tant per la part bona com per la
dolenta, com es pot mantenir sense que li trontollin els neurotransmissors que
corren per les neurones? Si resulta que només baixar de l’avió 3000 persones són
capaces de pagar 500 euros (deu ser això el que val ser soci d’un club no?) per
veure en Ronaldinho jugant en el seu equip, o que si marca un gol hi hagi de
cop un intent de fer pujar la natalitat (per citar un aspecte de conseqüències
no només econòmiques sinó demogràfiques!), com hem d’esperar que aquesta
persona visqui com si fos tu o jo?
Adéu Ronaldinho. Espero que les
coses et vagin més bé a partir d’ara. Sort i encerts.
Publicat al Diari de Girona el 17/07/08
