A vegades penso que em separa un abisme de les
generacions joves. Si hagués de mesurar la distància que hi ha entre el
pensament de molts joves de vint i trenta anys i el meu pensament diria que ens
separen molt i molt més que una o dues dècades. Em sorprèn sentir-los amb tan
poques ganes de treballar, exigint en moltes ocasions que l’Estat (en sentit
ampli) els ho arregli gairebé tot.
Posaré un exemple tret del llibre La dictadura de
la incompetència de Xavier Roig. Explica l’autor que va sentir en un programa
de ràdio la trucada d’un noi d’uns 25 anys que estava a casa amb la cama
trencada. Trucava indignat perquè havia demanat assistència a l’Ajuntament
perquè li facilités el desplaçament i se li havia denegat. El pitjor
-coincideixo amb Xavier Roig- és que la locutora mostrava el mateix grau de
perplexitat. Em trobo francament als antípodes d’aquesta actitud. Un noi de 25
anys amb una cama trencada, que no és precisament una situació crònica de
discapacitat, ha de sol·licitar un servei públic per sortir de casa seva, és a
dir, per fer una activitat del tot privada?
A vegades penso que, com a societat, hem malcriat
els nostres joves. Un altre exemple: l’altre dia vaig sentir al tren uns
estudiants queixant-se amb vehemència sobre no recordo quin aspecte de la universitat. Fins
aquí fantàstic. El problema és que l’argument que després hi acompanyaven és
que ells tenien dret a exigir (el que fos que ara no recordo) perquè ells
pagaven els seus estudis. Uf! Les orelles em xiulaven. La societat paga (ens ha
pagat) els estudis! El preu de matrícula que un estudiant o la seva família
paga no deu arribar ni a un 15% del cost en el millor dels casos.
Publicat al Diari de Girona el 14/05/2009
