Darrerament sento massa sovint a
persones que treballen en la comunicació queixar-se, menystenir o a vegades
ridiculitzar la tasca dels lingüistes. Alguns els presenten com una mena de
bèstia grossa o policia que els prohibeix dir o escriure determinades paraules
o expressions. Alguna cosa ens està passant que enlloc de veure-hi un servei hi
veiem una nosa en la correcció lingüística. Puc arribar a entendre que algú es
queixi d’un servei de correcció que ha estat molt estricte substituint un
neologisme encara no acceptat al diccionari per una altra paraula (potser no
tan precisa com el neologisme) o bé canviant una construcció clàssica d’una
disciplina científica però que lingüísticament no és del tot correcte; però
d’aquí a dir barbarismes com una casa de pagès i encara sentir “ui, si em
senten els lingüistes de la casa!” crec que n’hi ha un bon tros.
Estic tipa de sentir la locució
“tenir que” per expressar obligació quan caldria dir “haver de” per part de
professionals de la ràdio, parlar de la lletra “ella” quan en el nostre alfabet
no hi és pas o dir o escriure “enya catalana”. Si no existeix aquesta lletra!
Que una “n” i una “y” juntes facin una fonètica semblant a la “ñ” espanyola és
una altra cosa, igual com en francès la “g” i la “n” juntes fan el mateix so.
Penso que no ajuda gens presentar
els lingüistes com a guàrdies poc desitjables (perquè no ens deixen prou
llibertat –dirien els “antilingüistes”) de la llengua. Francament,
se n’aprèn molt de les correccions (dit sigui de passada, de totes les correccions,
no només de les de llengua) i això és el que s’hauria de fer davant d’un text
revisat pels lingüistes: aprendre. A més, gràcies a ells el diccionari creix!
Publicat al Diari de Girona el 10/09/2009
