Sí, ho heu llegit bé. Vella, no bella. És la meva petita (i amb tota
seguretat, insignificant) rebel·lió contra les innombrables cremes
facials que prometen fer-te jove. Jo vull créixer. Ho vull des que vaig
néixer, tot i que llavors potser no n’era tan conscient com ara. Jo
vull ser gran. No hi ha res de tan enriquidor com anar fent anys i
veure que saps més coses que un temps enrere. És evident que el pas del
temps canvia el cos. Seria un desastre, si no. Us imagineu ser a 50
anys com quan en teníem només 1? Amb aquella panxa descomunal i un cap
desproporcionat en relació amb el cos? Doncs jo tampoc no m’imagino
tenint 87 anys, o 52 o 48 sense tenir cap arruga. Si ens hem adaptat a
veure cossos desproporcionats com els dels nens (en relació amb com som
a partir dels 3 o 4 anys i durant la resta de la vida) i, a sobre,
veure’ls bonics, per què punyetes no som capaços de veure com a bonics
els cossos de 63 o 78 anys?
De fet, pel que fa a les arrugues de la
pell, en concret de la cara, les veiem sobretot lletges en les cares
femenines i no tant en les cares masculines. Per tant, es tracta només
d’una convenció, com tot el que decidim que és maco o lleig (penso que
no hi ha res que sigui bonic objectivament, sempre ho és de manera
subjectiva). Malauradament, però, sembla que la tendència sigui més
aviat la contrària i comencem a veure les arrugues masculines gairebé
tan lletges com les femenines… Llàstima.
Tanmateix, no es tracta
només de percebre que la vellesa també és bella (tan bella com la
joventut), es tracta també de deixar de creure en miracles. No hi ha
cap crema ni ungüent que pugui fer "decréixer" una pell. Ni les que
s’anuncien a la televisió ni les més cares.
Publicat al Diari de Girona el 24/09/2009
