Quan era petita i ens enfadàvem
amb algun nen o nena dèiem: “ja no t’estic amic”. Era com molt fort i ens
sentíem malament quan algú ens ho deia o bé, si érem nosaltres qui fèiem servir
l’expressió, sabíem que l’estàvem dient molt grossa. En canvi, ara que ja sóc
gran trobo que la paraula “amic” o “amiga” s’ha banalitzat. Fa uns anys pensava
que era sobretot la cultura espanyola, en particular la castellana, que en
qualsevol presentació pública presenten a un ponent conegut (a vegades fins i
tot conegut de només cinc minuts abans) com “mi amigo” seguit del seu nom de
pila. Després, però, vaig veure que al nostre país algunes persones també s’han
empeltat d’aquesta manera de fer. I, darrerament, en discursos oficials,
després de tota la lletania de salutacions (honorable el que sigui,
il·lustríssim l’altre, senyor director general, autoritats) hi sol seguir, com
a final: “amics i amigues”. Abans aquesta expressió era “senyores i senyors”,
la qual cosa em semblava molt més correcta, perquè d’amics en l’auditori el
conferenciant potser en té uns quants, però en general seran ben poquets
comparat amb la quantitat de persones que seuen en aquelles cadires.
Pitjor, encara, en el Facebook
quan algú afegeix algú altre a la seva xarxa virtual resulta que apareix un
missatge on diu que en Pepet i la Pepeta “ara ja són amics”. Caram, si moltes
vegades ni tan sols són coneguts! En aquest sentit, prefereixo la versió
d’altres xarxes socials virtuals, com LinkedIn per exemple, on diu que en Pepet
i la Pepeta “estan connectats”.
L’amistat amb una persona és una
relació molt preuada i gens fàcil d’obtenir i mantenir. Els meus amics (amics,
he dit) els puc comptar amb els dits de les mans.
Publicat al Diari de Girona el 22/10/2009
