No –contesto. Si us plau, posi’l
en una tassa i, si pot ser, amb un plat sota la tassa per si es vessés alguna
gota. Li agrairé que posi una cullereta i un sobret de sucre al plat, si us
plau. Cara d’enfadat com a resposta. Intueixo, doncs, que tot això ell ja ho
sabia. Torno a pensar una mica la pregunta. Potser em demanava si el prendria en
companyia. No ho crec, tanmateix. No crec que em pugui confondre amb algú del
gènere masculí i, per tant, hagués preguntat “sola?” i no pas “sol?”.
A casa meva un cafè és un cafè. Si
vols alguna cosa més al cafè (a part de la tassa, el plat, la cullereta i el
sucre que, com si diguéssim, es dóna per descomptat) ho has d’especificar (cafè
amb llet, cafè amb gel,…) o has d’esmentar el nom de la barreja amb cafè que
vols (tallat, cigaló, trifàsic,…). Ja sé que en alguns llocs (València, em
sembla) han d’afegir “sol” per a referir-se al cafè ja que, si no, el que
probablement et portin és un cafè amb llet, tinc entès. Però aquí no et pot
passar això. Ningú et servirà un cafè amb llet si demanes un cafè. Tampoc no
te’l portaran amb gel. Ni tampoc et serviran un tallat ni un cigaló ni un
trifàsic. Per què, doncs, aquesta necessitat d’haver de demanar un cafè “sol”
quan vols un cafè? I, sobretot, per què aquesta insistència dels cambrers a
preguntar-te “Sol?” quan demanes un cafè? Quan demano un croissant no em
pregunten pas “sol?”. En tot cas, em poden dir si el vull gran o petit o si el
vull farcit. Doncs el mateix podrien fer amb el cafè. Podrien preguntar si el
vull curt o llarg o si el vull amb sucre blanc o morè.
M’assec a la taula amb el meu
cafè dins la tassa sobre un platet acompanyat d’una cullereta i un sucre. Sola.
Publicat al Diari de Girona el 29/10/2009
