És evident que la relació amb el consum canvia de generació
en generació. Desconec si hi ha estudis sociològics sobre el tema, però ho
afirmo a partir d’observar comportaments. Posem d’exemple les deixalles que
entren en relació directa amb el consum. Pels meus avis –i, per tant, en la
infància dels meus pares- no existien els residus. Per una banda, tot
s’aprofitava pel bestiar (per poc que en tinguessin) i, per l’altra, no hi
havia tants embolcalls. Quan jo era petita sí que n’hi havia d’escombraries. Una
galleda i prou, tanmateix. Ara, quan dic als meus fills (no passen dels 3 anys)
que llencin alguna cosa a les escombraries, la pregunta immediata és: “-a
quines?” Confesso que sovint és difícil indicar el lloc. El color de les
galledes és un gran indicador, però el cert és que no tot hi cap en un mateix
espai. Les cases encara estan dissenyades amb zones per les deixalles massa
petites i, a tot estirar i essent generosos, hi caben tres galledes (això sí,
estretes): orgànica, residus i envasos. El paper i el vidre el tenim a part.
Un altre exemple: els meus pares quan eren petits
embolicaven els entrepans amb paper de diari. Quan jo era adolescent va
aparèixer el paper d’alumini i, en canvi ara, pràcticament no es fa servir. Tan
és així, que el rull de paper d’alumini que vam comprar quan vam equipar la
casa encara és el mateix, i d’això ja fa més de 13 anys. Quan érem petits n’hi
dèiem “paper de la xocolata” i el guardàvem com un tresor quan s’acostava Nadal
per fer el riu del pessebre. Després n’hi vam dir “paper de plata” i ara els
meus fills n’hi diuen “paper de riu” perquè la primera vegada que el van veure
va ser el Nadal passat quan van fer el pessebre.
Publicat al Diari de Girona, el 28/01/2010
