Tabac i Tobin

Publicat el 6 març 2012 per Marta Aymerich

Ara que fa un any de l’aplicació de la llei del tabac m’ha passat pel cap una comparació, si voleu un xic supèrflua, entre els efectes sobre la salut de la limitació del fum de tabac, els impostos de les cigarretes i la “taxa Tobin”, la que permetria gravar les transaccions financeres.

Gràcies a un article periodístic dels investigadors José M Martínez i Esteve Fernández de la Unitat de Control del Tabaquisme de l’Institut Català d’Oncologia-IDIBELL, he sabut que al cap d’un any hi ha hagut una reducció dels nivells de fum del tabac superior al 90%, segons un estudi sobre l’impacte de l’actual llei en l’hostaleria. Per tant, s’ha aconseguit reduir l’exposició a un factor de risc ben conegut i demostrat d’afeccions respiratòries, cardiovasculars i de càncer a la població no fumadora i, en particular, la dels treballadors de bars, restaurants i hotels. D’aquí a poc temps segur que es veurà una davallada de les malalties causades pel tabaquisme en no fumadors.

Doncs bé, resulta que després d’anys d’estar treballant la via dels impostos al tabac per incentivar el deixar de fumar, no ha estat fins a l’arribada de la limitació de fumar en espais tancats que s’ha notat un efecte important de reducció del risc. Inevitablement això m’ha fet pensar que un impost sobre les transaccions financeres com proposava James Tobin l’any 1971 per les operacions de canvi de divises, especialment pensat per evitar l’economia especulativa, no farà reduir gaire aquesta pràctica. Ara, si l’objectiu no és minvar-la sinó generar ingressos, llavors ja són figues d’un altre paner. Segons he llegit, Tobin proposava que aquests ingressos anessin al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional, tanmateix.

Publicat al Diari de Girona el 12/01/2012

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Vull ser un home

Publicat el 6 març 2012 per Marta Aymerich

Quan era petita volia ser un home per, anant d’excursió, poder fer pipí a qualsevol marge només girant-me d’esquena, obrint la bragueta i traient el penis, i no pas havent d’anar a cercar un arbust o roca –a vegades molt lluny- i a darrera haver-me de baixar els pantalons i deixar tot el cul a l’aire encara que fos en ple hivern i nevat (també envejava els gossos per poder beure de qualsevol bassa només amb la llengua, però això ho deixo per un altre dia).

Ara que sóc gran encara vull ser un home perquè tallar-me els cabells em costi més barat, pugui tenir un fill sense haver de passar pel dolor de parir, poder tenir una feina a la televisió sense necessitat que la bellesa sigui una condició imprescindible i no haver de demostrar constantment per segons quines altres feines que tinc la suficient preparació i experiència. A més, essent home tindria més probabilitats de dirigir una empresa, un ministeri o formar part d’un consell d’administració d’un banc o un consell assessor d’una institució.

Ara bé, no vull ser un home si només em puc vestir amb pantalons i mudar-me amb una americana gairebé sempre fosca i on l’única variació sigui la petita peça de roba que constitueix la corbata. Vull vestir de colors i ser lliure en triar l’estil. Vull poder canviar de pentinat i tenyir-me els cabells del color que em plagui acceptant elogis del nou look i no retrets per haver-me tenyit com li passaria a qualsevol home.

Si fos un home, i encara que sigui amb un condicional impossible (perquè si fos un home pensaria en masculí), la manera de fer femenina podria ser escoltada més sovint i potser algun dia tornaria a desitjar ser un home només per la facilitat d’orinar anant d’excursió.

Publicat al Diari de Girona, el 29/12/2011

Publicat dins de En femení­, singular o plural | Deixa un comentari

Pal de paller

Publicat el 6 març 2012 per Marta Aymerich

A vegades recordo el moment exacte que vaig aprendre algunes paraules o expressions, per exemple, sé exactament quan i on era i de qui vaig sentir per primer cop “filibusterisme” però, és clar, de la majoria de mots no me’n recordo. Llàstima, perquè m’agradaria poder haver retingut a la memòria la primera vegada que vaig sentir “pal de paller”. Segurament ja ho vaig aprendre en el sentit figurat amb el qual avui ho fem servir. Vés a saber, potser fins i tot em van haver d’explicar el perquè se li podia donar aquest significat figurat. Crec que no n’he vist cap de paller amb un pal, si no és pas als contes, és clar.

Fa un parell de diumenges vaig conèixer –diguem que- una nova “accepció” de pal de paller: es tracta del nom d’una associació d’animació sociocultural. Ho vaig trobar simpàtic que s’anomenés així, però he de confessar que el més interessant és que vaig aprendre que hi havia un cicle formatiu de grau superior en animació sociocultural. Perdoneu la meva ignorància. Em va posar contenta saber que existia formació reglada per aquest camp tan necessari i encara m’hi va posar més saber que naixia aquesta associació amb vocació d’oferir serveis i generar, si fos possible, llocs de treball.

M’ho explicaven els seus promotors. Animadors socioculturals. Els vaig conèixer en el context d’una fira oferint activitats de manualitats per a mainada. Durant tota l’estona que hi vaig ésser van tenir una alta requesta. Ells sense perdre el somriure i les criatures encantades. Els pares i mares, a qui tractaven amb una delicada simpatia, també encantats.

Posem, doncs, l’animació sociocultural com a pal de paller en aquesta època de restriccions. Trobarem contents les solucions.

Publicat al Diari de Girona el 09/12/2011

Deixa un comentari

Donar gràcies

Publicat el 6 març 2012 per Marta Aymerich

Avui se celebra als Estats Units el dia d’Acció de Gràcies (Thanksgiving). Certament és una festa llunyana, però les pel•lícules ens l’han acostat sempre molt. A més, com que acabo de sentir a la ràdio que Facebook ha escurçat les distàncies (enlloc dels 6 passos “clàssics”, ara només en calen 4,7 per connectar dues persones de qualsevol lloc del món) he pensat que d’alguna manera l’Atlàntic s’ha reduït i avui potser el veí de casa està farcint el gall d’indi.

El significat de la festa és agrair a Déu la collita de la temporada, però a Nord-Amèrica aquesta festivitat commemora, amb molt de menjar, com toca després d’una bona collita, la supervivència dels primers colonitzadors. Se celebra el quart dijous de novembre als EUA i el segon dilluns d’octubre al Canadà.

És una festa tan o més important que Nadal, Cap d’Any o el dia de la Independència (4 de juliol) que són les úniques de tot el calendari que als EUA no es passen a dilluns quan cauen al mig de la setmana. Gran eficiència aquesta. Ben diferent i ben lluny del que passarà a Catalunya d’aquí a dues setmanes. Un aqüeducte amb tota la regla on l’activitat laboral estarà sota mínims. I cada any que passa, però enguany encara amb més força, em pregunto què coi pinten aquestes dues festes en un mes ja escapçat per les festes de Nadal que, és clar, nosaltres a sobre les allarguem fins el dia 6 de gener. No podríem celebrar l’Epifania el 2 de gener? I no podríem eliminar les dues festes de la Immaculada Constitució? Realment són tan importants una i l’altra? I si ho són, no les podríem canviar de dia per evitar aquests aqüeductes tan incòmodes de gestionar laboral i familiarment? Personalment en donaria gràcies. A qui fos.

Publicat al Diari de Girona el 26/11/2011

Publicat dins de Tradicions, catalanes i d'arreu | Deixa un comentari

La veu candidata

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

Fa uns dies, en el debat a TV3 dels caps de llista per Barcelona dels partits amb representació parlamentària, vam tenir una sensació de dejà vu auditiva. La veu de Jordi Fernández Díaz ens recordava la d’Aleix Vidal Quadras. Era la disfonia (que no afonia, que significaria no tenir gens de veu, com molt bé ens recordava el programa “Òpera en texans” conduït tan originalment per Ramon Gener) causada probablement per un excés de feina de les cordes vocals. O, com segurament dirien els cantants i logopedes, per una mala utilització de l’aparell fonador.

M’imagino que aquesta és també la causa de la disfonia que pateix des de fa un parell de dies Josep Antoni Duran i Lleida. Això és el que m’ha fet pensar en el ritme que porten els candidats durant aquests quinze dies de campanya electoral. El llindar d’incombustibilitat de molts d’ells deu ser molt alt. Sort, per la seva salut, que és un període que té inici i fi ben marcats. Diverses vegades me’ls he imaginat extenuats el dia de reflexió.

Durant la campanya, l’estrès els manté amb un nivell hormonal suficient per aguantar molta excitació i poques hores de son. Un cop acabada, estic convençuda que el seu cos, des de les neurones fins als fibroblasts més indiferenciats, deu agrair la baixada de ritme. És així com, talment fos una d’aquestes cèl·lules, em pregunto si val la pena tanta estripada de gas a fons. De fet, en aquesta campanya més que en qualsevol altra, s’està plantejant que les formes dels debats, mítings i demés actes estan ancorats en d’altres èpoques i que potser no estan mobilitzant vots que és, justament, la raó principal de la campanya electoral i, malauradament, també la causa de la disfonia dels candidats.

Publicat al Diari de Girona el 17/11/2011

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari

Hi havia una vegada

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

un aeroport de qualsevol lloc del món des d’on hi sortien avions que connectaven punts de la geografia mundial, però fos quin fos el vol, fossin quins fossin els punts que acostessin, s’havien de seguir unes normes.

I heus aquí com s’havia d’anar en fila índia, ensenyar el tiquet a un senyor i arribar a uns llocs plens de safates on s’hi havia d’abocar qualsevol cosa de líquid que es portés a sobre (inclòs el minitub de pastadents del raspall plegable) i qualsevol cosa que pogués tallar. Doncs bé, vet aquí que una vegada una noia hi va anar i, un cop allà, va haver d’abocar-hi la mostra de colònia i les microtisoretes plegables –que se les van quedar- i, com que duia jaqueta, li van fer treure. Llavors van veure que a sota portava una bonica torera i li van fer posar a la safata. El cinturó i el mocador de coll també va haver de dipositar-los-hi. Van veure que duia sabates de taló i va haver d’omplir més la safata amb aquests elements tan importants per desplaçar-se. Després, com que a la bossa hi duia un ordinador, li van fer treure i posar-lo en una safata diferent. I, finalment, descalça, amb samarreta, i la bossa de mà i 3 safates a coll, es va dirigir a unes màquines amb cintes transportadores on havia de posar-hi el que duia i passant llavors ella sota un arc magnètic. Tot i que li havien explicat que tot plegat era per evitar que l’arc xiulés, resulta que en passar-hi, l’arc va xiular! Això va comportar que una senyora uniformada la magregés fins que va notar les anelles dels sostenidors. Vet aquí el que ha fet xiular! “Ja pot passar, senyora”. I ella va avançar, es va vestir i va anar a la porta des d’on havia de sortir el seu avió. I conte explicat, conte acabat.

Publicat al Diari de Girona el 10/11/2011

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari

Retrat en moviment

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

“Catalunya no pot deixar escapar l’oportunitat de bastir un gran sector ‘biotec’ referent al sud d’Europa”. Ho va dir la Montserrat Vendrell, directora general de Biocat, l’organisme que impulsa la BioRegió de Catalunya. Ho deia, avui fa exactament 8 dies, asseguda al costat del conseller Mas-Colell en la presentació del “Informe Biocat 2011: Retrat d’un sector en moviment”. I és que, segons l’informe, el sector l’integren més de 480 empreses —biotecnològiques, farmacèutiques, de tecnologies mèdiques i de serveis—, 435 grups de recerca, uns 80 centres de recerca, 57 infraestructures tecnològiques i serveis científics, 28 entitats de suport, 19 parcs científics, 15 hospitals, 9 grans infraestructures i 6 centres tecnològics. En conjunt, el sector ocupa unes 30.000 persones, de les quals 18.000 (investigadors i personal tècnic) es dediquen a tasques d’R+D i, en els darrers 10 anys, s’han generat 19.531 patents. D’altra banda, el conjunt d’empreses té una facturació estimada en 15.600 milions d’euros a l’any, que suposen un 29,4% del volum econòmic estatal del sector.

Aquesta segona edició de l’Informe Biocat (el primer va ser el 2009) amb, per cert, una suggerent aportació de Pere Condom, director del Parc Científic de la UdG, va ser presentat de manera clara i concisa per Marta Príncep, directora d’innovació, davant d’un auditori amb 150 persones del món de la recerca, privada o pública, de l’empresa i de les institucions; la majoria “decision-makers” dels àmbits respectius.

Reptes molts i els més significatius exposats allà mateix per Vendrell (consultables al web de biocat), però ara deixeu-me gaudir encara de la ressaca de tants números estimuladorament en moviment.

Publicat al Diari de Girona el 03/11/2011

Publicat dins de R+D i innovació | Deixa un comentari

Sense Facebook ni Twitter

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

Com la resta dels 438.000 espectadors de TV3 del dimarts a la nit, estava absorta davant de “14 d’abril: Macià contra Companys”. Una pel·lícula que emula un documental sobre l’efímera República Catalana. Genial la idea. Si hagués estat de consum oral o nasal enlloc d’audiovisual hagués dit que portava una substància per crear addicció perquè em va mantenir inexcusablement les orelles i els ulls enganxats a la pantalla, fins i tot quan la bufeta urinària estava al seu màxim de repleció. Per primer cop en molt de temps vaig desitjar el tall publicitari (sort que la pel·lícula era a TV3 i no a TVE, que no hi ha anuncis).

La publicitat també em va permetre fer un volt pel Twitter. S’hi deien coses la mar d’ocurrents, com per exemple, ara que parlava d’addiccions, algú (Jaume Guarch) es preguntava quants cartrons de tabac es devien necessitar per la filmació. És que fins i tot casa meva feia pudor de fum! D’altres (Joan Conesa) deien que “el problema dels presidents de la Generalitat és que descobreixen la independència quan es jubilen (si no els afusellen abans)”. Molt “retuitejat” ahir. I també ahir, algú altre (Abel Andreu) combinava “#maciacompanys” amb els resultats de l’enquesta del CEO respecte que el 45,4% dels catalans votaria la independència: “si el president Macià hagués tingut les enquestes actuals, ja hauria proclamat l’Estat Català”.

I mentrestant, dins del televisor, el 14-A la gent s’anava apilonant a la Plaça Sant Jaume de manera espontània, com impel·lits per una eufòria social telepàtica. Es va produir un canvi de règim sense violència –destaquen els historiadors- i, a més, la República Catalana es va proclamar davant d’una multitud sense el Facebook ni Twitter ni SMS.

Publicat al Diari de Girona el 27/10/2011

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari

L’ofici de viure

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

Com molts deveu saber, aquest és el nom del programa de Catalunya Ràdio que dirigeix Gaspar Hernàndez. Va començar essent diari, als vespres, i ara s’emet els caps de setmana al migdia. És un programa que es fa escoltar, però el que sempre he trobat genial ha estat el títol. Felicito de debò als inventors. No sé com va anar, però sempre m’he imaginat l’equip del llavors futur programa assegut al voltant d’una taula i fent pluja d’idees, fins que a algú li surt el nom tot combinant expressions que han sortit i la majoria exclama “sí!”.

El programa, molt premiat, va tenir també la seva versió llibre (“L’ofici de viure bé”), que vaig llegir, a trossets, fa un temps. I és que el llibre permet llegir-se així, com el programa de ràdio, que també el pots escoltar a trossets, sobretot gràcies als “podcasts” del web de Catalunya Ràdio. Ja ho sé, no és la millor manera de fer-ho, però en aquest ofici de viure, una s’ho arregla com pot i el dia a vegades s’estira fins on s’estira.

I per si no fos poc, també se’n va fer una versió televisiva. Se’n deia “Bricolatge emocional”. En vaig veure algun capítol només.

Sigui com sigui, escoltar, llegir, o veure i escoltar alhora, opinions i experiències que potencien la visió positiva de la vida o que, com anuncia el programa de ràdio, versen sobre el creixement personal i la psicologia positiva, és sempre la mar d’engrescador. És per això que avui al vespre no em perdré la conferència que Gaspar Hernàndez farà a l’Espai Caixa (Plaça Poeta Marquina de Girona) en motiu de la inauguració del curs de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Girona. I, vés a saber, potser podré satisfer la meva curiositat sobre com va sorgir “l’ofici de viure”.

Publicat al Diari de Girona el 20/10/2011

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Pagar impostos

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

Tot anant en cotxe amb la meva companya de feina ens fixem en la propaganda que porta un camió primer i en una altra d’una tanca publicitària després. Per atraure compradors les empreses ofereixen productes (ben diferents, des de mobles fins a aparells electrònics) dient que els venen a preus sense IVA o que et pots estalviar l’IVA en comprar-los.

És evident que si comprem productes en aquests comerços els preus portaran l’IVA; el que passa és que s’hi aplica un rebaix. Si les botigues enlloc d’anunciar les seves ofertes amb un 18% (o el percentatge que apliqui en cada cas) de descompte, prefereixen anunciar-les dient-nos que ens podem estalviar l’impost en qüestió, segur que ho fan perquè així serem més atrets com a clients. Indubtablement les empreses trien la manera més eficaç de captar compradors. És curiosa -comentem totes dues al cotxe- aquesta nostra cultura “taxofòbica” (ens hem inventat la paraula per descriure l’aversió a pagar impostos).

Ens atrevim a hipotetitzar que en alguns països, probablement nòrdics, els ciutadans ho trobarien com a mínim estrany, potser fins i tot ho rebutjarien per incitació a la il·legalitat.

Mentre xerrem sentim a la ràdio que una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha posat de manifest que els catalans preferim majoritàriament les retallades de despesa pública que no pas pagar més impostos. La conversa avança sobre les raons d’aquesta “taxofòbia” de la nostra cultura. N’esgrimim diverses, però acabem concloent que aquesta actitud respon a una societat que no confia en ella mateixa com a col·lectiu. Ens preguntem si aquesta actitud seria la mateixa si Catalunya fos independent. I preferim somniar que la resposta seria que no.

Publicat al Diari de Girona el 13/10/2011

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari