Ben malalts

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

Fa exactament 35 anys que a Perpinyà, en el 10è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana es va aprovar que “salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. Era una idea més avançada de la definició de l’OMS el 1946: “salut és l’estat de benestar físic, mental i social complets, i no només l’absència de malaltia”.

Tot i l’antiguitat d’aquestes definicions, encara avui ens costa aplicar-les. I més ara perquè segurament, en els temps que passem, un percentatge elevadíssim de persones hauria d’estar en tractament -si existís- pel seu “malestar social”. Però és pitjor encara, no és que no tinguem remei -i ni diagnòstic tan sols- per això darrer, sinó que majoritàriament tampoc no el tenim per l’absència de benestar mental. D’eines diagnòstiques en tenim més, però encara són insuficients com bé deixen entreveure molts estudis. Els trastorns mentals augmenten tan dramàticament que la sospita és que es tracta d’un “infradiagnòstic”. Recentment s’ha quantificat en un 13% la prevalença d’aquests trastorns a nivell mundial i a Europa en un 38%.

Ara bé, parlar de la divisió entre salut física i salut mental és com si encara vivíssim en l’època de Descartes, on el cap estava separat del cos. Que no és física la salut del cervell? És que, de fet, en la darrera dècada s’ha posat de manifest que els trastorns del cervell
contribueixen a una major càrrega de malaltia (física) de la que es pensava. I si seguim estudiant potser veurem que també de malaltia social. I, finalment, quan hagin passat dos lustres de la definició de salut de l’OMS, la podrem modificar i potser fins i tot serem capaços d’avançar en la definició del Congrés de Metges i Biòlegs del 1976.

Publicat al Diari de Girona el 06/10/2011

Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’apassionant món…

Publicat el 19 novembre 2011 per Marta Aymerich

…de la publicitat de detergents. És així com hem acabat la conversa amb un col•lega de Califòrnia. Comentàvem junts un escrit i com aquell qui diu “és més vell que l’anar a peu”, m’ha etzibat “és tan antic com el lema d’un anunci de detergent”. L’he mirat amb cara d’interrogant i llavors ell mateix m’ha recitat el lema: “aquest detergent realment fa el blancs més blancs i els colors més brillants”. I ha continuat explicant-me que un conegut seu un dia va decidir comparar els anuncis de detergent antics i actuals. Gràcies a que molts estan penjats a Internet ho va poder fer. Em deia fins i tot les marques, una dels anys 50, una altra dels 60, dels 70, dels 90 i una actual. O sigui que els detergents als EUA porten 60 anys dient exactament el mateix!

No seré pas jo qui perdi el temps mirant si passa el mateix amb els anuncis de detergents d’aquí, però sí que és cert que existeix com una mena d’opinió general respecte als anuncis de detergent: tret d’algunes excepcions són tots ridículament semblants. L’escenari és gairebé sempre el mateix: una dona davant d’una palangana o una rentadora on s’hi posa una peça de roba amb una taca que després desapareix. Sovint això té un comparador, amb un altre detergent que, vés per on, no és capaç d’eliminar-la del tot.

Suposo que la resposta a la pregunta de perquè no canvien els anuncis és que som nosaltres qui no ho fem. No m’imagino a un responsable de màrqueting encarregant un anunci que no enganxi al públic diana, és a dir, que no faci vendre.

Amb tot, darrerament he observat un petit canvi: darrerament la peça de roba és de color groc. Deu ser això un pas endavant de la química? Deixar blanc el blanc és massa fàcil?

Publicat al Diari de Girona el 22/09/2011

Deixa un comentari

Bonisme

Publicat el 21 setembre 2011 per Marta Aymerich

Sí que ho he buscat al diccionari. Al de l’Institut d’Estudis Catalans i al de l’Enciclopèdia Catalana. I no, no hi és. Tampoc a la Viquipèdia. En espanyol tampoc no surt al de la Real Academia Española. En altres idiomes malauradament ni tan sols sé com es diria perquè en els diccionaris bilingües tampoc no hi apareix. Per sort, a la Wikipedia en espanyol sí que algú s’ha dignat a escriure’n la definició. Hi diu que “és un terme encunyat en els últims anys per alguns sectors, per definir certs esquemes d’actuació social i política que tenen per eix essencial la posada en pràctica de criteris de diàleg permanent entre grups diversos, solidaritat amb els desfavorits i tolerància cap als diferents”. Però, és clar, això és tan o més fiable que l’opinió d’algú, per més erudit que sigui, com per exemple, la que un internauta expressa al fòrum del WordReference: “És partir de la base equivocada que la bondat solucionarà tots els problemes perquè en el fons tots els éssers humans som bons i aquesta bondat, com a punt de partida, equivaldria al consens i al diàleg”.

A mi, que m’agrada més el bonisme que –posats a inventar paraules- el malisme, no hi ha dubte que prefereixo la primera a la segona definició. I, no sé perquè, tinc la sensació que el que preval a la societat catalana és més la versió pessimista i desagradable del terme. Una ullada a la xarxa em posa de manifest que alguns s’han d’excusar dels que els “tatxen” (sí, com en negatiu) de “bonistes”. Com a màxim a un bonista el fan passar per ingenu, per no dir ximplet o ignorant.

Potser quan els diccionaris recullin el mot guanyarà la versió negativa, però no puc negar cert desconcert perquè vaig aprendre que ser bo era bo.

Publicat al Diari de Girona el 15/09/2011

Publicat dins de Sociopolítica | Deixa un comentari

Productius en ciència

Publicat el 9 setembre 2011 per Marta Aymerich

La productivitat en recerca es mesura de diverses maneres però la més reconeguda és la publicació d’articles científics. Tan és així que la pressió per publicar és tan alta que darrerament alguns han manifestat els problemes que això representa. Sense anar més lluny, dilluns es publicava al diari The Guardian l’article: “Publicar o morir: la revisió per consemblants i la corrupció de la ciència”. La revisió per consemblants (peer-review) és la que es porta a terme en les revistes científiques de qualitat quan s’hi envia un article. Si el director de la revista creu que és adequat l’envia a uns quants experts (consemblants) perquè decideixin si és bo. Aquests revisors han de fer comentaris a l’article i retornar-lo als autors amb preguntes i comentaris perquè en facin la correcció. Tot plegat implica molt de temps (uns 6 mesos) i una feina ingent tant pels revisors com, sobretot, pels investigadors.

Doncs bé, el diari, que feia esment de la quantitat d’articles que es publiquen (1,3 milions en gairebé 24.000 revistes l’any 2006), afirmava que no hi ha suficient gent competent per portar a terme la revisió per consemblants i això, juntament amb la pressió de les institucions científiques, fa que hi hagi errors en tot el procés i es publiquin articles amb biaixos importants.

Deixant, però, de banda aquest debat, ahir l’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans publicava una bona notícia: en el període 2000-2009, els investigadors catalans han publicat un total de 62.715 articles a les revistes indexades de qualitat, significant un augment del 120% (de 4.321 articles l’any 2000 a 9.494 el 2009, amb una acceleració a partir de 2006). Tota una lliçó de productivitat.

Publicat al Diari de Girona el 8/09/2011

Publicat dins de R+D i innovació | Deixa un comentari

Tornem-hi

Publicat el 2 setembre 2011 per Marta Aymerich

Segur que avui per a molts és el primer dia de feina després de les vacances. Les xarxes socials virtuals van plenes de companys que ho anuncien i, en aquest sentit, m’han agradat especialment alguns missatges dient que no hi ha raó de queixar-se per la reincorporació perquè n’hi ha molts que ni ho poden fer. Tot un privilegi tornar a la feina, tenint en compte la situació econòmica -deia una col·lega.

Però també a través de la xarxa he rebut l’article «Les condicions psicosocials de la feina i la utilització de serveis sanitaris», un treball de dos investigadors de Concordia University (Montreal) que posa de manifest que una tensió laboral alta o mitjana fa que s’utilitzin un 26% més els serveis sanitaris. L’estudi es va fer utilitzant dades de l’Enquesta Nacional de Salut del Canadà, que inclou una mostra representativa de la població, durant el període de 2000 a 2008. En total es van analitzar 29.110 individus, un cop exclosa la població de més de 65 anys i de menys de 18 anys.

Aquest estudi aporta un aspecte interessant perquè si bé hi ha prou treballs sobre com l’estrès laboral afecta la salut física i mental, pocs han examinat l’associació entre l’estrès relacionat amb la feina i la utilització de serveis sanitaris. I això és especialment important si es tenen en compte les conseqüències econòmiques d’aquest ús. D’altra banda, els autors suggereixen a la conclusió que la millora de les condicions psicosocials de treball i l’educació dels treballadors sobre els mecanismes per afrontar l’estrès podria ser beneficiós per a la seva salut física i mental i, en conseqüència -hi afegeixo-, disminuir la freqüentació de visites per causes que es podrien evitar.

Feliç tornada!

Publicat al Diari de Girona l’1/09/2011

Publicat dins de R+D i innovació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Veure TV fa emmalaltir

Publicat el 3 agost 2011 per Marta Aymerich

Ahir vaig llegir al Diari de Girona la notícia que el mes de juliol va batre el rècord de consum televisiu d’aquest 2011 amb 221 minuts per espectador a Catalunya, és a dir, 3,7 hores al dia. I inevitablement he recordat l’estudi publicat el mes de juny a la revista JAMA d’un grup de recerca de la Facultat de Salut Pública de la Universitat de Harvard que conclou que mirar la televisió està associat a un major risc de patir diabetis tipus 2, malaltia cardiovascular o mort prematura.

Els autors de l’estudi expliquen la relació per la influència negativa que té veure la televisió en l’obesitat, que alhora està associada amb baixos nivells d’activitat i mals hàbits alimentaris, que són, d’altra banda, els principals factors de risc per diabetis tipus 2 i malaltia cardiovascular.

Veure la televisió és l’activitat diària més comú, a part de treballar i dormir, en molts llocs del món. Segons sembla, els europeus gasten una mitjana d’un 40% del seu temps lliure al dia davant del televisor i els australians el 50%. Això correspon més o menys a tres o quatre hores de veure cada dia la televisió, com aquest mes de juliol passat a Catalunya; temps que als EUA encara és superior, unes cinc hores de mitjana.

Els investigadors van portar a terme una metaanàlisi incloent tots els estudis publicats des de 1970 fins 2011 avaluant com a factor de risc per a determinades malalties el temps que ens estem asseguts mirant la televisió. Els resultats van mostrar que per cada dues hores de veure televisió al dia, el risc de diabetis tipus 2, malaltia cardiovascular i mort prematura augmenta en un 20, 15 i 13 per cent, respectivament.

A l’agost, amb tant programa repetit, segur que disminuïm el risc.

Publicat al Diari de Girona el 4/08/2011

Publicat dins de R+D i innovació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Ara ho entenc!

Publicat el 3 agost 2011 per Marta Aymerich

Sovint m’he preguntat com és possible que moltes mares no descriguin com una etapa dura (o duríssima) de la vida els primers mesos del fill nounat. Ara ja en tinc la resposta: són incapaces de recordar-ho.

Se m’ha ocorregut després de llegir un estudi a la revista PNAS del grup de Lluís de Lecea de la Universitat de Stanford. En l’article s’explica que la consolidació de la memòria ha estat proposada com una funció del son i que, d’altra banda, el son és un fenomen complex que es caracteritza per, com a mínim, la durada, la intensitat i la continuïtat. Atès que aquesta darrera es veu alterada en malalties que cursen amb dèficit de memòria, els investigadors es van plantejar si era clau per l’exercici de recordar.

El problema, però, és que fins ara havia estat gairebé impossible de trencar la continuïtat del son sense afectar-ne la qualitat (intensitat o durada). Tanmateix, el grup de Stanford va trobar una manera: l’optogenètica, és a dir, utilitzar estímuls de llum directes al cervell per despertar, en aquest cas, ratolins dissenyats específicament per ser-hi sensibles. Així doncs, en l’estudi es va aconseguir fragmentar el son a un grup de ratolins però fent que dormissin amb la mateixa intensitat (mesurada mitjançant les ones cerebrals) i quantitat que l’altre grup de ratolins.

Els resultats van mostrar que la fragmentació del son va disminuir el rendiment dels ratolins en el reconeixement d’objectes nous (memòria). Deu ser per això, doncs, que com que un nadó ens fa trencar tan sovint el son, no es recorda la duresa d’aquesta etapa. A més, com que a part de fragmentar el son també se n’afecta la qualitat, l’amnèsia és quasi total. No us sembla una hipòtesi versemblant?

Publicat al Diari de Girona el 28/07/2011

Publicat dins de R+D i innovació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Mind the gap

Publicat el 20 juliol 2011 per Marta Aymerich

Aquesta és l’expressió que és com una mena d’avís que hi ha per tot arreu al metro de Londres. Està escrit a terra i en senyals a la paret semblants a les de trànsit (de fet, aquest senyal és una icona que s’imprimeix en moltes samarretes de record de Londres). Significa que vagis amb compte amb el forat que hi ha entre el vagó del tren i l’andana quan baixis o pugis en una estació. Imagineu-vos què poden arribar a dir només amb tres paraules els anglesos! L’expressió no només està escrita també es pot sentir, i en llocs diferents al metro: per exemple, la diuen contínuament en altres indrets com ara els aeroports quan s’acaben les cintes transportadores que t’ajuden a passar més ràpidament els llargs passadissos.

L’expressió m’ha vingut al cap mentre era dins d’un altre metro, el de Madrid, que ve per la dreta com el de Londres i no per l’esquerra com a la majoria de metros continentals europeus i també americans. Ens acostàvem a l’estació d’Atocha i una veu ens avisava que anéssim amb compte amb l’estació perquè era corba i que, si us plau, en baixar vigiléssim de no posar el peu al forat entre el vagó de metro i l’andana. No sé si era exactament aquesta la frase, però sí que era així de llarga. Per això el “mind the gap” m’ha vingut al cap de seguida. Llàstima que no sigui traduïble. Ni tan sols una expressió anàloga funcionaria: us imagineu un “Compte amb el forat”? Trobo que encara seria pitjor. Potser cercaríem un forat sense mirar on posem els peus. És per això que molts altres metros del món han adoptat la locució britànica i els que no són de parla anglesa, sigui l’expressió que sigui que utilitzen en l’idioma original, solen traduir-la per “mind the gap”.

Publicat al Diari de Girona el 21/07/2011

Deixa un comentari

Contenta de fer feina

Publicat el 16 juliol 2011 per Marta Aymerich

És igual treballar que fer feina –deia aquell. I ho sostinc en termes superficials, no pas però, anant a fons tal com ho feia Raimon Panikkar el 2008 en el discurs d’investidura com a Honoris Causa de la Universitat de Girona on afirmava que treballar deriva etimològicament d’un instrument de tortura (tripalium) i fer feina té una connotació positiva de construcció i, tal vegada –hi afegeixo-, potser l’expressió és més pròpia de la llengua catalana. De fet, així és com sempre ho diuen els mallorquins.

Fet aquest aclariment, sóc de les que m’agrada treballar i fer-ho en projectes diferents als familiars o de casa. I és per això que estic contenta quan llegeixo estudis com els dels investigadors Marí-Klose (Pau i Marga), Elizabeth Vaquera i Solveig Argeseanu Cunningham sobre infància i futur. L’estudi, publicat enguany i finançat per la Fundació “La Caixa”, conclou entre d’altres, que precisament la manca d’ocupació de la mare augmenta el risc de pobresa infantil i de fracàs escolar, i també que, contràriament al corrent d’opinió, a les llars en què les mares treballen, elles mantenen els mateixos estàndards d’estímul i de vincle amb els fills que en les llars en què elles es dediquen exclusivament a les responsabilitats domèstiques.

I és que segons l’Enquesta de Població Activa del 2010, en tot just tres dècades la taxa d’ocupació de les dones d’entre 25 i 49 anys s’ha duplicat, i ha passat del 36% l’any 1990 al 63% l’any 2010. Ara bé, segons l’estudi esmentat més amunt, un 23% de mares espanyoles de nens menors de 5 anys han hagut de deixar la feina o una activitat formativa els últims 4 anys per atendre els fills i, en canvi, només un 4,8% d’homes declaren el mateix.

Publicat al Diari de Girona el 7/07/2011

Publicat dins de En femení­, singular o plural | Deixa un comentari

El que volem

Publicat el 16 juliol 2011 per Marta Aymerich

Els adolescents amb malalties cròniques volen ser tractats com a adults i prefereixen professionals de la salut que siguin competents en la matèria, que tinguin una bona habilitat de comunicació i que, a més, siguin honestos i directes. En general, els adolescents estan satisfets amb l’atenció rebuda, però val a dir que també estan disposats a expressar els seus punts de vista sobre la qualitat dels serveis de salut que se’ls proporciona.

Aquesta és la conclusió principal d’un estudi portat a terme amb joves de 12 a 19 anys d’Holanda afectats per alguna malaltia crònica. L’estudi va fer servir tècniques d’anàlisi qualitativa i també quantitativa. En el primer cas per analitzar el contingut de les entrevistes que els mateixos adolescents feien a altres joves a l’hospital i, en el segon cas, per quantificar els resultats obtinguts de 990 qüestionaris omplerts mitjançant una plana web.

L’estudi es va publicar abans d’ahir a la revista Patient Preference and Adherence que a més de ser només electrònica és d’accés obert (és a dir, que qui en té la propietat intel·lectual és l’autor i no la revista com habitualment passa) i això permet distribuir l’article a tothom sense problemes de copyright. L’amable organització d’aquesta revista en concret fa que cada cop que es publica un article te l’enviï per correu electrònic. No sempre m’interessa llegir-los, però aquest cop el tema em va fer gràcia i, certament, l’article és molt atraient (per l’originalitat del tema i per la metodologia) però el què m’hi ha empès ha estat el títol: “El que volem” (“What we want”): les preferències dels adolescents amb malalties cròniques i les seves prioritats per millorar l’atenció sanitària.

Publicat al Diari de Girona el 23/06/2011

Publicat dins de R+D i innovació | Etiquetat com a | Deixa un comentari