Sovint m’he preguntat com és possible que moltes mares no descriguin com una etapa dura (o duríssima) de la vida els primers mesos del fill nounat. Ara ja en tinc la resposta: són incapaces de recordar-ho.
Se m’ha ocorregut després de llegir un estudi a la revista PNAS del grup de Lluís de Lecea de la Universitat de Stanford. En l’article s’explica que la consolidació de la memòria ha estat proposada com una funció del son i que, d’altra banda, el son és un fenomen complex que es caracteritza per, com a mínim, la durada, la intensitat i la continuïtat. Atès que aquesta darrera es veu alterada en malalties que cursen amb dèficit de memòria, els investigadors es van plantejar si era clau per l’exercici de recordar.
El problema, però, és que fins ara havia estat gairebé impossible de trencar la continuïtat del son sense afectar-ne la qualitat (intensitat o durada). Tanmateix, el grup de Stanford va trobar una manera: l’optogenètica, és a dir, utilitzar estímuls de llum directes al cervell per despertar, en aquest cas, ratolins dissenyats específicament per ser-hi sensibles. Així doncs, en l’estudi es va aconseguir fragmentar el son a un grup de ratolins però fent que dormissin amb la mateixa intensitat (mesurada mitjançant les ones cerebrals) i quantitat que l’altre grup de ratolins.
Els resultats van mostrar que la fragmentació del son va disminuir el rendiment dels ratolins en el reconeixement d’objectes nous (memòria). Deu ser per això, doncs, que com que un nadó ens fa trencar tan sovint el son, no es recorda la duresa d’aquesta etapa. A més, com que a part de fragmentar el son també se n’afecta la qualitat, l’amnèsia és quasi total. No us sembla una hipòtesi versemblant?
Publicat al Diari de Girona el 28/07/2011
