Com la resta dels 438.000 espectadors de TV3 del dimarts a la nit, estava absorta davant de “14 d’abril: Macià contra Companys”. Una pel·lícula que emula un documental sobre l’efímera República Catalana. Genial la idea. Si hagués estat de consum oral o nasal enlloc d’audiovisual hagués dit que portava una substància per crear addicció perquè em va mantenir inexcusablement les orelles i els ulls enganxats a la pantalla, fins i tot quan la bufeta urinària estava al seu màxim de repleció. Per primer cop en molt de temps vaig desitjar el tall publicitari (sort que la pel·lícula era a TV3 i no a TVE, que no hi ha anuncis).
La publicitat també em va permetre fer un volt pel Twitter. S’hi deien coses la mar d’ocurrents, com per exemple, ara que parlava d’addiccions, algú (Jaume Guarch) es preguntava quants cartrons de tabac es devien necessitar per la filmació. És que fins i tot casa meva feia pudor de fum! D’altres (Joan Conesa) deien que “el problema dels presidents de la Generalitat és que descobreixen la independència quan es jubilen (si no els afusellen abans)”. Molt “retuitejat” ahir. I també ahir, algú altre (Abel Andreu) combinava “#maciacompanys” amb els resultats de l’enquesta del CEO respecte que el 45,4% dels catalans votaria la independència: “si el president Macià hagués tingut les enquestes actuals, ja hauria proclamat l’Estat Català”.
I mentrestant, dins del televisor, el 14-A la gent s’anava apilonant a la Plaça Sant Jaume de manera espontània, com impel·lits per una eufòria social telepàtica. Es va produir un canvi de règim sense violència –destaquen els historiadors- i, a més, la República Catalana es va proclamar davant d’una multitud sense el Facebook ni Twitter ni SMS.
Publicat al Diari de Girona el 27/10/2011
