Quan era petita volia ser un home per, anant d’excursió, poder fer pipí a qualsevol marge només girant-me d’esquena, obrint la bragueta i traient el penis, i no pas havent d’anar a cercar un arbust o roca –a vegades molt lluny- i a darrera haver-me de baixar els pantalons i deixar tot el cul a l’aire encara que fos en ple hivern i nevat (també envejava els gossos per poder beure de qualsevol bassa només amb la llengua, però això ho deixo per un altre dia).
Ara que sóc gran encara vull ser un home perquè tallar-me els cabells em costi més barat, pugui tenir un fill sense haver de passar pel dolor de parir, poder tenir una feina a la televisió sense necessitat que la bellesa sigui una condició imprescindible i no haver de demostrar constantment per segons quines altres feines que tinc la suficient preparació i experiència. A més, essent home tindria més probabilitats de dirigir una empresa, un ministeri o formar part d’un consell d’administració d’un banc o un consell assessor d’una institució.
Ara bé, no vull ser un home si només em puc vestir amb pantalons i mudar-me amb una americana gairebé sempre fosca i on l’única variació sigui la petita peça de roba que constitueix la corbata. Vull vestir de colors i ser lliure en triar l’estil. Vull poder canviar de pentinat i tenyir-me els cabells del color que em plagui acceptant elogis del nou look i no retrets per haver-me tenyit com li passaria a qualsevol home.
Si fos un home, i encara que sigui amb un condicional impossible (perquè si fos un home pensaria en masculí), la manera de fer femenina podria ser escoltada més sovint i potser algun dia tornaria a desitjar ser un home només per la facilitat d’orinar anant d’excursió.
Publicat al Diari de Girona, el 29/12/2011
