un aeroport de qualsevol lloc del món des d’on hi sortien avions que connectaven punts de la geografia mundial, però fos quin fos el vol, fossin quins fossin els punts que acostessin, s’havien de seguir unes normes.
I heus aquí com s’havia d’anar en fila índia, ensenyar el tiquet a un senyor i arribar a uns llocs plens de safates on s’hi havia d’abocar qualsevol cosa de líquid que es portés a sobre (inclòs el minitub de pastadents del raspall plegable) i qualsevol cosa que pogués tallar. Doncs bé, vet aquí que una vegada una noia hi va anar i, un cop allà, va haver d’abocar-hi la mostra de colònia i les microtisoretes plegables –que se les van quedar- i, com que duia jaqueta, li van fer treure. Llavors van veure que a sota portava una bonica torera i li van fer posar a la safata. El cinturó i el mocador de coll també va haver de dipositar-los-hi. Van veure que duia sabates de taló i va haver d’omplir més la safata amb aquests elements tan importants per desplaçar-se. Després, com que a la bossa hi duia un ordinador, li van fer treure i posar-lo en una safata diferent. I, finalment, descalça, amb samarreta, i la bossa de mà i 3 safates a coll, es va dirigir a unes màquines amb cintes transportadores on havia de posar-hi el que duia i passant llavors ella sota un arc magnètic. Tot i que li havien explicat que tot plegat era per evitar que l’arc xiulés, resulta que en passar-hi, l’arc va xiular! Això va comportar que una senyora uniformada la magregés fins que va notar les anelles dels sostenidors. Vet aquí el que ha fet xiular! “Ja pot passar, senyora”. I ella va avançar, es va vestir i va anar a la porta des d’on havia de sortir el seu avió. I conte explicat, conte acabat.
Publicat al Diari de Girona el 10/11/2011
