Fa exactament 35 anys que a Perpinyà, en el 10è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana es va aprovar que “salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. Era una idea més avançada de la definició de l’OMS el 1946: “salut és l’estat de benestar físic, mental i social complets, i no només l’absència de malaltia”.
Tot i l’antiguitat d’aquestes definicions, encara avui ens costa aplicar-les. I més ara perquè segurament, en els temps que passem, un percentatge elevadíssim de persones hauria d’estar en tractament -si existís- pel seu “malestar social”. Però és pitjor encara, no és que no tinguem remei -i ni diagnòstic tan sols- per això darrer, sinó que majoritàriament tampoc no el tenim per l’absència de benestar mental. D’eines diagnòstiques en tenim més, però encara són insuficients com bé deixen entreveure molts estudis. Els trastorns mentals augmenten tan dramàticament que la sospita és que es tracta d’un “infradiagnòstic”. Recentment s’ha quantificat en un 13% la prevalença d’aquests trastorns a nivell mundial i a Europa en un 38%.
Ara bé, parlar de la divisió entre salut física i salut mental és com si encara vivíssim en l’època de Descartes, on el cap estava separat del cos. Que no és física la salut del cervell? És que, de fet, en la darrera dècada s’ha posat de manifest que els trastorns del cervell
contribueixen a una major càrrega de malaltia (física) de la que es pensava. I si seguim estudiant potser veurem que també de malaltia social. I, finalment, quan hagin passat dos lustres de la definició de salut de l’OMS, la podrem modificar i potser fins i tot serem capaços d’avançar en la definició del Congrés de Metges i Biòlegs del 1976.
Publicat al Diari de Girona el 06/10/2011
