Sí que ho he buscat al diccionari. Al de l’Institut d’Estudis Catalans i al de l’Enciclopèdia Catalana. I no, no hi és. Tampoc a la Viquipèdia. En espanyol tampoc no surt al de la Real Academia Española. En altres idiomes malauradament ni tan sols sé com es diria perquè en els diccionaris bilingües tampoc no hi apareix. Per sort, a la Wikipedia en espanyol sí que algú s’ha dignat a escriure’n la definició. Hi diu que “és un terme encunyat en els últims anys per alguns sectors, per definir certs esquemes d’actuació social i política que tenen per eix essencial la posada en pràctica de criteris de diàleg permanent entre grups diversos, solidaritat amb els desfavorits i tolerància cap als diferents”. Però, és clar, això és tan o més fiable que l’opinió d’algú, per més erudit que sigui, com per exemple, la que un internauta expressa al fòrum del WordReference: “És partir de la base equivocada que la bondat solucionarà tots els problemes perquè en el fons tots els éssers humans som bons i aquesta bondat, com a punt de partida, equivaldria al consens i al diàleg”.
A mi, que m’agrada més el bonisme que –posats a inventar paraules- el malisme, no hi ha dubte que prefereixo la primera a la segona definició. I, no sé perquè, tinc la sensació que el que preval a la societat catalana és més la versió pessimista i desagradable del terme. Una ullada a la xarxa em posa de manifest que alguns s’han d’excusar dels que els “tatxen” (sí, com en negatiu) de “bonistes”. Com a màxim a un bonista el fan passar per ingenu, per no dir ximplet o ignorant.
Potser quan els diccionaris recullin el mot guanyarà la versió negativa, però no puc negar cert desconcert perquè vaig aprendre que ser bo era bo.
Publicat al Diari de Girona el 15/09/2011
