Un sopar amb tres bons amics. Un d’ells està vivint a Nova York i que sigui aquí és una bona excusa per trobar-nos tots quatre. Coincidim o hem coincidit professionalment però tenim formacions ben diferents que van des de la filosofia i ciència política, passant pel dret, la medicina i l’enginyeria industrial. Ens coneixem d’haver compartit visió i direcció, tot i que no en el mateix període, al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya; i això que érem de quatre associacions juvenils diferents.
Quan aterren les croquetes de pernil parlem dels sistemes educatius de diversos llocs del món. I de la influència de l’informe PISA sobre ells. De l’excessiu –opinem- biaix cap a les habilitats cognitives que l’educació esgrimeix, essent com són tan importants les habilitats no cognitives com ara maduresa emocional, comunicació no verbal, capacitat d’iniciativa o empatia. Parlem d’educació primària i secundària, i també d’educació superior. Quan arriben els segons plats (bacallà amb mongetes, pop a la brasa, hamburguesa i tataki de tonyina) un cita el llibre de Gaye Tuchmann on s’hi esmenta, després de posar uns quants exemples, que les universitats ja han renunciat a guiar els estudiants per comprendre la veritat, per estrafer les possibilitats intel·lectuals, per apreciar millor l’art, la música i altres formes de cultura, i per treballar per la política i el servei públic més il·lustrats. Sembla més aviat que les universitats preparin els estudiants per al mercat laboral; que enlloc d’educar, entrenin. Que poc s’educa en valors i actituds professionals, per exemple.
No volem postres, però sí cafè. Parlem d’educar per al lideratge. S’allarga. Dijous ho comparteixo.
Publicat al Diari de Girona el 20 de març de 2014
