Un any més, necessari. Enguany amb la publicació oportuna de l’estudi sobre la violència contra les dones a la Unió Europea, on s’han entrevistat a 1500 dones a cada un dels 28 països participants; 42000 dones de 18 a 74 anys. El resultat principal és que un terç (sí, 33%!) de les europees ha patit violència (física, sexual o psicològica) en el darrer any, però el que m’interessa destacar és la reacció que alguns han tingut a aquestes dades. En alguns casos expressades públicament (els he sentit a la ràdio) i, en d’altres, sense atrevir-se a verbalitzar-les. He sentit opinar que potser en alguns països que “et freguin la cama al metro” ja pot voler dir abús sexual. Això m’ha fet pensar que allò que es posa de manifest és l’absolut desconeixement de què significa una agressió per una dona. Què li és desagradable i què no. Com que sempre hi ha hagut domini masclista, algunes actituds agressives són percebudes com a normals. Per homes i per dones. Aquesta és la raó per la qual algunes dones maltractades tarden un temps a adonar-se’n que la situació és insostenible. A vegades han d’esperar a tenir una lesió física i, en casos greus, ni amb això.
Tot i que s’ha avançat molt en oferir una altra visió i sortir del masclisme imperant, encara ens queda un llarg recorregut. De fet, en aquest estudi, la diferència de resultats d’abús entre el nord i el sud (més al nord que al sud) potser s’explica perquè el llindar del què és tolerable és diferent i, per tant, potser moltes dones al sud toleren determinades actituds que al nord són inacceptables. Si el llindar només traduís maneres de veure-ho i no pas tolerància a l’agressió, cap problema. Si no, en tindríem un. I no pas petit.
Publicat al Diari de Girona el 6 de març de 2014
