És igual treballar que fer feina –deia aquell. I ho sostinc en termes superficials, no pas però, anant a fons tal com ho feia Raimon Panikkar el 2008 en el discurs d’investidura com a Honoris Causa de la Universitat de Girona on afirmava que treballar deriva etimològicament d’un instrument de tortura (tripalium) i fer feina té una connotació positiva de construcció i, tal vegada –hi afegeixo-, potser l’expressió és més pròpia de la llengua catalana. De fet, així és com sempre ho diuen els mallorquins.
Fet aquest aclariment, sóc de les que m’agrada treballar i fer-ho en projectes diferents als familiars o de casa. I és per això que estic contenta quan llegeixo estudis com els dels investigadors Marí-Klose (Pau i Marga), Elizabeth Vaquera i Solveig Argeseanu Cunningham sobre infància i futur. L’estudi, publicat enguany i finançat per la Fundació “La Caixa”, conclou entre d’altres, que precisament la manca d’ocupació de la mare augmenta el risc de pobresa infantil i de fracàs escolar, i també que, contràriament al corrent d’opinió, a les llars en què les mares treballen, elles mantenen els mateixos estàndards d’estímul i de vincle amb els fills que en les llars en què elles es dediquen exclusivament a les responsabilitats domèstiques.
I és que segons l’Enquesta de Població Activa del 2010, en tot just tres dècades la taxa d’ocupació de les dones d’entre 25 i 49 anys s’ha duplicat, i ha passat del 36% l’any 1990 al 63% l’any 2010. Ara bé, segons l’estudi esmentat més amunt, un 23% de mares espanyoles de nens menors de 5 anys han hagut de deixar la feina o una activitat formativa els últims 4 anys per atendre els fills i, en canvi, només un 4,8% d’homes declaren el mateix.
Publicat al Diari de Girona el 7/07/2011
