Un vespre a la policia

El vespre en qüestió va ser el
del dilluns 8 de març, dia de la dona treballadora. Dit sigui de passada, se’m
fa difícil entendre perquè hi posen l’adjectiu. Intueixo que deu excloure a les
que viuen de renda i no fan gens ni mica de feina, tot i que deuen ser poques
avui dia. Entenc que no exclou a les que treballen a casa i no cobren per
fer-ho, cosa que em semblaria malament (no cobrar un sou no vol dir que no
treballin). I entenc que inclou a les que tenen una feina i cobren un sou però
que són gandules, cosa que no em semblaria malament que excloguessin.

Deia, però, que el vespre del dia
de la dona me’l vaig passar a les dependències de la policia municipal de
Girona. Esperava allà que poguessin evacuar el meu fill de l’escola. Tot va
anar bé i cap a quarts de deu arribava la criatura i la resta de petits
companys. Tanmateix, les tres hores viscudes allà servirien per diverses
novel·les. Compartíem espai amb altres pares de la mateixa escola, cadascú amb
la seva història, també amb els ocupants d’autobusos i cotxes que no havien
pogut fer el seu recorregut i amb d’altres que no l’havien pogut començar. Vaig
sentir la història d’una classe que havia tardat 7 hores en arribar de
Barcelona (havia anat a una fira de bellesa) i que, un cop a Girona, les
alumnes no podien tornar als llocs d’origen. La responsable del grup intentava
trobar formes d’allotjar-les. Vaig sentir trucades d’altres intentant trobar
plaça d’hotel i explicant la seva història als familiars. Vaig veure com una
PDA es connectava a Internet i observava la neu a través del radar del Meteocat.
Tot això i més. I l’endemà, res. Continuàvem sense llum i, a més, Internet i
els mòbils van deixar de funcionar.

Publicat al Diari de Girona l’11/03/2010

Tweet