Quan era petita així que
s’acostava el final de curs i, per tant, l’estiu, cantàvem una cançoneta que
feia apologia de la cinegètica: “Demà és festa, Sant Joan la fa, agafa
l’escopeta i se’n va a caçar; tira un tiro, mata un pardal, vestit de general
(…)”. No m’hi havia fixat mai de manera especial en la lletra de la cançó. El “Demà és
festa” tenia tanta força que anul·lava la resta. Avui, doncs,
evoco la cançoneta de manera nostàlgica perquè ahir era festa i Sant Joan la feia. I és per això que
abans d’ahir, perquè Sant Joan la feia l’endemà i, abans d’això, perquè els
nostres antiquíssims antecessors celebraven la nit més curta de l’any, les
fogueres eren el reclam de festa.
Des de fa uns anys que s’ha recuperat la tradició
de simbolisme col·lectiu arreu dels Països Catalans. El cert és que si bé era
una festa comuna a la Mediterrània, actualment es manté només en alguns llocs i
els Països Catalans és una d’aquestes zones on s’ha conservat aquesta tradició
prehistòrica. Hi ha llocs on és ben espectacular com Alcoi o Ciutadella i
d’altres, com Perpinyà, han mantingut una tradició ben bonica portant la flama
que ha d’encendre el foc de Sant Joan des del cim del Canigó. I no només l’han
mantingut sinó que s’ha estès arreu. La festa de la rebuda de la Flama del
Canigó és una activitat per fer festa al carrer amb petits i grans i que és
impulsada per Òmnium Cultural. El foc es traspassa de col·lectiu a col·lectiu,
sense distingir si aquests són pobles, entitats, associacions o casals.
Recuperar aquesta festa al carrer m’ha
reconciliat amb el solstici d’estiu. Poder-ho viure quan encara és clar i
fer-ho amb foc però sense el pet infernal del petard és excel·lent.
Publicat al Diari de Girona el 25/06/2009
