Fa uns anys parlant amb diferents professionals de la medicina em
quedava garratibada quan algú sortia (i n’era més d’un) dient que als
50 anys ja no era a temps de posar-se a estudiar anglès. L’anglès que
facilitava estar al dia amb els darrers coneixements biomèdics. No ho
entenia ni ho entenc. A 50 anys encara en queden com a mínim 15 de vida
professional ben activa. No hi ha temps d’aprendre un nou idioma? És
més, no hi ha temps d’aprendre el nivell d’anglès -que no és gaire en
termes relatius- necessari per llegir un article científic?
Hagués
agraït en aquell moment conèixer el que aquesta setmana hem sabut. Que
Francesca Forrellad ha publicat la seva primera novel·la als 81 anys.
Però és que la història no comença aquí. La Francesca és la germana
bessona de Lluïsa Forrellad que, de fet, la coneixíem com a escriptora
perquè des del 2006 (quan tenia 79 anys) que publicava una novel·la
cada any. El cas de la Lluïsa, però, és diferent del de la Francesca.
Ella no va començar a escriure als 79 anys. Feia 50 anys que escrivia
sense publicar i per què? Doncs perquè va guanyar el premi Nadal quan
tenia 26 anys i va decidir desaparèixer del mapa literari per la
pressió dels mitjans de comunicació, tal com ella declara, més
disposats a saber més de la seva imatge o de les relacions d’amistat
que tenia que de la seva obra literària. La vaig sentir aquesta setmana
i, potser perquè el 8 de març era molt recent, va ser gairebé directa
la referència que l’any 1953 busquessin això en ella devia ser més per
la seva condició de dona i jove que no pas per cap altra raó.
Amb tot, el que he après és que tant si ets home com dona, als 80 anys pots començar! I fins i tot abans!
Publicat al Diari de Girona el 12/3/09
